11 Desembre | 2015
Convocats pel Consell de Cent, un nombrós i voluntariós grup d’ex-regidors i acompanyants, vàrem peregrinar el divendres 11 de desembre cap a la muntanya de Montjuïc, i més concretament cap al MNAC.
L’oferta era inusual i prou atractiva. Se’ns oferia visitar el fons de reserva del museu acompanyats del seu director Pepe Serra, i diversos membres del seu equip.
Un cop feta la visita, i tot pensant-hi per fer aquesta ressenya, em costa de posar-me d’acord amb mi mateix sobre si el més important i recordat de la visita, va ser el que vàrem veure, o bé les explicacions que ens van ser donades.
Pel que fa al recorregut en podem destacar el descobriment que la major part dels fons del museu surten poc a la llum, tot constatant alhora que estan perfectament classificats i conservats. Quan veus tot el que hi ha, et venen ganes de treure’t el carnet d’estudiós –si és que existeix- i passar-te el dia remenant per les tripes del museu. També cal destacar-ne la feina dels restauradors – que vam tenir ocasió de visitar- , personatges pels que el temps sembla ser una qüestió relativa, donat que estan abocats sense embuts, a la feina ben feta.
Mentre anàvem passejant i coneixent les interioritats museístiques en Pepe Serra, ens va anar il·lustrant sobre el paper dels grans museus en el món actual. És així com vàrem descobrir que el MNAC és un dels deu museus d’excel·lència al món ara mateix i que gairebé ha doblat el seu públic en els darrers tres anys; que té un pressupost anual d’uns catorze milions d’euros, dels quals tretze són per a la despesa ordinària, i només un es pot destinar a programes; que l’aportació de les administracions va disminuint d’any en any; que el Consorci que en té cura té un sistema de governança que sembla pel cap baix, poc adequat en els temps actuals; que les obres emmagatzemades poden ser menys importants que les exposades, però que sovint prenen relleu quan es fan exposicions especialitzades que volen explicar un discurs o bé un relat concret; que el museu està fent un esforç prestant obra emmagatzemada per tal que sigui vista arreu; que la informàtica i el món virtual permetran que la totalitat de les obres estiguin a disposició de tothom, quan hi hagi recursos suficients per fer el treball previ imprescindible; que no sembla massa responsable continuar creant nous museus, si els existents –com és el cas- han de funcionar amb una sabata i una espardenya. I això només és un tast!.
En fi que la única pega de la jornada va ser que els aplegats estem majorment jubilats i som ex-regidors i no pas polítics en exercici. Ajudarem com sempre en el que puguem, però em temo que al Pepe Serra li queden pel davant bastants anys de pedagogia front unes institucions on en aquests temps permanentment transcendentals i històrics, la cultura –fins i tot la nacional- potser els hi queda massa lluny. En qualsevol cas, gràcies Pepe, va ser un tot un plaer.
Xavier Valls
Els continguts d'aquest web estan subjectes a una llicència de Creative Commons si no s'indica el contrari.
