Lucía Mbomío

“La diversitat racial als mitjans no és només una qüestió de justícia, sinó de reflectir la realitat”

 

Lucía Mbomío és periodista i reportera de televisió. Ha recorregut mig món gravant programes amb “Españoles en el mundo” y ara recorre Espanya amb “Aquí en la tierra“. També escriu en revistes com Afroféminas, Pikaramagazine, Revista Negrxs y Mundonegro. L’any passat va publicar el que ha estat el seu primer llibre “Las que se atrevieron“, que explica les històries de diverses dones espanyoles que, com la seva mare, van trencar barreres i es van casar amb homes negres en el tardofranquisme.

Parlem amb ella amb motiu de la presentació a Barcelona de l’Observatori del discurs discriminatori als mitjans, a la qual va ser convidada per la seva tasca com a reportera i activista afro.

Com a afroespanyola nascuda durant els primers anys de la democràcia, hauràs hagut de fer front a nombrosos prejudicis i estereotips. En aquest context, què ha implicat per tu haver crescut en una societat majoritàriament blanca?

Bé, crec que és important assenyalar que Espanya llavors era “una altra Espanya”. Si bé és cert que existien prejudicis, també cal entendre que veníem de viure 40 anys de gairebé autarquia. Érem un país molt tancat, sense moltes nocions sobre el que hi havia fora. Cap a l’Àfrica existien prejudicis i, és clar que hi havia racisme, però jo crec que en aquesta època encara es devia a la ignorància. De fet, hi havia moltes persones que no havien vist un negre en la seva vida. La meva pròpia mare, per exemple. El primer negre que va veure, va ser amb el qual es va casar.

D’altra banda, està clar que créixer en una societat en què tothom és blanc és molt complicat, a tots els nivells. Perquè, per molt que tu siguis espanyola i que a casa teva et reforcin i t’eduquin, quan surts per la porta, abans que qualsevol altra cosa, ets negre. La societat t’inculca que ets diferent, i ho fa adoptant tant formes subtils com formes molt violentes: el bullying a l’escola, el racisme inconscient dels professors, experiències de violència al carrer pel color de la teva pell, el sentiment d’indefensió quan les autoritats també et mostren racisme, etc. Evidentment, totes aquestes coses et condicionen.

Dius que ets “mestissa des d’un punt de vista biològic i negra des d’un punt de vista polític” i que “en la diferència es troba la grandesa”. Què vols dir?

A nivell biològic i cultural dic que sóc mestissa. Primer, perquè ho sóc, i segon, perquè a casa meva, gràcies als diferents orígens del meu pare i de la mare, hem begut de les dues cultures. Després, quan dic que sóc negra des d’un punt de vista polític, em refereixo al fet que, tal com assenyala Amin Maalouf en el seu llibre Identitats assassines, les persones tenim identitats polièdriques (amb més d’una cara) i, quan una d’aquestes cares es veu amenaçada, en el meu cas la de la negritud, reaccionem reafirmant-nos de manera identitària amb aquesta cara.

I, sobre que en la diferència està la grandesa, em refereixo al fet que a la península som molt diversos, i és precisament gràcies a aquesta diversitat i al seu reconeixement i posada en valor que som més grans.

Dius que en “la societat espanyola hi ha elements racistes” i que el major problema és, precisament, que no es reconeix. Què et va empènyer a començar a “actuar contra el racisme”?

Sobre el fet que hi ha elements racistes a Espanya, sí, és clar que n’hi ha. Occident en general és racista. No és una qüestió de persones ni d’anècdotes, és una qüestió del sistema. Hi ha racisme institucional, hi ha racisme als mitjans, hi ha racisme als carrers, hi ha racisme, en definitiva, en tots els àmbits. No podem “conjunturalitzar” una cosa que és estructural.

Sobre perquè vaig decidir “actuar contra el racisme”, la resposta és: perquè no em va quedar una altra. Si des que ets petita, et diuen “conguito”, et toquen per veure si taques, et diuen ves-te’n al teu país, vius situacions de discriminació en la teva pròpia pell de manera reiterada, etc., et tornes conscient d’aquesta injustícia des de molt d’hora. També em va marcar molt la meva estada a Portugal. Com que és un país amb una alta presència de persones afrodescendents, vaig coincidir amb moltes amb les que no necessitava justificar ni explicar el tipus de discriminacions a les quals m’havia vist exposada al llarg de la meva vida pel meu color de pell. Aquesta època també va ser força determinant en el meu activisme contra el racisme.

Sabem que, al llarg de la teva carrera com a periodista, has treballat per denunciar els anomenats “microrracismes”. Podries explicar-nos què són i posar-nos-en un exemple?

Ho definiria com: accions lesives des del punt de vista del llenguatge o actituds que, a priori, no es defineixen com a molt greus (no és que et peguin una pallissa), però sí que tenen conseqüències i implicacions negatives sobre la teva persona. No obstant això, crec que aquest terme s’ha de revisar, ja que en utilitzar el prefix “micro”, ens sembla que es tracta d’un problema “menor”, quan no ho és.

Per això, cada vegada estic més a favor d’utilitzar el terme “violència simbòlica”. El llenguatge és molt important, ja que determina també les relacions de poder desiguals que es donen entre grups. Si et passes la vida sentint el terme negre per definir coses negatives, estàs engabiant a aquest col·lectiu en estereotips negatius i preconceptes: els blancs (grup en el poder) són els “bons”, i els negres (grup que rep les agressions) són els “dolents”. El llenguatge exerceix violència.

Alguns exemples de microrracismes serien frases com: “Per ser negra ets molt maca”, “Porteu el ritme a la sang” o “Jo sóc negra per dins”. Que jo em pregunto, i com és una negra per dins?

Has vingut a Barcelona per participar en la presentació de l’Observatori del discurs discriminatori als mitjans, que s’ha titulat “Persones que no són persones als mitjans”. Què es volia destacar amb aquest títol?

No l’he triat jo, però m’ha agradat molt! Quan parlem de les persones negres a la comunicació, el problema no és només que quan estem, estem estereotipades, el problema és que moltes vegades ni tan sols estem. I, si ets dona, és encara pitjor. Has provat alguna vegada a buscar la paraula “dona” a Google? Jo ho he fet, i la primera dona negra no apareixia fins a la pàgina 5. Per les persones racialitzades no n’hi ha prou amb “ser persona”. Si a tu et diuen a les notícies que ha mort un policia, tu dones per fet que aquest policia és blanc. Sí el policia és negre, llavors anirà amb cognom: “ha mort un policia negre”, etc.

I això és quan apareixem, perquè la major part del temps estem invisibilitzats. Per exemple, en un telenotícies, quan surten persones negres? Quan es parla de fam, crisi, etc. Pots veure un programa de notícies complet sense que aparegui ni una persona racialitzada. Això és un clar exemple de l’asimetria als mitjans: “una part del món li explica a tothom com és el món, i ho fa oblidant-se de gran part de les persones que el componen”. Això no representa la realitat, perquè la societat, a la realitat, no és blanca, és diversa. Als telenotícies això no s’aprecia.

Com a periodista, has denunciat en nombroses ocasions el racisme “patent o latent” que hi ha darrere de determinades campanyes de comunicació. Creus que avui dia seguim trobant-nos exemples de racisme i discriminació a la publicitat?

Per descomptat que encara hi ha racisme a la publicitat. A més, avui en dia és encara més controvertit per excuses com que és una qüestió d’humor. No obstant això, jo crec que quan la comunitat perjudicada et diu que no procedeix, doncs tu, com a marca, hauries de ser capaç de trencar aquests estereotips i ser una mica més creatiu. Em refereixo a marques com Conguitos o Cola Cao, que en ple segle XXI, segueixen fent campanyes en què encara “tiren de negres” cada vegada que han de parlar de xocolata. Això, no és només utilitzar recursos creatius clarament racistes, és a més, mantenir i aprofundir en estereotips heretats de l’època colonial, que a dia d’avui, ja hauríem d’haver superat.

I no és un problema únicament de la publicitat. Per posar-te un altre exemple molt senzill: has vist alguna vegada una disfressa d’”europeu” o de “blanc”? Oi que no? No obstant això, de negre o d’africà, vestit amb parracs o pells i ossos en el pèl, segur que sí que n’has vist.

Avui en dia els principals canals de difusió del discurs d’odi són l’espai públic, les xarxes socials (així com altres plataformes d’internet) i els mitjans de comunicació. Quin creus que és el paper dels mitjans en la creació i propagació d’aquest tipus de discurs?

D’una banda, crec que hi ha els mitjans que de vegades comparteixen racisme per una qüestió de desconeixement. Els periodistes som altaveus dels nostres propis prejudicis i no hi ha una revisió. Parlem de comunitats i de persones que no coneixem i assumim una veu que no és la nostra. I, en aquest sentit, les redaccions haurien de revisar-se i fer diverses les seves plantilles. És una qüestió de justícia, de representar la realitat social tal com és. I si no pots tenir una redacció més diversa, almenys esforça’t perquè la realitat arribi a la teva redacció, evita parlar des del desconeixement.

Per un altre costat, hi ha aquells mitjans que comparteixen racisme i discurs d’odi deliberadament. I amb aquests mitjans, jo el que crec és que s’han de dur a terme accions. Després ens diuen victimistes, però és que la discriminació i les amenaces contra les persones racialitzades, per molt que siguin virtuals, afecten la vida real de les persones. No n’hi ha prou només amb denunciar-ho en campanyes a les xarxes. Cal prendre mesures i el timó l’han de portar les institucions públiques. Per exemple, fa poc l’Ajuntament de Barcelona es va posar en contacte amb la sèrie “Merlí” per representar la població llatina com “bandes” i la població xinesa com “màfies”. Aquest tipus d’accions són les que necessitem.

Com a periodista i activista contra el racisme i la discriminació, com creus que s’haurien de contrarestar o desmuntar les narratives discriminatòries que afecten les persones negres?

Crear les nostres pròpies narratives i els nostres propis discursos és molt important. I ara és possible perquè existeix internet. I ja s’està fent. Instagramers i Youtubers expliquen les seves històries, deixant lloc a la reflexió perquè tots siguem conscients de la malaltia del racisme que pateix la societat.

D’altra banda, també crec que cal que els mitjans generalistes incloguin a persones racialitzades en els espais informatius. És a dir, no és que em sembli necessària la diversitat racial en els mitjans, és que és allò just i allò que s’ajustaria a la realitat. Espanya no és únicament blanca. Per tant, igual que es comença a incloure la perspectiva de gènere, s’ha d’incloure la de raça. I s’ha de cercar informar de la manera més professional possible. Com assenyalava abans, que siguin les persones racialitzades les que parlin de les seves comunitats. Que es faci un ús real de l’ètica periodística i, que s’utilitzi el llenguatge i els conceptes amb responsabilitat.

Un exemple? deixar d’utilitzar les expressions “migrants de primera o de segona generació”; les persones tenen “experiències migratòries”. No per haver migrat hem d’anomenar immigrants a aquestes persones i als seus descendents. Si han nascut aquí no són “espanyoles d’origen dominicà”, són espanyoles.

En el teu llibre Las que se atrevieron, esmentes la importància de la “visibilització dels relats de vida”. Quin paper creus que poden tenir els mitjans de comunicació en la visibilització d’aquests relats?

Com comentava abans, el racisme és un problema de la societat i, per tant, tot i que afecti més a les persones racialitzades i hagin de ser elles les que encapçalin la lluita, és un problema que incumbeix a tothom. Per tant, en aquest context els mitjans de comunicació tenen una gran responsabilitat.

Referent a això, escrivia en un recent article per Pikara que, com a periodista i com a entrevistada negra, crec que és important que se’ns visibilitzi i escolti i, que es tinguin en compte els nostres relats de vida perquè es produeixi empatia. No obstant això, considero fonamental que es faci de manera contextualitzada. Si tot queda en anècdotes, correm el perill que les nostres experiències siguin llegides com aïllades, i no com a part del problema real, el racisme. Perquè si no hi hagués racisme, a les persones negres no ens cridarien únicament per parlar de racisme. Hem d’estar presents en tots els àmbits a debat.

En aquest context, ¿quina aportació creus que pot fer l’Observatori del discurs discriminatori als mitjans?

Crec que només la seva existència ja és brutal. Es tracta de tornar a la palestra a persones que haurien d’estar ja allà. A més, la seva existència és reconèixer també que hi ha un problema, i això és positiu. Semblant a aquest projecte, m’agrada molt també la tasca desenvolupada pel Club Averroes. Aquest monitoritza quantitativament i qualitativa com es representa la diversitat als mitjans. És a dir, mesura que es faci visible les persones racialitzades, i que es faci des d’una perspectiva no estereotipada, perquè, sí, els manters existeixen, la prostitució existeix, però també existeixen els professors negres. Per què no apareixen als mitjans llavors?

Finalment, ja que ens has dit que cal visibilitzar referents afrodescendents, quins projectes, que treballin per frenar el racisme (des de qualsevol àmbit) t’agradaria destacar?

En destacaria molts: la llibreria United Minds, la revista Afroféminas, la revista Negrxs, Afrokairós, l’associació The Black view o el treball d’activistes com Moha Gerehou y Desirée Bela-Lobedde.

Però també m’agradaria parlar del projecte en què estic ficada actualment, “Nadie nos ha dado vela en este entierro”. Un projecte que neix arran del reforç dels sentiments de nacionalisme i de patriotisme que, a moltes persones a les quals no ens han deixat “ser d’aquí”, no sembla afectar-nos tant. És a dir, jo quan veig banderes als balcons, més que una altra cosa, el que sento és fred. A més, quan es parla als mitjans d’aquests sentiments, mai s’inclou a les persones racialitzades.

Així que vaig decidir posar en marxa aquest projecte a través d’entrevistes personals, per saber si les persones racialitzades ens sentim o no a casa, quan parlem de nacionalismes.