Desirée Bela-Lobedde

“Si trenques amb els estereotips i ajudes els altres a posar-se a les teves sabates, els nivells d’odi es mitiguen”

 

Desirée Bela-Lobedde és una activista digital nascuda a Barcelona, coneguda principalment pel seu projecte La NegraFlor. Aquest projecte inclou un blog i un canal de YouTube dedicats a donar poder a les dones negres des de l’activisme estètic, i a ajudar-les a recuperar la seva autoestima, respectant la naturalesa dels seus trets afros i el color de la seva pell. Desirée participa també en altres iniciatives, a través d’articles, xerrades i conferències, en els quals treballa temes relacionats amb el racisme des d’una perspectiva feminista. És, a més, col·laboradora habitual de la revista feminista col·laborativa digital Locas del Coño.

Com a activista afrofeminista portes anys treballant temàtiques racials des d’una perspectiva feminista. De fet, has parlat moltes vegades de com els mitjans de comunicació estereotipen, exotitzen i instrumentalitzen a les persones racialitzades. Per això la nostra primera pregunta és: què significa per a tu ser negra i dona?

Ser negra és la meva manera d’estar al món. I vol dir moltes coses. D’una banda, la diversitat que això aporta a la meva identitat. Tenir orígens diversos (més o menys presents), em facilita poder entendre la realitat des de punts de vista alternatius. Crec que això és sempre un avantatge. D’altra banda, quan creixes en una societat majoritàriament blanca, has de fer front a un altre tipus d’implicacions i, en molts casos, et veus obligada a haver de contrarestar molta desinformació i estereotips.

Si, a més de negra, ets també dona, les dificultats són encara més grans. D’una banda, se’t converteix en objecte de fetitxització, exotització i hipersexualització i, de l’altra, se t’apliquen uns cànons de bellesa eurocèntrics que, si normalment ja ens amarguen a totes, a les dones racialitzades encara més. En definitiva, davant la “marcianització” a la qual ens sotmet la societat, et tornes una “agent normalitzadora” de l’alteritat, i aleshores et veus arrossegada a situacions en les quals et pregunten coses com: “però vosaltres, les negres, us renteu el cabell?”

I en aquest sentit, per a mi, ser negra i dona vol dir també una altra cosa: haver acceptat que no tinc ni vull tenir la pell clara o els cabells llisos. Si no encaixo en el cànon establert, no passa res, totes podem fer-nos valer fora d’aquest cànon.

El 2013 vas penjar al teu canal de YouTube un vídeo titulat “Ser Negra a Espanya” (podeu veure el vídeo aquí). Què va ser el que et va empènyer a voler compartir les experiències que en ell descrius?

La veritat és que em vaig inspirar en el vídeo d’una noia afroamericana que treballava com a professora a Valladolid i que, venint d’Estats Units, s’havia sorprès amb algunes actituds que havia viscut a Espanya. Així que vaig pensar, doncs jo que sempre he viscut a Espanya, també puc parlar-ne, i m’hi vaig llançar.

Per mi va ser una manera de posar el focus en discriminacions racials que estan invisibilitzades sota la justificació que, “com som minoria”, els nostres problemes no són tan rellevants. No saps la de “señoros” (normalment homes – blancs – cis) als quals he hagut d’aguantar l’argument de “és que teniu la pell molt fina”. Però, jo em pregunto: si no parlem nosaltres d’això, que som les que patim aquestes discriminacions, qui ho farà?

A més, el millor de penjar aquest vídeo va ser descobrir, a través dels missatges publicats, la quantitat de dones que es van sentir identificades amb les vivències que en ell relatava. De fet, mai oblidaré un dels primers comentaris que vaig llegir: “per fi algú parla d’això, gràcies”.

Aquest vídeo va obtenir moltíssima visibilitat, però també va generar nombrosos comentaris xenòfobs, racistes i misògins. Vas reportar alguns d’ells a la plataforma de YouTube i, també, més tard vas portar alguns d’aquests comentaris davant la justícia per considerar-los delictes d’incitació a l’odi. Com va respondre YouTube? i la justícia? Com creus tu que, a dia d’avui, haurien d’haver respost?

Sí, va tenir molt abast perquè vaig publicar un article a Vice en el qual enllaçava el vídeo. La veritat és que no ha estat el vídeo amb més visualitzacions del meu canal, però sí el primer en què m’he trobat respostes amb missatges d’odi i atacs directes i agressius, basats en el meu color de pell.

Així que el vaig reportar a YouTube emparant-me en les directrius de contingut de la plataforma, que incloïen el discurs d’odi. No obstant això, YouTube em va contestar que no veia raó per eliminar cap dels comentaris que vaig reportar. Comentaris com “negra de merda o puta africana”. El problema amb YouTube és que el canal et dóna l’opció de moderar els missatges que reps (és a dir, poder revisar-los abans d’acceptar si els publiques o no). S’empara en el “tu tens l’eina, si consideres que és discurs d’odi, no ho publiquis”. Però clar, si tens un canal amb pocs seguidors, aquesta estratègia és assumible, però si tens un canal amb milions de seguidors, com es posarà el creador a moderar tots els missatges que rep? Acabes havent de treure aquest filtre, i clar, es colen tot tipus de comentaris, inclosos els discriminatoris.

Així que vaig decidir anar a la justícia, i el meu cas va entrar directament per sala especial de delictes d’odi. No obstant això, el van arxivar. Van adduir que el comentari principal que jo denunciava responia al perfil d’una persona que tenia pocs seguidors, i que, per tant, no era transcendent. Però, penso jo, per molt que un perfil tingui pocs seguidors, si publica comentaris d’odi en un vídeo que té milers de visualitzacions, no segueix sent molt ampli l’abast?

Per mi, a les persones que actuen així a les xarxes se’ls hauria d’imposar sancions econòmiques (“multes”) importants: “un sustito“; perquè, a la següent, s’ho pensin dues vegades abans de difondre odi. I també crec que haurien de demanar-se indemnitzacions per danys, perquè per molt que es tracti d’entorns digitals, els efectes psicològics sobre la persona que rep aquests insults són “reals”.

Sabem que, entre altres coses, gran part del teu activisme rau en la denúncia d’aquests comportaments misògins i racistes. I, tot i que aquest discurs d’odi es comú a altres àmbits, es tendeix a dir que les xarxes socials ho amplifiquen. Segons la teva experiència, creus que el discurs d’odi és més greu ara a causa de les xarxes socials? A què creus què es deu?

Sí, i crec que es deu, bàsicament, a la impunitat i l’anonimat que donen les xarxes socials. Com ningú sap qui ets, et sents legitimada per dir el que et surti “de l’arc pelvià”. S’amplifica. I en el moment en què trobes a altres persones inhumanes que estan fent el mateix que tu, et creixes. En aquest sentit, les xarxes són un brou de cultiu meravellós per difondre el discurs d’odi.

A més, la difusió i l’abast que el discurs d’odi pugui tenir en altres àmbits, és molt més limitat del que té a les xarxes, on els missatges arriben de manera immediata.

En l’actualitat, hi ha un debat molt viu sobre quins haurien de ser els límits a la llibertat d’expressió, en particular, en l’àmbit de les xarxes socials. Com et posiciones davant aquest debat? Si creus que hauria d’haver límits, quin tipus d’expressions diries que haurien de ser limitades?

Dir que la llibertat d’expressió ha de ser restringida és molt controvertit. No obstant això, sí que crec que hauria de moderar-se. Al cap i a la fi, en el moment en què la teva llibertat d’expressió topa contra els drets fonamentals d’altres persones, com implica el discurs d’odi quan s’exerceix contra col·lectius minoritzats, s’han de desplegar mecanismes de protecció. Per això, crec que aquest discurs d’odi hauria de regular-se, primer des de la mateixa xarxa social, i si això no funciona, que es pugui recórrer a la justícia.

El problema és que, ara per ara, els mecanismes de protecció de col·lectius minoritzats davant el discurs d’odi s’estan utilitzant, en alguns casos, amb altres finalitats. Finalitats que acaben restringint la llibertat d’expressió d’algunes persones (com ara el cas del raper Valtonyc) i, a més, no van en la direcció de protegir realment als col·lectius per als quals van ser dissenyats. La conseqüència és que, al final, les persones racialitzades seguim estant desprotegides davant aquest tipus de discursos.

Tornant al teu treball, com a youtuber i activista, portes anys compartint continguts dirigits principalment a dones racialitzades. De quina manera creus que contribueixen aquests continguts a la lluita contra el discurs d’odi?

Per mi, aquest tipus de continguts compleixen una doble funció: d’una banda, ajuden a “normalitzar l’alteritat” i ofereixen a les dones negres eines per empoderar-se. De l’altra, ajuda a la resta de la població a conèixer les discriminacions que les persones racialitzades pateixen i així frenar els prejudicis. Crec que, si trenques amb els estereotips i ajudes “els altres” a posar-se en les teves sabates, els nivells d’odi es mitiguen.

Alguns dels teus vídeos més visitats “Com augmentar l’autoestima dels nostres fills afrodescendents” i “Campanya Jo soc el meu propi cànon de bellesa” treballen els estereotips i els prejudicis subjacents al discurs racista. Quina creus que és la millor manera de frenar els estereotips i prejudicis que alimenten aquest discurs, especialment quan es dirigeix contra les dones?

Crec que el que cal fer és posar el focus sobre ells. Sempre d’una manera molt acurada i assertiva. S’ha de ser natural i didàctica, i parlar-ho des d’una posició en la que s’eviti ofendre a l’altra persona. Perquè treballar aquest tipus de continguts de forma incisiva pot crear malestar (fragilitat blanca), i en el moment en que la teva interlocutora se senti ofesa, aixecarà totes les barreres i el diàleg ja no serà factible.

En aquest sentit, també crec que és molt més fàcil quan parles des d’experiències pròpies (com faig jo en el meu canal) i evites ficar-te en batalles que no podràs guanyar. Predicar en el desert no té sentit, i, per això, és important saber amb qui no val la pena argumentar. Jo, per exemple, aquesta és una estratègia que segueixo al meu perfil de Twitter: si veig que el perfil que m’ataca no té intenció de dialogar li responc amb “salutacions i benediccions”.

L’any passat et vas veure obligada a realitzar una aturada (podeu veure aquí el vídeo que explica el perquè) i a tancar teus comptes socials com a resultat d’una campanya d’assetjament a les xarxes. Creus que el que es va iniciar com una crítica al teu treball es va acabar convertint en una campanya d’assetjament a la teva persona? Per què?

Sobre la xerrada, et dic, si aquesta hagués estat oferta per un senyor blanc, per exemple un professor d’una universitat que, encara que no pertanyés a un col·lectiu racialitzat, es presentés com a expert en el tema de la xerrada i considerés que la seva expertise ha de ser ben remunerada, no hagués passat res. No obstant això, si la que ofereix la formació és una persona activista que sí que pot parlar des de l’experiència, si no ho fa gratis posem en dubte el seu activisme.

Sobre la campanya d’assetjament, sens dubte, de seguida es va convertir en un atac a la meva persona, atacs frontals: per ser dona, per ser negra, per ser activista… al final el nivell de pressió i odi va ser tan fort que em vaig veure obligada a tancar comptes per la meva pròpia salut. Potser en un altre moment hagués reaccionat d’una altra manera, però en aquest moment concret, vaig decidir que preferia protegir-me així. La gent no és conscient que aquest tipus d’atacs afecten molt a qui els pateix, especialment en el dia a dia.

Finalment, com a experta en activisme estètic, des d’una perspectiva que lluita contra la discriminació de les dones racialitzades: quin referent i/o projecte que contribueixi a frenar el discurs d’odi a la nostra societat t’agradaria destacar?

Un sol? M’agradaria destacar-ne quatre:

A Espanya m’agrada molt “Nadie nos ha dado vela en este entierro”, de la periodista Lucía Mbomío. Es tracta d’un projecte audiovisual en el qual, a través de vídeos i entrevistes personals, es treballa el tema de la identitat i la nacionalitat des de la perspectiva de les persones racialitzades.

A la República Dominicana, destacaria el projecte de Carolina Contreras, “Miss Rizos”. Ella també treballa des de la vessant de l’activisme estètic, i té projectes preciosos com “A la escuela voy como soy”.

I a Colòmbia, ressaltaria el projecte d’Amafrocol, “Tejiendo esperanzas”, des del que defensen la resistència del cos negre enfront la estètica imposada. I també el projecte de la youtuber Cirle Tatis, “Cirle pelo bueno”.

 

Per saber més sobre el treball de Desirée Bela-Lobedde, segueix-la a les seves xarxes socials:

• YouTube
• Facebook
• Instagram
• Twitter