La bretxa kalí: arrels i conseqüències de l’antigitanisme de gènere

Què és l’antigitanisme?

La Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) estableix en la seva Recomanació núm. 13 l’existència d’una forma de racisme específica contra les persones romanís anomenada antigitanisme. Segons l’ECRI, aquesta forma de racisme es manifesta de manera recurrent i és sovint banalitzada mentre els actes de violència continuen creixent i mantenint-se impunes al llarg i a l’ample del continent europeu.

Aquesta forma de racisme pot adoptar múltiples formes d’expressió, entre les quals es troba el discurs d’odi. Concretament, la seva funció és instaurar públicament aquells estereotips i prejudicis que inciten l’odi sobre les i els Rroma. Els seus vehicles poden ser diferents: discursos, polítiques públiques, mitjans de comunicació, publicitat, llibres de text o articles acadèmics.

Des d’aquesta perspectiva, la Resolució del Parlament Europeu d’octubre de 2017 per combatre l’antigitanisme estableix que aquest constitueix una vulneració de drets humans, i sol·licita als estats que adoptin mesures per evitar, condemnar i combatre la incitació a l’odi. En aquest sentit, la resolució reconeix que les dones romanís enfronten una discriminació interseccional fruit de la seva pertinença de gènere, classe i cultura, entre altres categories. Aquesta discriminació es reflecteix en la manca de reconeixement, accés i gaudi de drets en raó del seu sexe, cultura, forma de vida, edat, orientació i estatus socioeconòmic.

Antigitanisme de gènere

Els estereotips que estan a la base del discurs d’odi antigitano es caracteritzen per la seva naturalesa diferencial i dicotòmica segons es refereixi als Rroms (homes romanís) o les Rromnja (dones romanís). De fet, fins i tot quan aquesta forma de racisme pretén ser “neutra” o dirigida al col·lectiu en general, impacta de manera diferent sobre els drets de les dones i homes Rroma.

Per això, l’antigitanisme de gènere es construeix sobre estereotips i prejudicis sexistes, adoptant diferents fórmules d’expressió en diferents contextos. En aquest sentit, el discurs d’odi antigitano queda atrapat en aquest mecanisme sexista d’exclusió, impregnant els discursos, les polítiques públiques, els mitjans de comunicació, la publicitat, els llibres de text o els articles acadèmics.

Les arrels de l’antigitanisme de gènere com a forma de discurs d’odi

La discriminació històrica fonamentada en l’origen cultural i les formes de vides Rroma constitueixen l’origen de l’antigitanisme, segons la recomanació nº 13 de l’ECRI ja esmentada. En el cas espanyol, en paraules d’Isaac Motos, aquesta discriminació se sustenta en les diferents lleis antigitanes que se succeeixen des 1499-1978.

“La legislación antigitana es un proceso que se desarrolla durante el transcurso de cuatro siglos. Durante ese proceso se crea las coordenadas interpretativas que hacen inteligible una determinada interpretación del hecho gitano que culmina en «lo gitano»”

Aquestes coordenades interpretatives proveeixen la bastida que sustenta un discurs d’odi antigitano amb perspectiva interseccional en temps passat i present, malgrat el seu desplaçament forçat cap a l’amnèsia col·lectiva. En aquest sentit, el discurs d’odi que emana de la deriva legislativa antigitana i les dissertacions polítiques, està caracteritzat per l’ús d’estereotips diferencials per a les dones (libidinoses i manipuladores) i els homes (ganduls i delinqüents).

No obstant això, les penes de galeres focalitzades sobre els homes van atorgar a les dones una posició de lideratge en les relacions amb la societat paia. Per això, el discurs d’odi contra les kalís (gitanes espanyoles) va tenir especial importància amb l’objecte de controlar i aniquilar estratègicament a les famílies:

“Añado que tengo por más perniciosas a las mujeres gitanas que a los hombres, así por lo que dice el obispo gobernador como porque muchas de ellas son hechiceras, de quienes se valen algunos malos hombres para muchas maldades. Son también rameras, que por las calles y casas provocan a muchos. Grande obsequio haría el rey a Dios nuestro señor si lograse extinguir esta gente.”

(Pare Rávago, confessor del Rei Fernando VI)[1]

Una altra estratègia utilitzada històricament per disseminar el discurs d’odi antigitano, influint sobre la construcció de la identitat cultural espanyola, és la difusió de productes culturals. En el cas de l’antigitanisme de gènere, crida l’atenció observar com la literatura utilitza les kalís estereotipades de manera diferencial i abundant a l’hora de representar la cultura gitana dins dels seus relats. Exemples com “La Celestina” (Fernando de Rojas), la “Comèdia anomenada Medora” (Lope de Rueda) o el conte “Maledicció gitana” (Emilia Pardo Bazán) hi rendeixen compte. No obstant això, és “La Gitanilla”, de Cervantes, la novel·la que marca una fita de la qual encara ens arriba el fum de les seves brases, a la normativització cultural d’un prototip Kalí jove, entabanadora, incivilitzada, lladre, lasciva i bruta.

Les conseqüències de l’antigitanisme de gènere

L’antigitanisme de gènere en el discurs d’odi estigmatitza l’exclusió social, política i econòmica de les dones i homes Rroma. D’aquesta manera, els estereotips sexistes antigitanos que el sustenten es tradueixen en la justificació de vulneracions de drets humans generalitzades, tant en el context espanyol com en l’europeu. Alguns exemples d’aquestes vulneracions són l’establiment de sales de maternitat segregades i de baixa qualitat, el maltractament per part del personal sanitari, l’absència de compensació a les Romnja esterilitzades sense el seu consentiment, l’obstaculització de l’accés a la justícia, la bretxa Kalí en l’exercici del seu dret a l’educació, l’ocupació i l’habitatge, els matrimonis primerencs, l’absència de representació i participació en la vida política i pública, així com en la presa de decisions durant l’elaboració de polítiques públiques.
Des d’una perspectiva social, l’antigitanisme de gènere en el discurs d’odi impacta directament sobre les relacions interculturals en un doble sentit. D’una banda, dirigeix les expectatives de les dones i homes paios sobre les persones Rroma, des d’un enfocament interseccional, promovent la confirmació dels mandats de l’estereotip a través de les conductes interpersonals. D’altra banda, quan la creença dels aspectes negatius de l’estereotip es confirma per part de les mateixes dones i homes Rroma, aquesta interiorització pot determinar tant el seu rendiment, com la plena expressió de les seves capacitats.

Recomanacions per desarticular l’antigitanisme de gènere en el discurs d’odi

La desarticulació del discurs d’odi antigitano amb perspectiva interseccional forma part del reconeixement i promoció dels drets humans. Per això, tots els Estats tenen el deure de memòria, vigilància i resistència sobre totes aquelles manifestacions que difonguin un discurs d’odi focalitzat sobre les dones i homes Rroma. Això vol dir que, més enllà de les intencions, calen mesures polítiques que donin lloc a resultats reals. Des d’aquesta perspectiva, la desarticulació del discurs d’odi descrit requereix d’un compromís polític, i això passa inexorablement per la dotació financera i de recursos humans adequats, i per l’adopció de criteris de qualitat com la participació de les persones Rroma, la paritat interseccional i el grau d’expertesa.

Partint d’aquestes premisses, podem establir dos tipus de mesures per desarticular l’antigitanisme de gènere en el discurs d’odi, entenent que la responsabilitat màxima de la seva garantia correspon a les administracions públiques:

Mesures afirmatives de la identitat Rroma amb perspectiva interseccional:

• Diseny de polítiques culturals específicament Rroma amb perspectiva interseccional.
• Incloure l’aportació Rroma amb perspectiva interseccional en les polítiques culturals majoritàries.

Mesures per evitar, condemnar i combatre la incitació a l’odi contra les dones i homes Rroma:

• Incloure l’antigitanisme amb perspectiva interseccional en totes les seves manifestacions dins el Codi Penal.
• Aplicar la legislació de manera efectiva sobre aquells mitjans de comunicació, xarxes socials, governs, agències de publicitat, editorials i autors que incitin a l’odi contra les dones i homes Rroma, seguint la normativa europea en la matèria. Aquesta normativa, a més, posa de manifest l’especial responsabilitat que tenen les persones que generen opinió pública, com les que es dediquen a la política o al periodisme, en la difusió del discurs d’odi.
• Donar formació al funcionariat públic sobre el concepte, impacte i sanció sobre la difusió del discurs d’odi antigitano amb perspectiva interseccional.
• Incloure en els diferents codis deontològics de periodistes i mitjans de comunicació mesures per evitar la presentació de qualsevol informació que redundi en el discurs d’odi antigitano amb perspectiva interseccional, així com garantir la inclusió de veus diverses provinents de la comunitat gitana.
• Condemnar tot discurs públic que inciti directament o indirecta a l’odi contra les dones i homes Rroma.
• Responsabilitzar els organismes públics garants de la vigilància del discurs d’odi perquè elaborin investigacions rigoroses amb dades desagregades per pertinença cultural, gènere i edat, així com les condicions que fomenten i justifiquen la creació i disseminació d’aquests discursos.
• Dissenyar campanyes de sensibilització sobre el concepte, impacte i sanció del discurs antigitano amb perspectiva interseccional.

En resum, el discurs d’odi com a forma d’antigitanisme de gènere és una vulneració de drets humans des d’un enfocament integral i interseccional. Com a tal, neix de les administracions i les polítiques públiques, infonent-se a les societats a través de diferents canals culturals dirigits tant a la població paia com Rroma. En democràcia, el paper de les Administracions Públiques hauria d’estar compromès amb la garantia de drets de les persones Rroma. Igualment, el paper de la societat civil hauria de situar-se al costat d’aquelles organitzacions i persones expertes Rroma en la tasca de pressionar els governs perquè assumeixin la responsabilitat de garantir aquests drets.

[1] Gómez Alfaro, A. (2010). Escritos sobre gitanos. Valencia: Asociación de Enseñantes con Gitanos.