21 Març | 2019
El passat 21 de març va tenir lloc la primera de les conferències del cicle Gent de la Casa Gran. La sessió va estar presidida pel Rafael Pradas, que va fer les següents reflexions en torn de Barcelona i la cultura:
Cal preguntar-se si la cultura figurava entre les reivindicacions del moviment popular. El que és segur és que les grans prioritats eren l’espai públic, els equipaments escolars, la salut, el transport i, en cultura, això sí, les biblioteques.
Per a l’esquerra, sobre el paper, la cultura era molt important pel que podia tenir d’eina de transformació, d’enriquiment de la persona i a gaudir del patrimoni cultural acumulat.
Però a la pràctica, quan es va formar el primer consistori democràtic el 1979, tant el PSUC, partit al qual jo pertanyia, com el PSC volien la cartera d’Ensenyament. Els socialistes es van quedar Ensenyament i el PSUC, Cultura.
Algunes consideracions per entendre la situació en que es va trobar el primer ajuntament en Cultura (i en moltes altres matèries):
- La manca absoluta de pressupost i d’estructura. Per organitzar el primer festival Grec, havíem de fer servir vigilants de museus com a acomodadors i la mateixa gent de l’Area de Cultura venia entrades.
- La manca de flexibilitat de l’estructura municipal per abordar els temes culturals, especialment en el camp econòmic. Això es feia evident en la impossibilitat de contractar un espectacle per a les festes o administrar l’Orquestra amb criteris no estricament funcionarials.
- Vàrem considerar que era una obligació divulgar i posar a l’abast de tots els barcelonins i barcelonines el gran patrimoni de museus i instal·lacions científiques, artístiques, entre elles algunes de tanta importància com el Museu i l’Institut Municipal d’Història, el Museu d’Art Modern, el Museu d’Art de Catalunya, el museu de Zoologia, o el Museu Picasso. Algunes d’aquestes institucions provenien de la Barcelona noucentista i republicana i es just agrair i posar en valor el paper dels funcionaris i tècnics municipals que van treballar per conservar-les. Però també es cert que es trobaven en l’ostracisme.
Des de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament vam intentar fer algunes coses. Hi
havia tan per fer que tot a l’hora va ser impossible:
- Posar ordre en el departament, que tenia 800 treballadors i divulgar les potencialitats de la cultura de la ciutat.
- Donar a conèixer el patrimoni mitjançant una política d’exposicions dels fons propis i buscant també la col·laboració d’altres institucions (Museu Picasso, Art Modern, Marés, Etnològic, etcètera).
- Recuperar festes i tradicions com corresponia a una ciutat novament alegre i democràtica, recuperant també l’espai públic per a tota la ciutadania i expressant amb claredat que la ciutat –especialment la Ciutat Vella i el centre monumental- són patrimoni de tothom. Per això vam apostar per concentrar la Mercè al centre i ens vam oposar a les “mercès” als barris, cosa que no té res a veure amb potenciar les festes majors.
- Institucionalitzar el Grec com a festival d’estiu a partir de 1980 seguint l’experiència que havia marcat l’Assemblea d’Actors i Directors anys abans.
- Contribuir a una política d’espectacles de qualitat per a la ciutat. Així, vam portar la Carmen de Peter Brook. Tot i que vam lluitar per tenir un teatre municipal, el Poliorama, no va ser possible; sí en canvi el Mercat de les Flors.
- Dur a terme una àmplia política de divulgació en tots sentits: als barris (cicles de música clàssica, concerts de la banda municipal...), a les escoles mitjançant els serveis pedagògics dels museus, als inicials centres cívics, organització de cursos, edició de publicacions de divulgació cultural, entre moltes iniciatives.
- Es van posar les bases també per a la democratització del Liceu i per aprofitar millor recursos com la Banda Municipal, la Cobla o l’Orquestra.
- Vam posar al dia el Llibre Blanc dels Museus que s’havia redactat durant el mandat de l’alcalde Josep Maria Socías Humbert i vam redactar el Llibre Blanc de les Biblioteques de Barcelona.
Crec que s’ha de destacar l’alt nivell de complicitat i col·laboració que vam trobar en els treballadors municipals i la relació bona i de consens amb pràcticament tots els grups polítics municipals. També amb la Generalitat en moltes qüestions, especialment en el Liceu i molt poca en el cas dels museus, ja que la Llei de Museus que va aprovar (i no es va aplicar) tenia més voluntat confiscadora que de col·laboració entre institucions.
S’ha de dir també que va ser bona i profitosa la col·laboració amb el Ministeri de Cultura i especialment amb Xavier Tusell, que va ser director general de Patrimoni i Biblioteques amb el govern de la UCD.
Des d’aquella primera experiència de la cultura municipal fins ara han transcorregut 40 anys que han evidenciat que les relacions polítiques i les mateixes institucions s’han fet més complexes.
Maig de 2019
Rafael Pradas
Els continguts d'aquest web estan subjectes a una llicència de Creative Commons si no s'indica el contrari.
