A.E.

“Les administracions públiques haurien d’explicar a la ciutadania les raons que hi ha darrere el fet que els refugiats fugin i arribin fins aquí”

 

A.E. és un activista pels drets humans, centrat en particular en les persones LGTBI. Va néixer i va créixer a la petita república exsoviètica del Kirguizistan. A dia d’avui viu a Barcelona com a demandant d’asil. Els principis “humanitat, igualtat i tolerància” formen part del seu ADN, i per això porta més de 15 anys treballant per aconseguir un món millor. Entre d’altres coses, des de 2017 col·labora amb l’organització establerta a Barcelona ACATHI, per donar suport i protecció a les comunitats de persones LGTBI d’Àsia central. Especialitzat en el sector de les TIC, treballa a més com a programador, faceta que compagina amb les seves altres dues grans passions: el voluntariat i l’activisme.

 

D’on ets i quant de temps fa que portes residint a Espanya?

El meu país d’origen és Kirguizistan. Allà vivia a Bishkek, la capital del país. Porto un any i dos mesos residint a Barcelona, va ser el meu primer i únic destí a Espanya. Vaig arribar amb el meu marit el 22 de maig de l’any passat, 2017. 

Com era la teva vida al Kirguizistan?

De fet, la meva vida era agradable. Tenia una bona feina, un bon salari, el meu propi apartament, vivia amb la persona que volia, era a prop de la meva família, dels meus amics i amigues… puc dir que gaudia, en general, d’un bon nivell de vida.

No obstant això, tampoc puc dir que tot fos perfecte. Al Kirguizistan, el grup ètnic més gran del país són els kirguisos (70%); en el meu cas, jo pertanyo al grup ètnic rus. No superem el 9% de la població i, en moltes ocasions, et sents com “un estranger al teu propi país”. A més, sóc catòlic ortodox en un país en què la religió imperant és l’Islam. Encara que Kirguizistan és un estat secular, en els últims anys aquesta religió ha guanyat grans cotes de poder, especialment en la política. Finalment, sóc homosexual i, en la societat kirguisa, sense importar religió o origen ètnic, l’homosexualitat no està “ben vista”. El meu marit i jo ens vam casar a Dinamarca al gener de 2017 i al Kirguizistan vivíem junts. No obstant això, mai vam manifestar en públic ser parella per por que ens pogués passar alguna cosa, sobretot a mans de la policia.

Existeix al Kirguizistan alguna llei que empari la llibertat d’orientació sexual?

No, de fet succeeix tot el contrari. Al desembre del 2014 el Parlament va votar a favor d’un projecte de llei similar a la llei contra la propaganda homosexual russa, però encara més restrictiu. Aquest projecte és profundament discriminatori i viola els drets fonamentals de la pròpia Constitució kirguisa. Tot i que encara no ha estat aprovada, ja que el govern la continua revisant, des de la seva presentació al Parlament aquesta proposta ha comportat una notable onada de violència i discriminació contra les persones LGTB, que a dia d’avui estan totalment desprotegides. 

Vas patir alguna vegada al teu país d’origen, agressions i/o violència a causa de la teva orientació sexual?

Sí, hi va haver diverses ocasions en què la policia ens va parar a mi i al meu marit pel carrer per demanar-nos la nostra documentació o interrogar-nos, únicament perquè coneixien la nostra orientació sexual. A més, al Kirguizistan treballava com a gestor de projectes i especialista en seguretat digital a una ONG local, dedicada a defensar els drets humans de les persones LGTBI. El nom de l’organització és Kyrgyz Indigo. Entre d’altres coses, aquesta ONG publica informes anuals (amb dades i estadístiques) per denunciar les vulneracions dels drets humans de la comunitat LGTBI al país. Això no agradava, evidentment, ni a les autoritats ni al govern.

A més, la nova proposta de llei pretén, entre d’altres coses, prohibir la manifestació en públic de qualsevol comentari o comportament que pugui estar relacionat amb el col·lectiu LGTBI; i, per això, quan es va proposar, la meva organització i les persones com jo, ens vam convertir en un objetiu per a les autoritats kirguises.

Per què i quan vas decidir fugir del Kirguizistan?

En general, en els darrers anys la defensa dels drets humans no ha estat una prioritat per al govern de Kirguizistan.

De fet, a causa de la meva feina, durant els meus últims mesos al Kirguizistan la policia va començar a seguir-me i espiar-me; també van interrogar als meus amics, la meva família, els meus veïns, els meus companys de treball. M’assetjaven. Finalment, un dia vaig sortir a sopar amb el meu marit, i la policia va entrar de sobte al restaurant i ens va fer sortir a tots dos per la força. D’allí ens van portar a comissaria i ens van pegar tal pallissa que gairebé no ho expliquem. Ens van amenaçar amb matar-nos. En aquell moment em vaig adonar que si no me n’anava del país com més aviat millor, la policia ens assassinaria a mi o al meu marit. 

D’acord amb dades de CEAR, el 2017 es va registrar a Espanya el major nombre de sol·licituds d’asil i, no obstant això, només es van admetre a tràmit la meitat de peticions que el 2016. Per què vas decidir demanar asil a Espanya?

La veritat és que va ser per seguretat i perquè no vam tenir més opció. La nostra vida corria perill i les ambaixades més properes ens donaven cita a setmanes vista. No teníem tant de temps. Sabíem que, d’acord amb el Conveni de Dublín, només podríem demanar asil al país en el qual entréssim primer. Així que vam decidir creuar la frontera fins Kazakhstan, i allà aplicar per a la visa a España: era l’ambaixada que ens donava cita abans i el trajecte que menys riscos implicava. En només una setmana vam poder volar a Barcelona.

M’agradaria remarcar que jo vaig tenir sort perquè la meva família és una família oberta que accepta la meva orientació sexual. Denunciar les agressions que vaig patir a mans de la policia i demanar un visat per fugir del país va ser possible gràcies a que comptava amb el suport de la meva família. La majoria de les persones homosexuals que pateixen agressions o discriminació al Kirguizistan no en parlen, ja que implicaria una gran ofensa per a la seva família i amics.

Quan vau decidir demanar protecció internacional?

En arribar a Espanya. Un cop aquí, a Barcelona, ens van orientar i assessorar sobre les nostres opcions legals a Espanya, en haver fugit del nostre país per motius de persecució basats en la nostra orientació sexual. Igualment, abans de començar el nostre viatge, nosaltres ja havíem decidit que en arribar a Espanya demanaríem asil, així que ens vam informar i vam portar amb nosaltres els documents que avalaven les nostres raons per fugir: informes mèdics, informes de la policia, etc. Vam ser afortunats perquè coneixíem aquests detalls.

No obstant això, d’això fa ja més d’un any, i l’espera és cada vegada més difícil. Després de 6 mesos al centre d’acollida, vam aconseguir llogar una habitació i trobar una feina amb l’ajuda d’organitzacions com ACATHI, CEAR i l’Ajuntament de Barcelona. Ara vull apuntar-me a la universitat i continuar estudiant. Hem aconseguit treball, tenim aquí molts amics. Però la realitat és que, si rebutgen la nostra sol·licitud d’asil, ens poden fer fora del país en qualsevol moment. Vivim amb la por d’haver de tornar a un lloc en el qual ja no ens queda res, i en què la nostra vida corre perill. I, a més, amb les limitacions que implica no poder pensar en el futur, ja que no sabem si finalment ens podrem quedar a viure en aquesta ciutat.

 

Sabem que el 2015 es van registrar a Espanya 505 incidents de delictes d’odi degut a racisme i/o xenofòbia. Has estat víctima d’agressions i/o violència a causa de teu origen i/o orientació sexual des que vas arribar a Espanya?

No, la nostra vida aquí fins a dia d’avui ha estat sempre positiva, tenint en compte les limitacions que implica no parlar l’idioma o ser migrant en una ciutat nova. Crec que Barcelona és una ciutat molt tolerant. 

I discriminació laboral o en l’accés a l’habitatge, l’educació, la sanitat…?

En general, no crec que m’hagin discriminat pel meu origen o orientació sexual des que vaig arribar a Espanya. És a dir, mai m’han cridat pel carrer “ves-te’n al teu país” ni res semblant. Però de vegades sí que he viscut situacions incòmodes, petites discriminacions que potser no són tan evidents però que es reflecteixen en les actituds que la gent té amb mi. A més, he experimentat importants dificultats a l’hora de buscar feina, sobretot perquè no parlo bé l’idioma, però també perquè la meva experiència laboral al Kirguizistan està poc valorada aquí. I això és bastant frustrant.

Finalment, també he tingut dificultats per trobar una habitació on viure. Si en aquesta ciutat ja és difícil trobar un pis o una habitació per a qualsevol persona, atesos els alts preus i la gran demanda, per a un migrant sense contracte de treball encara més. Per sort, CEAR ens va recolzar molt en aquest aspecte. Així i tot, crec que vam tenir sort, ja que altres persones d’origen africà o llatinoamericà del centre d’acollida en què vivíem, que van començar a buscar allotjament al mateix temps que nosaltres i en les mateixes condicions, van trigar molt més temps i es van topar amb molts més impediments que nosaltres. 

Has estat víctima de discurs d’odi en els carrers o a les xarxes socials?

Des que vaig arribar a Barcelona, mai he estat víctima de cap tipus de discurs d’odi per la meva orientació o origen, ni al carrer ni a les xarxes socials.

No obstant això, sí que és cert que a Facebook he llegit comentaris obertament homòfobs, sobretot en grups tancats de comunitats russes a Barcelona. Per la meva part, mai he mostrat la meva orientació sexual en xarxes ni comparteixo continguts que poguessin portar a pensar que sóc homosexual. No només per por cap a la meva persona, sinó sobretot per por que li pugui passar alguna cosa a la meva família, ja que ells segueixen vivint al Kirguizistan. 

Què opines de la representació que ofereixen els mitjans de comunicació a Espanya de les persones refugiades i migrants?

La veritat és que no segueixo molt de prop la premsa i la televisió a Espanya, però sí que he vist coses que realment freguen el discurs d’odi contra els migrants a les xarxes socials. I no només notícies, també comentaris veritablement negatius i desagradables per part dels usuaris. 

Creus que això contribueix a generar actituds anti-refugiats?

Els mitjans exploten aquesta por infligida a part de la societat envers allò estranger. Aquesta por que tenen algunes persones és una cosa que es pot entendre, fins a cert punt. No obstant això, com a persona refugiada crec que el que molta gent no entén és que jo no he vingut aquí per una decisió personal: he vingut perquè no em va quedar més opció i perquè era l’única manera de salvar la meva vida i la del meu marit.

I sí, crec que els mitjans en aquest sentit sí que tenen molta responsabilitat, perquè davant aquesta por, el que haurien de fer és informar, explicar a la ciutadania les raons que hi ha darrere el fet que els refugiats fugin i arribin fins aquí. Haurien, a més, d’oferir dades objectives i assenyalar que no és cert que la migració sigui negativa per a la societat. Tot el contrari, el que s’ha vist en altres països és que els migrants aporten valor econòmic i generacions joves als països. Però això no ho expliquen, se centren a explotar la por.

Què creus que podria fer-se a Espanya per frenar aquest discurs d’odi: des de les administracions públiques, la societat, Internet…?

Crec que les administracions públiques haurien d’invertir en campanyes informatives i de sensibilització a la ciutadania. Explicar les dinàmiques internacionals darrere dels fluxos migratoris i l’arribada de refugiats. Sobretot per als casos de les persones més vulnerables com les que fugen per motius de gènere o d’orientació sexual. Haurien, per exemple, de donar a conèixer el difícil procés pel qual passen les persones que arriben a Espanya, tant per als migrants com per a les persones que demanen refugi, i compartir dades reals sobre el nombre de casos de protecció d’asil que realment s’aproven.

I, sobretot, com deia abans, assenyalar i remarcar els aspectes positius que comporta la migració, i no el contrari. És a dir, treballar amb la ciutadania per canviar la percepció negativa que es té de la migració, perquè aquesta no respon a la realitat.

Finalment, t’agradaria esmentar algun projecte que treballi pels drets de les persones migrants i LGTBI?

A Espanya m’agradaria molt remarcar el treball d’ACATHI. Ells em van ajudar moltíssim. Veritablement ofereixen una assistència integral: cursos d’espanyol, d’anglès, suport psicològic, orientació legal, etc. Crec que cobreixen tots els aspectes que un migrant i/o refugiat LGTBI pot necessitar per recuperar-se a l’arribar a Barcelona. També m’agradaria assenyalar el treball que realitza l’ONG per a la qual jo treballava a Bishkek, Kyrgyz Indigo. Aquesta es dedica a la promoció de programes d’informació i visibilitat sobre els drets humans de les persones LGTBI i a millorar les actituds cap a aquest col·lectiu per lluitar contra l’estigma i el prejudici que encara preval en la societat kirguisa.