BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Enrique Javier Díez Gutiérrez

30/10/2019 - 08:15 h

Entrevistes. "Per a combatre la política de les emocions de la ideologia neoliberal , hem d'enfortir l'autonomia del pensament i de la crítica"

Enrique Javier Díez Gutiérrez és assagista i professor titular de la Facultat d’Educació a la Universitat de Lleó. Doctor en Ciències de l’Educació i especialista en organització educativa, ha escrit diversos llibres sobre l’impacte de la globalització en l’educació. Actualment desenvolupa la seva tasca docent i investigadora en el camp de l’educació intercultural, el gènere i la política educativa, a més de col·laborar amb diversos mitjans de comunicació. El vàrem entrevistar amb motiu del Dia Internacional per l’Eradicació de la Pobresa, per explorar la relació entre neoliberalisme, racisme i aporofòbia.

 

Davant la commemoració del Dia Internacional per l’Eradicació de la Pobresa, ens agradaria preguntar-te sobre un dels principals discursos que recollim en aquesta web: el discurs d’odi aporòfob. Què és per a tu l’aporofòbia i quin lloc creus que ocupa en la nostra societat?

L’aporofòbia és una manifestació del capitalisme neoliberal dominant que consisteix a reflectir odi o rebuig cap a la persona pobra, a la qual es responsabilitza i culpabilitza de la seva situació. Com a societat, hauríem d’estar analitzant les causes i assenyalant les persones responsables d’aquest model, que expulsa i exclou una part significativa de la població: a Espanya hi ha 13 milions de persones pobres, una desocupació estructural superior al 15% i nivells creixents de precarietat i de treballadors pobres en tots els sectors i grups socials. A la Unió Europea hi ha 120 milions de persones pobres i la distribució de la riquesa al món cada vegada es concentra en menys mans.

Però, en comptes d’això, la ideologia neoliberal encoratja el rebuig al pobre convertint les pròpies víctimes en culpables i responsables de la seva situació, perquè “no s’han esforçat prou per triomfar”. Aquesta ideologia de la competició i “l’èxit” no només serveix per impedir la possibilitat de donar solucions col·lectives a problemes socials, sinó que serveix també per desplaçar el conflicte social cap a un conflicte personal, interioritzant el fracàs per no haver aconseguit determinats “èxits”. Aquests aspectes de la ideologia neoliberal erosionen els vincles socials de solidaritat i reciprocitat social, generant la desconfiança, o fins i tot el ressentiment o l’odi cap als pobres, “que són mandrosos”; cap als refugiats, “que són una càrrega”, o cap als immigrants, “que prenen la feina”.

Així doncs, no es menysprea l’estranger per ser-ho. Com ja s’ha dit moltes vegades, als prínceps d’Aràbia Saudí se’ls posa una catifa vermella quan arriben a les seves mansions a Marbella. Ni tampoc es diu immigrant a qualsevol estranger: als futbolistes, igual que a la reina Sofia –que és grega–, els anomenem “estrangers”. Immigrant es reserva per a les persones empobrides pel sistema. És un racisme de classe social.

 

En línia amb l’anterior pregunta, podries explicar com es relacionen, des del teu punt de vista, els discursos aporòfob i neoliberal?

La ideologia neoliberal implica la transformació de les nostres relacions i pràctiques socials en càlculs i intercanvis. Per això, en un model de competència generalitzada i del “campi qui pugui”, l’altre s’aprèn a percebre, per damunt de tot, com un obstacle o una amenaça: com l’enemic. Es consolida el “principi de crueltat lligat a la disminució de l’empatia”: l’altre és descartable i prescindible, i els nostres destins no tenen res en comú.

En aquest context, el model transmet que els serveis públics promouen la irresponsabilitat, la manca del fibló indispensable de la competència individual. El subsidi d’atur i les ajudes socials, s’afirma, mantenen la gent dependent de l’Estat, desmoralitzen i destrueixen les virtuts de la societat civil, desincentivant l’esforç. Per a aquest model només hi ha una solució: la supressió de l’Estat del benestar, obligant a les persones a assumir les seves responsabilitats i prendre les regnes del seu destí.

Es produeix així, en definitiva, un tomb de la concepció, deixant de concebre les persones empobrides com un producte del seu entorn socioeconòmic; i passant a considerar-les, per contra, responsables de les seves eleccions. Els problemes econòmics són reduïts a problemes de “lliure elecció” personal: per això en comptes d’omplir-se els sindicats davant l’atur i la precarietat, estan plenes les consultes psiquiàtriques i es triplica el consum de psicofàrmacs i manuals d’autoajuda. Aquesta “filosofia de la llibertat”, fa recaure la responsabilitat del compliment dels objectius vitals únicament en la persona.

 

Has escrit molt sobre la relació entre la globalització neoliberal i l’educació: de quina manera ha impactat el discurs neoliberal en l’educació? A través de quins mitjans s’ha transmès aquest discurs?

El neoliberalisme s’ha convertit en el “teló de fons” dels ajustos de la política educativa a nivell mundial, que no es limiten ja a la mera retallada en l’assignació de recursos o a la seva privatització, sinó que afecten, a més, els nuclis centrals de l’ideari educatiu i les polítiques pedagògiques.

Amb l’argument que l’educació ha d’atendre les demandes socials, s’accepta que les inversions en educació, així com els currículums, s’hagin d’ajustar a les exigències del mercat de treball. El paper públic de l’educació com a camp d’entrenament per a la democràcia i per a la ciutadania democràtica ha passat a considerar-se com un malbaratament de la despesa pública. Ara veiem com els continguts “estrella” ja no són l’educació per a la igualtat o per a la ciutadania, sinó i l’emprenedoria, el bilingüisme, el coaching educacional o les avaluacions estandarditzades per aconseguir estar a la part alta dels rànquings educatius.

Tot això ve reforçat mitjançant estratègies de selecció i segregació, com l’enduriment de les exigències per aprovar, la consolidació d’itineraris o branques paral·leles segons “capacitats” a edats cada vegada més primerenques, la creació de “centres d’excel·lència” diferenciats, etc. Sense oblidar, per descomptat, l’extensió dels concerts o subvencions a l’ensenyament privat, l’ampliació dels criteris dels centres concertats per a seleccionar el seu alumnat, l’establiment de mecanismes per finançar públicament més trams de l’ensenyament privat com l’educació no obligatòria, o les desgravacions fiscals per als que portin els seus fills i filles a col·legis privats.

En conjunt, tots aquests canvis estan suposant una mutació en la concepció del dret a l’educació, que passa de ser entesa com una causa social a concebre’s com un imperatiu econòmic al servei de l’economia i la seva competitivitat. Les nocions d’igualtat, emancipació i democràcia han estat reemplaçades per un discurs d’excel·lència, autonomia financera i reducció de costos.

 

Per tant, ¿creus que la irrupció d’aquest discurs ha impactat també en els valors socials, per exemple, donant més importància a elements com l’individualisme en comptes de la solidaritat?

Efectivament. Ens estan ensenyant a concebre l’educació fonamentalment com una inversió que asseguri un millor futur laboral i millors llocs en l’escala social, no com un dret social que la comunitat ha d’assegurar. És el que es coneix com la “pedagogia de l’egoisme“, i és l’eix educatiu del neoliberalisme.

S’està produint així una mena de revolució individualista que “normalitza”, naturalitza i fins i tot exalta les posicions ideològiques de “l’egoisme” com una virtut. Entronitza l’interès propi, la competitivitat i el triomf com a passaport cap al benestar i la felicitat individual, en un context que defineix les relacions humanes com una jungla de lluita constant i selecció darwinista. Tota possibilitat de projecte comunitari, basat en els drets humans, l’equitat i la justícia, queda desplaçat o arraconat en l’imaginari d’allò utòpic o hipotètic.

 

En línia amb el teu anterior argument, ¿diries que, a causa d’aquesta integració de la ideologia neoliberal en el nostre imaginari social, la societat civil espanyola és, avui per avui, menys solidària i empàtica que abans?

Malgrat aquest procés de “socialització” constant i omnipresent que ens bombardeja a través de tots els mitjans, la veritat és que no, no crec que siguem menys solidaris. Avui, resistir-se al capitalisme neoliberal s’ha convertit en una cosa gairebé revolucionaria i són moltes les persones i col·lectius solidaris que lluiten per un món més just i millor: hi ha tot un moviment de solidaritat, suport, cura, atenció i capacitat de compartir, que encoratja i dona vida a aquest tipus de relacions socials.

Des de les pensions que ajuden les famílies i generacions de nétes i néts a l’atur o els col·lectius socials que paren desnonaments, fins a les i els joves que es manifesten en defensa del feminisme o contra el canvi climàtic. Són centenars els projectes alternatius agroecològics, comunitaris, d’economia social i solidària, anticapitalistes i antipatriarcals, que estan emergint i generant propostes en moltíssims racons del planeta. Però això no és notícia.

El problema és que els models asfixiants que es difonen, pràcticament no deixen espai perquè es coneguin i es “viralitzin” altres formes de concebre i viure el món que no siguin les establertes per aquest pensament únic. Al cap i a la fi, no podem oblidar que els grans “educadors” dels nostres dies, són els mitjans de comunicació (la televisió, la ràdio, la premsa, els videojocs, YouTube, el Reggaeton, etc).

 

Tornant de nou al discurs d’odi, ¿creus que hi ha alguna relació entre la penetració del discurs neoliberal amb l’auge actual del neofeixisme a Europa i al món?

Totalment: el feixisme radicalitza els valors conservadors i neoliberals per atreure i canalitzar l’enuig de classes mitjanes, treballadores i populars que se senten abandonades i indefenses davant les polítiques europees d’austeritat. Crec que aquest feixisme –que està tornant a assentar-se Europa i a tot el món– no té res d’antisistema; és, en realitat, un tipus de discurs autoritari, antielitista i profundament neoliberal, tenyit d’aspectes i elements conservadors (banderes, himnes, símbols, etc).

A més, aquests moviments rebutgen, per descomptat, tota forma d’organització col·lectiva (organitzacions socials, sindicats, partits polítics, etc.) que demani drets socials i justícia. I contra aquestes, s’encoratja el messianisme dels “líders autoritaris”, com a salvadors en qui confiar cegament.

Al tauler dissenyat pel neoliberalisme, el feixisme compleix una funció clau: la d’ocultar les arrels reals de la injustícia social i la crisi per, d’aquesta manera, neutralitzar la possibilitat que es qüestioni la responsabilitat en la mateixa de les elits econòmiques i financeres. El que fa l’extrema dreta és sembrar la discòrdia entre els perdedors del model neoliberal, fomentant, d’una banda, l’orgull de sentir-se superior i, d’altra, canalitzant la ira popular cap als col·lectius més vulnerables.

Això està duent-nos, a més, a la dretanització tàctica del centre, com podem veure en el fet que gran part dels postulats de l’extrema dreta estan sent assumits per la dreta i els liberals, i fins i tot per la socialdemocràcia, especialment pel que fa a les polítiques migratòries i repressives en matèria de drets i llibertats. Aquest fet està venint acompanyat de la construcció d’un imaginari col·lectiu, amplificat pels mitjans de comunicació, que situa a tot moviment progressista d’esquerres –com si fos l’altre extrem de l’equació– en “l’extrema esquerra”.

L’objectiu és, en definitiva, que el centre del tauler polític quedi redefinit pel conservadorisme i el neoliberalisme, convertint-se aquestes, automàticament, en les opcions de centre suposadament “moderades i responsables”.

 

Tenint en compte la relació entre el discurs aporòfob i els discursos anti-migració, ¿quines creus que poden ser les conseqüències de l’augment d’aquests discursos per a les persones migrants, demandants d’asil i refugiades que arriben al nostre país?

Moltes. Actualment, de fet, estem assistint a un ressorgiment del racisme institucional que apunta a l’immigrant com a boc expiatori de la crisi econòmica que vivim. El fantasma de la xenofòbia ressorgeix per tota la geografia europea, no només entre els governs conservadors, sinó també entre els partits socialdemòcrates i liberals, que competeixen avui per blindar fronteres (amb filats, càmeres tèrmiques, sensors de moviment, murs i concertines) i incrementar polítiques de rebuig a la migració.

A Espanya, per exemple, la ultradreta ha obtingut els seus millors resultats electorals i accedit al parlament nacional amb un discurs obertament racista. A Europa s’ha consolidat també la presència d’aquests discursos al Parlament Europeu, a través de reivindicacions de drets per als nostres o per recuperar els nostres “estils de vida”. És a dir, la defensa de la identitat cultural pròpia, suposadament amenaçada per “els altres”. I, mentrestant, dels migrants del “Sur” l’única cosa que cal esperar és que acceptin treballs en aquells sectors laborals tediosos, esgotadors o amb connotació d’inferioritat social, rebutjats amb freqüència pels residents locals.

En resum: la gestió de la migració s’ha centrat en el reclutament de les persones migrants necessàries i convenients, cosa que implica el rebuig o la devolució d’aquells que no entren en aquesta categoria. Es construeix així un imaginari col·lectiu i social del migrant com a mà d’obra barata.

 

¿Per què creus que aquests discursos calen en la societat civil?

Crec que el discurs neoliberal cala en la societat perquè, com assenyalava abans, ha guanyat la batalla ideològica: s’ha presentat com l’elecció “més racional”, “la més eficaç”, la “més neutral”. De fet, es nega a si mateixa com una ideologia, defensant que és un model “que no és ni de dretes ni d’esquerres”.

D’altra banda, també crec que el tenim tan interioritzat, que se’ns fa molt difícil trencar amb aquesta suposada “racionalitat neoliberal, suposadament triada lliurement”. Com diu Howard Zinn, el nostre problema no és la desobediència civil sinó la obediència i la submissió i interiorització del model. Gràcies a aquesta, multitud de persones a tot el món han obeït els dictats dels i les líders dels seus governs, i han acceptat polítiques d’ajust i tractats de comerç que ens han saquejat els nostres recursos i ens han conduït a la pobresa, a la fam, a la guerra, i fins i tot, com està succeint ara mateix amb les nostres polítiques de migració, a la crueltat. Per això, l’eficiència d’aquest sistema reposa fonamentalment en el procés d’interiorització col·lectiva que assumeix àmpliament la lògica del sistema, que s’adhereix “lliurement” al que se li indueix a creure.

 

Com creus, llavors, que podem desactivar aquests discursos?

Si volem superar la ideologia neoliberal hem de combatre la pedagogia de l’egoisme que la nodreix, no només a l’escola sinó a través de tots els mitjans d’educació formal i no formal al nostre abast. Igualment, hem d’enfortir l’autonomia del pensament i de la crítica, per combatre la postveritat i la política emocional característica de la ideologia neoliberal.

Alhora, és clar, s’han de frenar les polítiques de retallades socials, posar límit als beneficis i als paradisos fiscals, i demanar comptes del rescat dels bancs i fons financers, per tal d’establir mesures que realment condueixin a un Estat Social i del Benestar a escala global, que tingui en compte els límits del nostre planeta.

No podem seguir sent indiferents ni “obedients” davant la pobresa i la fam, davant la guerra i la crueltat, davant la insolidaritat i l’egoisme brutal, davant el saqueig del bé comú ni davant la intolerància. La veritable munició del capitalisme no són les bales de goma o el gas lacrimogen: és el nostre silenci i complicitat amb el model.

 

Quin paper juga l’educació en la prevenció i la difusió i consolidació d’aquests discursos?

Hem de deconstruir el perniciós i nefast model educatiu neoliberal que s’està infiltrant a l’escola. Replantejar-nos quines són les finalitats fonamentals de l’educació: ¿per a què volem educar les futures generacions? ¿Per a que siguin feliços i construeixin un món més just i millor, i aprenguin a conviure amb els altres i a respectar la natura? O per a què siguin “triomfadores” en l’especulació financera i acumulin dividends en paradisos fiscals?

Al “neoliberalisme desigualitari” que ens inunda cal posar-li fre ja, i per a això hem de continuar reclamant una xarxa pública educativa única, inclusiva, laica i feminista, que garanteixi el dret a l’educació de tots i totes, que cobreixi les necessitats de places escolars públiques de tot el conjunt de la població (i amb la suficient qualitat), perquè tota la població pugui rebre el màxim possible d’oportunitats en el seu aprenentatge i desenvolupament personal i professional. Ens juguem el futur dels nostres fills i filles, i el de la societat en el seu conjunt.

 

Entrevista realitzada per Almudena Díaz Pagès l’11 d’octubre de 2019

Comparteix aquesta pàgina