Cibersexisme i censura a la Xarxa: Quan Internet no és per a tothom

Què és el cibersexisme? 

Per definir el fenomen del cibersexisme, cal fer referència al seu component clau: el sexisme. El sexisme és un tipus de discriminació per raó de sexe que resulta de la desigual relació de poder entre homes i dones. La seva forma d’expressió més comuna és la misogínia, és a dir, el rebuig i l’odi cap a les dones. Per tant, el cibersexisme no és més que la certificació  que aquest sexisme es dona també en un altre espai: el virtual. I tal com assenyalen expertes en la matèria, aquest pot traduir-se en abusos, discurs d’odi misogin i, fins i tot, ciberassetjament.

La misogínia com a substrat del cibersexisme

Quan es va inventar Internet, es va plantejar com un espai que havia de ser per a tothom. Una xarxa que, a més, permetria l’alliberament de gènere. Pioneres ciberfeministes com Dona J. Haraway al seu assaig Manifiesto Cíborg, així ho destacaven. El futur seria dels cíborgs, dels “cossos-pantalla”, i, per tant, ja no importaria el gènere, ni la raça ni la classe. Els cossos serien substituïts pels cossos-pantalla, acabant així amb l’ansietat que generava la pròpia imatge, i donant llibertat per a la definició de la identitat.

No obstant això, aquesta visió “tecnoalliberadora” no va ser més que un miratge. Referent a això, la investigadora Remedios Zafra assenyalava recentment: “entrat el nou segle i dominada la xarxa pel mercat, el món en línia no només s’ha entestat a copiar allò de fora sinó que, a més, ha amplificat els estereotips de gènere, demanant cada vegada més imatges i més cossos”.  Les imatges havien arribat per inundar la Xarxa. 

Vivim connectats a les xarxes socials, canals que, abans que res, són visuals. A les xarxes ens bombardegen amb tota mena de cossos perfectes i extensament normalitzats. Les dones, i especialment les adolescents, estan hipersexualitzades en cada àmbit de la vida i, especialment, en el visual: el sexisme als videojocs, el cinema i la publicitat són prova d’això.

Aquesta hipersexualització té conseqüències afegides al ciberespai: les imatges es comparteixen molt més ràpid, poden arribar a qualsevol lloc del món i, sobretot, poden quedar-se a Internet per sempre. Referent a això, l’escriptora britànica Laurie Penny assenyala que: “avui són moltes les nenes que creixen amb culpa i vergonya. Ara són conscients que no només han de tenir cura de la seva aparença en el món offline, també en l’online; ja que, altrament, s’arrisquen al fet que les imatges dels seus pits o natges, alimentin cadenes de comentaris sexistes i denigrants a Internet”. L’autora defineix en el seu llibre aquest control a la Xarxa com una nova forma de vigilància patriarcal, que limita la llibertat de compartir continguts d’una part de la població davant la por que “una imatge els pugui destrossar la vida”.

Com es manifesta el cibersexisme a la Xarxa?

D’acord amb un estudi d’Amnistia Internacional sobre tecnologia i violència contra les dones, a Espanya durant 2017 una de cada cinc dones va patir abusos a les xarxes; prop d’un terç de les enquestades manifestava que aquest assetjament consistia en amenaces físiques o sexuals, i més de la meitat, admetia que com a resultat havia experimentat estrès, ansietat o atacs de pànic. La gran majoria va assenyalar que els abusos rebuts havien estat de naturalesa misògina o sexista, i prop d’un quarta part que es devien a la divulgació en línia de dades personals (doxxing).

Aquestes dades concorden, de fet, amb les publicades recentment per la organització Women Action Media (WAM). Aquest estudi destaca que les principals formes de cibersexisme a les xarxes són: el discurs d’odi per raons de gènere, raça i/o orientació sexual (gairebé un 30% dels casos) i el doxxing (un 22%). En menor mesura, però també presents: les amenaces directes de violència, el ciberassetjament, la difusió d’informació falsa, la usurpació de la identitat, la incitació a la violència, i el revenge porn. A més, assenyala aquest estudi que, tot i que plataformes com Twitter prohibeixen explícitament en les seves normes i polítiques d’ús, tant el discurs d’odi com moltes de les altres pràctiques abans exposades, aquesta plataforma va arribar a prendre mesures només en el 55% dels casos estudiats.

Explica Laurie Penny que “els trols misògins, els assetjadors i els masclistes ataquen les dones, almenys en part, per un odi que neix de la seva presència als espais públics, com ho és el ciberespai”. I és que, en aquest nou món hiperconnectat, com assenyalava la política y activista Beatriz Gimeno, “l’assetjament sexual, les imatges de violència explícita contra les dones, les amenaces de mort i fantasies de violació, etc. són ja una realitat. Un món que, aliat amb l’anonimat, està servint de suport a expressions masclistes desautoritzades socialment”. Tant és així que, la periodista i activista feminista Barbijaputa denunciava “que l’activisme feminista està perseguit per homes que es saben completament impunes”.

Cap a qui es dirigeix majoritàriament aquest cibersexisme?

Són moltes les dones amb presència pública que han patit assetjament i amenaces de mort a través de la Xarxa. A Espanya destaquen casos especialment greus entre les activistes feministes, com ara la molt sonada campanya d’assetjament desenvolupada contra Alicia Murillo pel seu projecte “El Cazador cazado”.

A més, aquest tipus de comportament sexista en línia no ha fet més que empitjorar: el 2017 es va haver de cancel·lar un esdeveniment de videojocs exclusiu per a dones perquè es va descobrir que hi havia “machirulos” organitzant-se per aturar-lo; i amb motiu de la Vaga Feminista del 8 de març de 2018 a España, van ser també moltes les actituds misògines que es podien trobar a les xarxes contra les activistes que anunciaven la seva participació.

Un estudi de tecnologia i violència contra les dones destaca que, sent les activistes, periodistes o polítiques el blanc més estès del sexisme en línia, també pateix aquesta xacra qualsevol persona o col·lectiu que no adopti les suficients mesures de seguretat que exigeix la Xarxa. Circumstància que, d’altra banda, és bastant comuna en els nostres dies, donada la facilitat amb la qual qualsevol persona pot obrir-se un perfil públic i compartir les seves dades personals.

En línia amb això, aquest treball reflecteix que en el 41% dels casos registrats, els assetjadors són coneguts o ex parelles. Referent a això, val la pena destacar un altre informe realitzat per Cyber Civil Rights Project, que explica que, entre les víctimes de doxxing, una de las formes més esteses de cibersexisme abans mencionada, el 90% són dones. I no és cap sorpresa, ja que elles, com a éssers hipersexualitzats, són molt més vulnerables a ser assenyalades per conductes suposadament immorals, i els perpetradors d’aquest assetjament se n’aprofiten.

Cibersexisme vs llibertat d’expressió 

Un element clau del discurs contra el cibersexisme és la capacitat d’apoderament que Internet ha suposat per a moltes dones. No obstant això, moltes són les dones i grups vulnerabilitzats que s’autocensuren per por a la seva privacitat i seguretat. De fet, d’acord amb les dades d’un recent estudi d’Amnistia Internacional, més de la meitat de les dones enquestades a Espanya va canviar els seus hàbits de consum digital i/o va deixar de publicar segons quins continguts, per tal d’evitar confrontacions en línia.

Referent a això, tal com ja assenyalava Laurie Penny a les Jornades #BCNvsOdi del passat 2017: “estem vivint una lluita per mantenir la llibertat d’expressió i la informació fora de perill. Així que, quan permetem el cibersexisme en nom de la llibertat d’expressió, estem acceptant que el dret d’una dona a expressar-se, valgui menys que el d’un home a castigar-la per fer-ho”.

A això cal afegir que la llibertat d’expressió de moltes dones, especialment les feministes, no es veu només coaccionada pel cibersexisme, sinó també pel tractament desigual que opera en el món digital, quan per exemple, es nega el permís a pujar continguts per ser considerats inadequats (de dones donant el pit, per exemple) o es censura informació sobre salut sexual i reproductiva; s’equipara nuesa amb pornografia; o es reproven imatges que fan referència a processos vitals tan naturals com es el de la menstruació.

Internet ha de ser per a tothom 

El futur és digital i està irreversiblement connectat. Tal com assenyala Remedios Zafra, la novetat del relat de dones activistes que comparteixen la seva intimitat, com és el cas de Penny, és la seva capacitat de fer-ho, no de manera irreflexiva, sinó amb intencionalitat política. Ella li atorga poder a allò biogràfic, i ho fa en un espai que cada vegada arriba a més persones. No obstant això, aquest accés al món digital sembla voler deixar fora a moltes nenes, a les quals les autoritats recomanen controlar l’accés a la Xarxa, o a altres col·lectius com el queer o el feminista, a causa de fenòmens de discriminació com és el cibersexisme.

Per això, com assenyala Penny en el seu llibre: “la comunitat digital ha d’assumir que aquesta intimidació i assetjament és una amenaça greu no només per a la llibertat d’expressió, sinó també per a la igualtat”. S’ha d’entendre que la resposta no és l’autocensura, sinó comprendre, com reivindica Penny, que “Internet ha de lidiar urgentment amb la noció de llibertat d’expressió, perquè aquesta no pot incloure el dret a abusar i silenciar impunement”. Internet ha de ser un espai per a tots i totes, i per a això, s’han de  “posar en pràctica eines i estratègies contra la misogínia a Internet per donar-nos suport, cuidar-nos i defensar-nos”.

Com assenyalava Remedios Zafra, pot ser que la Xarxa no hagi comportat la superació dels estereotips de gènere que prometia als 90′, però el que sí ens ha aportat és la possibilitat de crear llaços entre persones diverses que comparteixen afinitats. És a dir, la ben anomenada i necessària sororitat viral. No obstant això, aquests llaços només podran desenvolupar-se lliurement si el dret d’expressió no li falla a més de la meitat de la població.