No, això no és discurs d’odi

No, això no és discurs d’odi. Això és el que va venir a dir-li el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) a l’Estat espanyol al març de 2018 en una sentència molt significativa.

El 13 de setembre de 2007, Enric Stern i Jaume Roura, dos joves de Girona van cremar una fotografia del rei Joan Carles en un acte independentista i antimonàrquic. L’Audiència Nacional els va condemnar el 2008 a una pena de quinze mesos de presó, substituïda per una multa de 2.700 euros a cada un, per injúries a la Corona; i, el 2015, el Tribunal Constitucional va rebutjar el seu recurs argumentant que “cremar públicament el retrat dels Monarques és un acte no només ofensiu sinó també incitador a l’odi”.

Efectivament, va dir el TEDH al març de 2018, la llibertat d’expressió “està limitada, fins i tot exclosa” quan es tracta d’un discurs d’odi. No obstant això, va puntualitzar el Tribunal, el discurs d’odi ha de ser entès com qualsevol “forma d’expressió que propagui, inciti, promogui o justifiqui l’odi racial, la xenofòbia, l’antisemitisme o altres formes d’intolerància”, i ”ha de ser examinat tenint summament en compte el context”.

Considerar la crema de la foto del rei un discurs d’odi suposa una interpretació massa àmplia de la jurisprudència del TEDH, i “perjudicaria al pluralisme, la tolerància i l’esperit d’obertura sense els quals no hi ha cap societat democràtica”. Per reafirmar aquesta idea, el TEDH va tornar a recordar que la llibertat d’expressió no només val per a les idees inofensives, acollides favorablement o amb indiferència, “sinó també per a les que fereixen, ofenen o importunen”.

Així doncs, el TEDH va condemnar Espanya a tornar als acusats els 2.700 euros de multa i a indemnitzar-los amb 9.000 euros. Per al TEDH, l’acte de la crema de la foto del rei no era més que una mostra de rebuig i crítica política a la monarquia.

Per què arriba el TEDH a aquesta conclusió?

D’on ve el concepte de discurs d’odi? Per què va ser concebut? Tot i que encara no s’utilitzava com a tal l’expressió de discurs d’odi, els antecedents i els fonaments de la restricció dels abusos de la llibertat d’expressió per discriminació racial, religiosa o xenòfoba es remunten a la dècada dels seixanta, quan es van aprovar a l’ONU, la Convenció Internacional sobre Eliminació de Totes les Formes de Discriminació Racial de 1965 i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966.

L’ús del concepte de discurs d’odi, en la seva forma anglesa hate speech, va començar a utilitzar-se durant els anys 80 en el món anglosaxó. A Europa, la popularització d’aquesta expressió es va produir a partir d’una recomanació adoptada pel Consell de Ministres del Consell d’Europa l’any 1997, en un context en què es considerava que existia un ressorgiment del racisme, la xenofòbia, i l’antisemitisme, i que venia marcat per les guerres a l’antiga Iugoslàvia, en què el discurs d’odi havia jugat un paper catalitzador de la violència.

En aquesta recomanació, el Consell d’Europa el va definir com “qualsevol forma d’expressió que propagui, inciti, promogui o justifiqui l’odi racial, la xenofòbia, l’antisemitisme o qualsevol forma d’odi basada en la intolerància que s’expressi en forma de nacionalisme agressiu i etnocentrisme, la discriminació i hostilitat contra les minories, els immigrants i les persones nascudes de la immigració”. 

El TEDH va utilitzar per primera vegada aquesta expressió l’any 1999, i, des de llavors, ha anat evolucionant progressivament, alhora que anava guanyant acceptació, popularitzant-se a nivell mediàtic i entre l’opinió pública. Durant els següents anys, el TEDH es va anar pronunciant en diversos casos que van anar estenent l’aplicació de la categoria de discurs d’odi a altres motius de discriminació com la islamofòbia o l’homofòbia. El TEDH va anar delimitant l’aplicabilitat del concepte, encara que sense arribar a establir una fórmula fixa per determinar quan un Estat pot restringir la llibertat d’expressió per incitar a l’odi. A dia d’avui, segueix sent necessària una anàlisi cas per cas de les circumstàncies i el context en què es produeix el discurs d’odi. Aquesta dificultat de traçar una línia divisòria clara entre allò permissible i allò prohibit, l’han aprofitat alguns Estats per excedir-se en la restricció de la llibertat d’expressió, abusant de l’argument de l’ús de discurs d’odi per a la persecució de determinades expressions.

Un concepte “atrapa-ho tot”

A Espanya, aquesta deriva, que està causant gran alarma social, va tenir el seu punt d’inflexió amb el procés contra el regidor d’Ara Madrid, Guillermo Zapata, iniciat el 2015, en què va ser finalment absolt. Des de llavors, rapers, piulaires, actors, titellaires, activistes, polítics, periodistes, presentadors de televisió, entre d’altres, han estat acusats d’incitació a l’odi per ofenses a la corona, crítiques a la policia, acudits, sàtires, blasfèmies, crítiques polítiques expressades de manera provocadora, etc. Tot sembla cabre sota el paraigua del discurs d’odi.

L’enaltiment del terrorisme és la categoria que, de manera més habitual, s’associa amb la incitació a l’odi, i juga un paper central en aquest retrocés de la llibertat d’expressió. Va ser el motor de quatre Operacions Aranya que van resultar en la detenció de 73 persones pels seus comentaris en xarxes socials. Segons dades d’Amnistia Internacional, el 2011, any del cessament definitiu de l’activitat armada d’ETA, hi va haver un condemnat per enaltiment del terrorisme. Entre 2016 i 2017 hi va haver 66 condemnats. Aquest any, en què s’ha produït la dissolució d’ETA, aquest augment desproporcionat no sembla haver-se aturat, ans al contrari.

El fet que el “discurs d’odi” sigui una categoria que remet a consideracions emocionals, contribueix al fet que es produeixin interpretacions subjectives i ideològiques, i al fet que estigui sent utilitzat de manera expansiva per mitjans de comunicació, polítics, jutges, fiscals, i fins i tot el Ministeri de l’Interior, que va publicar una definició errònia en la seva web oficial.

S’ha convertit en un concepte de moda, una categoria “atrapa-ho tot”, en la qual sembla cabre qualsevol expressió formulada de manera provocadora o extrema. Tothom creu entendre el significat del concepte de discurs d’odi, perquè intuïtivament el concepte sembla referir-se a tota expressió motivada per l’odi. Però jurídicament no és així, no tot discurs radical emès des de l’odi és discurs d’odi.

Un cas paradigmàtic

A més dels mitjans de comunicació, els polítics i alguns jutges i fiscals, un dels principals responsables d’aquest abús del concepte de discurs d’odi, són les forces i cossos de seguretat de l’Estat, que en els últims temps realitzen nombrosos atestats i detencions en els quals recorren abusivament a la qualificació com a discurs d’odi de determinades expressions o actes de protesta. Des de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional a Catalunya o un sindicat d’ertzaines a Euskadi, fins a les policies municipals de Saragossa o de Madrid, diversos cossos policials han demanat que es jutgi manifestants o activistes que han posat en entredit determinades actuacions policials.

Al març d’aquest any, es va produir un cas paradigmàtic. En un procés contra Juan Carlos Monedero, la regidora de l’Ajuntament de Madrid, Rommy Arce, i el portaveu del Sindicat de Manters, Malick Gueye, per les seves crítiques a la policia després de la mort del senegalès Mame Mbaye, la jutgessa del Jutjat d’Instrucció núm.12 de Madrid, MªDolores Baeza Trujillo, recordava que la policia no forma part de minories o grups vulnerables per la qual cosa no cap el delicte d’odi contra la Policia Municipal de Madrid.

Aquest cas exemplifica un dels riscos d’aquest tipus de normatives restrictives de la llibertat d’expressió: l’efecte boomerang. Es legisla amb la creença que serviran per tallar la discriminació i s’acaba intentant utilitzar-les per reprimir activistes antiracistes, com Rommy Arce o Malick Gueye. S’ha passat d’una recomanació del Consell d’Europa de prohibir el discurs d’odi racista més greu, al fet que es persegueixi activistes antiracistes per expressar les seves crítiques polítiques de manera rotunda.

Deslegitimació com a eina per protegir minories

Quan tot és discurs d’odi, res ho és. S’abusa i s’expandeix tant el concepte, que al final acaba per no significar res. El problema és que el ciutadà acaba tenint la impressió que no és més que un instrument repressiu al servei dels poders de l’Estat, deslegitimant-se com a eina per protegir col·lectius històricament discriminats, que és pel qual va ser concebut.

Per evitar aquesta deslegitimació, és fonamental, en primer lloc, com afirmava l’advocada Laia Serra a les Jornades BCNvsOdi, acotar el concepte correctament “per legislar d’una manera proporcionada que no posi en perill la llibertat d’expressió i la pròpia legitimitat del concepte, com a eina jurídica per a la protecció de minories vulnerables”. En segon lloc, cal reclamar un ús més responsable i rigorós del concepte per part de mitjans de comunicació, polítics, i jutges i fiscals de les altes instàncies judicials de l’Estat. I, en tercer lloc, s’ha de conscienciar activistes i col·lectius vulnerabilitzats dels riscos d’una excessiva judicialització en la lluita contra la discriminació. Com sosté l’activista i diputada, Beatriz Gimeno, “la lluita de les dones, de les persones radicalitzades o de les persones LGBIT no han necessitat del Codi Penal per aconseguir canviar el sentit comú al seu favor. Al contrari, s’han beneficiat de la llibertat d’expressió quan el sentit comú no estava del seu costat”.