Antoni Cortiñas

“Tenir una llar significa que, si arribes tard, algú es preocuparà per tu”

Antoni Cortiñas treballa com a documentalista a Barcelona Activa i col·labora com a coordinador del Grup de Treball de sensellarisme del Consell Municipal de Benestar Social de l’Ajuntament de Barcelona. També és membre del grup de treball sensellarisme del Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya i del grup de treball d’exclusió social del Consell d’Habitatge Social de Barcelona. A més, com activista pels drets de les persones sense llar, Cortiña participa i imparteix conferències, seminaris i xerrades de sensibilització sobre el tema del sensellarisme per tot el territori espanyol, col·laborant amb organitzacions com la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya, integrada a la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió Social.

Cortiña ha viscut al carrer i es defineix encara com una persona “tècnicament sense llar”, ja que actualment no té accés a un pis de lliure mercat degut als alts preus i la discriminació a la qual es veu exposat. Viu en un pis d’acollida amb altres companys en la seva mateixa situació. La seva passió és la informàtica i, properament, vol emprendre en aquest sector.

Antoni, com activista del sector ¿com definiries tu el “sensellarisme”?

Existeix una definició denominada ETHOS (tipologia Europea de Sensellarisme i Exclusió Residencial) que estableix que una persona sense llar és una persona sense sostre o sense habitatge. No obstant això, per a mi el sensellarisme va més enllà. Si estàs dormint en un alberg, tens un sostre però no tens una llar. Si un dia no arribes a l’alberg, un altre ocuparà el teu llit. Tenir una llar significa que, si arribes tard, algú es preocuparà per tu.

A més, ser una persona sense llar significa també patir violència. La violència a la qual es veuen exposades les persones sense llar pot ser de 3 tipus: institucional: quan vas a un Servei d’Inserció Social de l’Ajuntament i et donen cita a mesos vista o, quan no parles l’idioma del país i ningú es preocupa per buscar-te un intèrpret; cultural i social: quan les persones et tracten sense respecte per viure al carrer; i física: fa molt mal, però és la primera que s’oblida. Les altres dues, no les oblides en la vida.

Crec que, en general, la situació de les persones sense llar, per exemple en ciutats com Barcelona, es molt desconeguda.

Sabem que les persones que viuen al carrer sovint són titllades d’alcohòliques, drogoaddictes, malaltes… però la realitat és que les causes són diverses, i que aquesta idea sobre aquest col·lectiu correspon principalment als mites, prejudicis i estereotips, que existeixen sobre les persones sense llar a la nostra societat. Qui creus que és el responsable d’aquesta estigmatització basada en prejudicis i estereotips? L’Administració Pública, els mitjans de comunicació, el tipus de societat en què vivim?

La realitat és que hi ha molt desconeixement sobre les persones sense llar entre la ciutadania. Per exemple, les persones que veiem vivint al carrer representen menys d’un terç del total de les persones sense llar. De fet, la major part de les persones sense llar que dormen al carrer, són persones que presenten problemes psíquics o que desconeixen els serveis als quals té accés, perquè, per exemple, no parlen l’idioma. No obstant això, la imatge que la societat té d’una persona sense llar és exclusivament la del que dorm al carrer. Doncs això és un error. Una persona que dorm en un alberg pot perfectament seure al teu costat a l’autobús i que tu no sàpigues que és un sense llar.

Tanmateix, sí que m’agradaria assenyalar 3 grans grups que, per a mi, reprodueixen i mantenen aquests estereotips incorrectes sobre les persones sense llar: Els pares: passen amb els fills prop de persones assegudes al carrer i els aparten. Els transmeten així a aquests nens i nenes un rebuig terrible cap a aquest col·lectiu. Un rebuig amb el que després creixeran, i finalment, projectaran sobre aquestes persones; els mitjans de comunicació: la realitat no ven. Explicar que un advocat sense llar ha estat atacat en un caixer, no queda bé. El que ven és dir “troben a un rodamón ferit en un caixer, envoltat de cartrons de vi”. Ometen la realitat darrere d’aquestes persones, ens deshumanitzen. Des d’Assís Centre d’Acollida, amb la qual estic vinculat des de fa vuit anys, hem fet treball d’incidència dirigint-nos a diversos mitjans de comunicació perquè deixin d’utilitzar aquest llenguatge discriminatori. Però no funciona. Les persones sense llar segueixen apareixent en els mitjans descrites amb adjectius com “captaire, rodamón, pobre, marginal, exclòs”; i finalment, els polítics: algunes figures públiques, no només no donen suport a les persones sense llar sinó que, a més, practiquen mesures excloents sobre aquest col·lectiu. Per exemple, quan l’actual ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, era l’alcalde de Sevilla, es va aprovar una normativa que ampliava fins a 750 €, las multes per rebuscar menjar als contenidors.

A més de l’estigmatització i la violència que acabem de comentar, viure al carrer implica estar en una greu situació de pobresa, exclusió social i vulnerabilitat. De fet, moltes d’aquestes persones ni tan sols poden gaudir dels seus drets com a ciutadans i ciutadanes bàsicament perquè els desconeixen. Això reflecteix una clara situació d’injustícia. Creus que els polítics estan mentalitzats amb la problemàtica del “sensellarisme”? I la societat?

Total i complet desconeixement. Et pots empadronar, encara que no tinguis un domicili fix i, un cop t’empadrones, ja tens accés als drets bàsics que ofereix la ciutat. No es pot deixar a cap ésser humà abandonat a la via pública. És igual la seva nacionalitat. No obstant això, la majoria de persones sense llar, desconeixen que tenen accés a aquests drets bàsics. Els serveis bàsics existents per informar-los, són insuficients o no responen a determinades bretxes, com la de l’idioma o la digital.

Però no, els polítics no estan gens mentalitzats amb la problemàtica del sensellarisme. Si algú els pogués convèncer que si a una persona sense llar l’empadrones i li dones suport perquè trobi feina i un lloc on viure 2 anys, la tens treballant, pagant impostos i a més votant-te per ser el polític que l’ha ajudat a sortir de carrer; un altre gall cantaria. Però a dia d’avui em fa l’efecte que per als polítics les persones sense llar ni voten ni paguen impostos, per tant, no els interessen.

Sobre la societat, si. Crec que poc a poc la gent s’ha anat conscienciat més sobre aquesta problemàtica per una simple raó: la mal anomenada crisi. Fa 10-15 anys, qui vivia al carrer era percebut com a persona desarrelada, amb problemes psiquiàtrics o d’addicció… i la societat responia davant d’això de manera asèptica: “alguna cosa hauran fet per acabar al carrer”. No obstant això, des que va arribar la crisi, la gent sembla haver-se adonat que qualsevol persona pot acabar al carrer, sense excepcions. Jo conec i he treballat amb persones que tenien una vida molt digna abans de quedar-se sense llar. Un treballador de 50 anys que un dia es troba la persiana de la seva empresa tancada, un empresari que s’ofega en deutes perquè no ven. Aquestes persones, depenent de l’edat que tinguin i de la seva xarxa de protecció, poden arribar a acabar, en el pitjor dels casos, al carrer. I per descomptat, no han fet res per merèixer-s’ho.

Per tant, en general sí que crec que la societat s’està mentalitzant més, però encara queda molt camí per fer, i moltes més persones a les que conscienciar.

Un altre dels problemes als quals s’enfronten aquestes persones és: l’odi. Sabem que hi ha un terme per definir aquest tipus d’odi i es diu “aporofòbia”. En aquest web l’hem definit com “rebuig a les persones sense recursos o sense llar”. Com a persona coneixedora d’aquesta problemàtica ¿afegiries alguna cosa a aquesta definició? 

Crec que afegiria que, sobretot, es tracta “d’odi al diferent”. Un odi basat en un mal entès concepte de superioritat. Jo no tinc estudis universitaris, però a veure, ¿en què sóc jo superior a una altra persona que viu al carrer i és enginyer agrònom? Crec que el poder adquisitiu pesa molt en la nostra societat. Per exemple, actuem de manera xenòfoba davant un magribí de pocs recursos dient-li terrorista només per ser musulmà, però, si ve un xeic àrab, llavors no diem res. L’aporofòbia és un atac des d’una classe social cap a l’altra, i argumenta aquest atac en idees preconcebudes, prejudicis, estereotips i etiquetes.

Diu Adela Cortina, l’autora que va encunyar el terme aporofòbia, que “tota persona té dret a la dignitat, i no només un simple preu”. No obstant això, assenyala aquesta autora, moltes persones sense recursos o sense llar són rebutjades en donar-se per fet que “no tenen res a oferir a la societat”. En aquest sentit, creus que les persones que viuen al carrer pateixen una “desdignificació” de la seva persona per no tenir recursos? Per què? 

Sense cap dubte. No només la desdignifica sinó que, a més, desaprofita tots els recursos intangibles que aquesta persona pot oferir. El problema és que sempre que parlem de recursos pensem en recursos econòmics. És veritat que una persona que es queda al carrer pot perdre la major part dels seus recursos materials, però els seus coneixements i la seva experiència no els perd, encara té molt a oferir a la societat. No obstant això, aquest coneixement, en ser intangible, la societat no l’aprecia. I no obstant això aquestes persones tenen molt a oferir.

Fa uns anys em van explicar la teoria de la “societat com a empresa”. Em vaig quedar escandalitzat, però per desgràcia crec que és veritat. Aquesta teoria explica que per a la societat com a empresa, quan neix un nadó, aquesta veu en el nadó una inversió. Li ofereix accés a un sistema de benestar, a cobertures socials, a educació pública, etc. Tots aquests recursos se li donen amb l’esperança que algun dia aquest nadó creixi i es posi a treballar, per tornar a la societat tot el que aquesta ha invertit en ell, i més. En deixar a una persona sense llar al carrer i donar-la per perduda, la societat està perdent aquesta inversió.

Potser si l’hi expliquéssim així als polítics, en termes de cost-benefici, tindríem més oportunitats que ens fessin cas.

En una investigació realitzada al 2015, l’Observatori Hatento va estimar que el 47% de les persones sense llar a Espanya han estat víctimes d’almenys un incident o delicte d’odi per aporofòbia. D’aquestes persones que han patit delictes d’odi, en un 81% dels casos, ho han fet en més d’una ocasió. El projecte “Crims d’odi” recull un total de 23  morts per crims d’aporofòbia succeïts a Espanya en els últims 25 anys. Has estat víctima d’aporofòbia o coneixes algú que ho hagi estat?

Aquestes xifres m’escandalitzen, però la veritat és que encara m’escandalitzen més altres xifres. Per exemple, cada 6 dies mor una persona sense llar a Espanya; i cada 20 dies, mor una persona sense llar a España com a conseqüència d’una agressió.

I sí, jo mateix he estat víctima d’aporofòbia. Si pel simple fet d’estar venent “clínex” al metro t’escupen, estàs patint odi, estàs patint aporofòbia. Si estàs dormint al carrer i algunes persones et tracten com un bony i et passen per sobre, estàs patint aporofòbia. Si t’empenyen, s’aparten o criden per ocupar un espai al carrer o un espai en el transport públic, també estàs patint aporofòbia. I si et neguen l’entrada a un espai públic o et demanen que paguis un servei o producte per avançat per la teva aparença, també estàs patint odi, estàs patint aporofòbia.

En cap moment una persona que viu al carrer hauria de sentir que perd la seva dignitat o els seus drets com a ciutadà només per ser pobre i no tenir llar. L’aporofòbia és un odi, malauradament molt comú, i que va molt més enllà de l’agressió física. Les agressions físiques són només la punta de l’iceberg, encara que siguin esgarrifoses, com ho va ser en el seu moment l’agressió i assassinat de María Endrinal.

Moltes organitzacions que treballen amb les persones sense llar, creuen que el primer pas per combatre els delictes d’odi relacionats amb aporofòbia ha de ser la sensibilització sobre aquest problema i la seva condemna. No obstant això, organitzacions internacionals com l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), segueixen invisibilitzant les dades relacionades amb delictes per aporofòbia. Creus que els delictes d’odi comesos contra les persones sense llar, segueixen estan invisibilitzats?

Estan invisibilitzats, claríssimament. Tant a nivell de l’Administració Pública com a nivell dels mitjans de comunicació. Un exemple, fa 3 anys li van tirar un plàtan al jugador del Barça, Dani Alves, i en menys de 48 hores la policia havia aconseguit identificar la persona que havia llançat el plàtan i l’havia detingut. És a dir, van actuar d’ofici contra una agressió que, sent totalment menyspreable, no havia implicat ni agressió física. No obstant això, fa 5 anys -per sort ara això està canviant-, quan una persona sense llar anava a una comissaria a denunciar una agressió, la policia amb prou feines li donava suport: “Saps qui ha estat? Com t’hem d’ajudar si no saps ni qui t’ha agredit?”. És a dir, existia una situació de descompensació total. Ningú va presentar denúncia contra la persona que va tirar el plàtan contra Dani Alves i, no obstant això, la policia va actuar d’ofici. Per què amb la persona sense llar no passa així? Per què és pobre? ¿Ha de morir perquè s’actuï d’ofici?

Hi ha qui defensa que aquesta invisibilització de l’aporofòbia està present també en el discurs anti-immigrants que s’estén per Europa, ja que aquest no és únicament un discurs racista, sinó també aporofòbic, doncs a qui es vol tancar les fronteres és a “l’immigrant pobre”, no al ric. Creus que la nostra societat és conscient que quan actua seguint aquests comportaments racistes en realitat el que està sent també és aporofòbica?

A la societat li costa horrors abandonar la seva zona de confort. “Ve una persona de fora, doncs no em feu pensar. M’heu dit que és pobre, doncs que el facin fora, em dieu que és ric, doncs que el deixin entrar”. Espero que això canviï amb el temps, vaja, vull pensar que cada dia hi ha més excepcions, perquè sinó… estem perduts ja.

Diu també Adela Cortina que “en aquests temps en què vivim tan de cara a l’exterioritat, la reputació val més que la consciència”. Creus que aquesta manca de valors és la que ha portat a la societat a aquest cap al pobre? Quines solucions proposaries?

Aparença, aparença i més aparença. Estem perdent els nostres valors com a éssers humans i, el pitjor de tot, és que no ens n’adonem. Caldria retrocedir una mica en el camí i recollir els valors que hem perdut. Sí, crec que cal més educació en valors. A l’escola no s’educa, al col·legi s’ensenya. Els pares són els que han de transmetre els valors als seus fills. Tractar amb respecte i educació a una altra persona no hauria de passar de moda. Si a una persona quan tenia recursos la tractàvem amb respecte i educació per què quan es queden sense llar o sense recursos, deixem de tractar-la amb respecte? Ja no valen com a persones?

Tots nosaltres hauríem de fer un exercici d’introspecció i valorar com actuem envers els altres. I també hauríem de fer el mateix sobre com actuem com a societat. Mirar què és el que hem perdut i com recuperar-ho. Deixem-nos de tanta superficialitat i ensenyem a les noves generacions a valorar les persones, no les aparences.