BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Lucila Rodríguez

16/09/2019 - 09:33 h

Entrevistes. "Cal naturalitzar la migració. Cal entendre que aquesta es pot gestionar, es pot redirigir, però no es pot aturar"

Lucila Rodríguez-Alarcón és enginyera agrònoma i experta en comunicació política. Amb una important i respectada trajectòria en el tercer sector i en el món del periodisme, ha sigut directora general de comunicació de l’Ajuntament de Madrid i d’Oxfam Espanya. Actualment combina la seva feina com a directora general de la Fundación porCausa amb la seva participació com a columnista habitual al diari Público, a la secció “Con M de Migraciones“. La vàrem entrevistar amb motiu del llançament de l’informe “La Franquícia Antimigració: com s’expandeix el populisme xenòfob a Europa“, publicat per la fundació que actualment dirigeix.

 

En el vostre informe “La Franquícia Antimigració”, defenseu que utilitzeu un punt de partida diferent per analitzar l’expansió del populisme xenòfob: el tribalisme vs globalisme. Per què aquest enfocament? Què enteneu per tribalisme?

Vam decidir utilitzar aquest enfocament basant-nos en els resultats obtinguts després de l’elaboració, fa dos anys, del document: Antinmigració. L’auge de la xenofòbia populista a Europa. Per a aquest, vam dur a terme una anàlisi del que estava succeint al voltant dels comicis a Hongria, Polònia, Alemanya, eleccions al Parlament Europeu, etcètera. Al fer-ho, vam detectar que, en tots els casos, la presència de partits obertament xenòfobs suposava la contaminació del discurs polític amb narratives de pèrdua d’identitat i sobirania de les poblacions autòctones, així com la reivindicació d’un sentiment de pertinença i arrelament, davant el globalisme i davant d’aquells individus que no pertanyen al grup.

 

Què vol dir “Franquícia Antimigració”? Què busqueu denunciar amb aquesta terminologia?

En diem “franquícia” perquè, per a nosaltres, les organitzacions que hi ha darrere d’aquestes narratives antimigració responen a una estratègia internacional que desafia el projecte europeu, seguint un patró que sembla prèviament acordat i dissenyat per penetrar en tots els Estats membres, tot i els seus contextos diferents. De fet, en el present informe suggerim que aquesta franquícia –que ja ha arribat al poder en molts països d’Europa– té les mateixes inspiracions i, possiblement, els mateixos assessors.

La denominem “antimigració” perquè el seu discurs intimidatori i xenòfob engloba no només la immigració, sinó la societat intercultural en general; en conseqüència, proposen una societat tancada, en què les fronteres haurien de frenar no només el flux de persones, sinó l’intercanvi d’idees, qualsevol iniciativa de governança supranacional i/o qualsevol solució o obligació que transcendeixi les fronteres nacionals.

 

És la franquícia antimigració una ideologia? Si ho és, quines són les seves bases? I els seus objectius?

Aquest és un tema que hem debatut moltíssim a porCausa, i no, no creiem que hi hagi una unió ideològica entre els moviments darrere d’aquesta franquícia. De fet, en el futur serà possiblement això precisament el que els dificulti formar un bloc únic al Parlament Europeu. De totes maneres, tampoc creiem que es tracti d’una nova versió de la dreta. Són moviments més amplis, perquè en general allò que agrupen i acaparen és el descontentament social.

No obstant això, en allò que sí creiem que coincideixen aquestes organitzacions és en haver relacionat ideològicament i intencionadament la pèrdua de drets individuals d’alguns amb la protecció dels drets humans d’altres. Un dels seus objectius polítics més destacats és l’hegemonia dels drets “per als nadius”. És a dir, coincideixen en un punt molt concret: la manca de respecte als drets humans. I la prova està en que els seus discursos mostren un retrocés narratiu molt perillós en relació a aquest tema.

 

A l’informe assenyaleu que els moviments que impulsen actualment aquesta franquícia són principalment els que conformen l’anomenada “Alt-Right” americana. Qui són i quines característiques defineixen aquests moviments? Podries donar-nos algun exemple concret?

L’Alternative-Right (Alt-Right) és l’hereva de la Revolució Conservadora alemanya i la Nouvelle Droite francesa, i com elles, està profundament oposada a qualsevol ideal progressista o liberal. S’origina principalment als Estats Units com a successora del Tea Party, entre d’altres partits, i abasta un gresol d’ideologies de vegades contradictòries (anarcocapitalisme, ultra conservadorisme, extremisme cristià, etcètera) que s’identifiquen en aspectes comuns com l’ús intensiu del marc digital i l’activisme a internet.

A l’Alt-Right no hi ha líders o jerarquies, és molt heterogeni i activista. És informal, de manera que pot estar infiltrada en partits tradicionals, com és el cas del Partit Republicà nord-americà. Estan en contra de la correcció política (el que anomenen “bonisme”), de la interculturalitat, de la migració, de l’intervencionisme militar, del globalisme, i del feminisme i la diversitat sexual (que ells anomenen “ideologia de gènere“).

Donald Trump es pot considerar actualment el seu representant més poderós, seguit de Jair Bolsonaro al Brasil i Rafael Bardaji o VOX a Espanya. D’altra banda, Steve Bannon és un dels seus millors exponents: va dirigir la campanya de Trump, cofundar Breitbart News –plataforma de l’Alt-Right–, i va instal·lar una oficina a Brussel·les per tal d’influir i organitzar el populisme antimigració europeu.

 

En aquesta i altres de les vostres publicacions parleu de la narrativa antimigratòria, quins són els seus reclams? i els seus components? per què creieu que és tan reeixida?

Tot el que està succeint narrativament és molt provocatiu i simplificador. Per això, nosaltres anomenem populistes a aquests moviments. A més, al simplificar tant els missatges que envies al teu receptor, presentes la realitat com blanca o negra, sense matisos ni grisos. Això dóna lloc a reaccions molt polaritzades, que és d’allò que s’alimenta, precisament, aquesta “franquícia”.

Un exemple narratiu molt potent és la paraula migrant. Ni la nacionalitat, ni l’edat o el gènere d’una persona impliquen res per se. És a dir, si jo et dic que una persona és dona, què pots deduir tu de la seva personalitat, motivacions, característiques o intencions només amb aquesta informació? res. No obstant això, actualment el debat està tan polaritzat que sembla que el valor “migrant” està intrínsecament associat a unes característiques específiques (negatives).

S’ha alimentat la crispació sense escrúpols sobre un tema que, a més, és molt desconegut per a la majoria de la societat. Es demana a les persones que es posicionin a favor del rescat de persones al mar, o en contra “del tràfic il·legal de persones a mans d’ONG que en realitat són màfies”. Presentar un debat tan complex en aquests termes és una barbaritat.

Al final, com a conseqüència d’aquesta deriva narrativa, tot el que envolta el tema de les migracions és reactiu: cobertures periodístiques, portades de diaris, programes de televisió, debats polítics públics, etcètera. Per tant, davant d’aquest escenari no hi ha lloc per a noves iniciatives de canvi de gestió, per exemple, dels sistemes migratoris, perquè això tindria un cost polític molt alt per als governants en una societat tan tensionada al respecte.

Per aquesta raó, nosaltres defensem que el discurs antimigratori té com a única finalitat generar tensió social: que tot el que envolti les migracions es tenyeixi de polèmica i provoqui reaccions polaritzades.

 

En el vostre informe expliqueu que un dels elements que utilitza aquesta franquícia és el discurs d’odi. En la vostra opinió, quin ús fan aquests moviments d’aquesta mena de discurs i amb quina finalitat?

Desafortunadament, el discurs d’odi i la incitació a la discriminació s’està utilitzant com a eina per “aconseguir vots”. Això es deu, en part, al context actual. La crisi i les mesures d’austeritat que han assotat Europa en els darrers anys han generat un gran descontentament social. Descontent que els moviments dels quals parla l’informe han sabut explotar.

Concretament, els partits de la franquícia estenen i es nodreixen de narratives antimigració, antifeminista i anti-LGTBIQ+, perquè al treballar sobre sentiments molt bàsics aconsegueixen amb èxit i rapidesa el seu objectiu: generar polarització social. En el cas específic de la migració, aquests moviments utilitzen el discurs d’odi per sustentar aquesta imatge de l’altre: “aquest que no és com jo, no entén la nostra cultura, i per tant, és potencialment dolent i cal defensar-se d’ell”.

Gràcies a la por, aquests moviments aconsegueixen que persones amb opinions i tendències ideològiques dispars es posin d’acord de manera molt polaritzada en una qüestió. Per tant, el discurs odi és per a ells una eina per generar unions i acumular vots.

A més, el més perillós d’aquest ús del discurs d’odi per polaritzar la societat és que contamina “els indecisos”, és a dir, a aquelles persones que no tenen una opinió clara respecte d’una temàtica. Bones persones que, de fet, en el seu dia a dia defensen –o han defensat– els drets humans i que, no obstant això, acaben adoptant postures antimigració com a resultat de la polarització social i la difusió d’aquests discursos discriminatoris.

En resum, els partits que són capaços de treballar en l’espai de la por el capitalitzen i s’emporten no només als seus votants habituals, sinó també els indecisos. Estem parlant d’un gran percentatge de la societat.

 

Quin és el paper que juga Internet en la difusió del missatge de la franquícia i, en particular, les tècniques de desinformació i la microsegmentació de missatges?

En primer lloc, vull assenyalar que Internet no és més que un suport comunicatiu. És a dir, el problema no és l’eina, sinó l’ús que se’n fa d’ella, després insistiré en això. Dit això, és evident que en els darrers anys s’ha produït un boom en el consum de rumors, com també de la desconfiança en la informació que es rep. Afortunadament, hi ha plataformes fent un treball periodístic i de sensibilització molt potent per fer front a aquest fenomen.

No obstant això, actuar de forma reactiva davant els rumors comporta també problemes: d’una banda, el fet que quan intentem contrarestar rumors, sovint acabem donant-los més difusió de la que tenien inicialment i consolidant-los (ja que la primera informació que arriba és la que es reté); i, d’altra, que tot el temps i energia que invertim en frenar aquesta desinformació se’l restem a crear un storytelling alternatiu i a generar coneixement.

Ara bé, tornant de nou a l’ús d’Internet en general i de les xarxes socials en particular, ningú pot negar que, per exemple, durant l’anomenada Primavera Àrab, l’accés a aquests canals va suposar una eina molt potent per a què la societat civil pogués informar sobre el que estava succeint en els seus països sense patir censura. Ja aleshores, aquestes plataformes socials estaven controlades per empreses amb objectius comercials i poca ètica. No obstant això, ens van semblar eines molt útils. Ara segueixen sent-ho, i la diferència és que ara també són moltes més les persones que aprofiten les característiques d’aquestes xarxes (anonimat, viralitat, poca transparència en el control dels continguts discriminatoris…) amb objectius que res tenen a veure amb informar.

En el cas concret de les franquícies antimigració, aquestes fan un ús de la informació, o més ben dit, de la desinformació, que com ja hem assenyalat diverses vegades té per objectiu fomentar la polarització social. I ho fan de manera molt organitzada, utilitzant fins i tot estratègies de màrqueting sofisticades.

 

Entre alguns dels casos que heu estudiat per a aquesta anàlisi hi ha el d’Espanya. Com s’adapta aquesta franquícia al context específic d’aquest país i perquè està tenint èxit?

Això és molt curiós, perquè a nivell de difusió de desinformació, les organitzacions darrere de la franquícia antimigració semblen perfectament coordinades. És a dir, avui sabem que, pel que fa a l’elaboració i difusió de rumors, aquests són generats pels mateixos grups de persones, i es difonen sota un modus operandi similar en tots els països analitzats. És per aquesta raó que presenten les mateixes estructures i continguts, tot i que adaptats a les peculiaritats del context nacional. Per exemple, a Espanya, els rumors fan referència, sobretot, a persones magribins. A Holanda, per contra, la comunitat més afectada per aquesta desinformació és la turca. I així, podem trobar-nos exactament el mateix rumor sobre “un grup d’estrangers que ha agredit una noia” en els dos països, canviant únicament la nacionalitat dels agressors. És la marca de la xenofòbia.

Pel que fa al modus operandi, maldita.es ens explicava recentment com funciona el sistema de difusió de rumors que utilitzen els moviments afins a la franquícia: primer es nodreix un suport comunicatiu estranger amb la mentida en qüestió (un mitjà alemany, italià, francès… segons el país), i després, el mitjà de desinformació (com podria ser, per exemple, Mediterráneo digital a Espanya) replica la notícia a la seva pròpia web, posant l’accent en què aquesta mateixa notícia ha estat compartida per mitjans internacionals (als quals ells mateixos han desinformat inicialment i que, probablement la població local desconegui) amb la intenció de guanyar falsa legitimitat.

Aquí, el representant més conegut d’aquesta franquícia és VOX. Un partit o moviment que ja existia anteriorment, però que actualment, com ja sabem, s’ha afermat. Això ho han aconseguit gràcies al suport d’assessorament expert –de la mà de professionals que ja treballen per partits d’altres països també membres de la franquícia–, i utilitzant campanyes de desinformació i polarització social com la utilitzada durant les eleccions andaluses de 2018, que els va servir per llançar el seu projecte nacional.

Un exemple clar de com aconsegueixen introduir problemàtiques irreals que mai havien estat d’interès social –i de sobte entren en l’agenda pública– és el de la legalització de l’ús d’armes a la llar com a autodefensa. Un assumpte que, tal com era intenció, ha generat gran polèmica i polarització social, i ha acaparat el discurs polític i mediàtic. Aquest és un exemple, però podríem assenyalar també el debat que aquest partit ha creat al voltant de les lleis contra les violències masclistes. Un avenç social que crèiem que ja estava guanyat, però que ara està trontollant gràcies a la seva narrativa reactiva.

Ni els partits tradicionals ni els mitjans de comunicació saben com fer front a aquest fenomen. És més, al contrari, estem veient com aquests acaben acceptant les seves propostes polítiques i/o amplificant els seus missatges cada vegada amb més intensitat.

 

Des del vostre punt de vista, quines estratègies (des dels governs, ajuntaments, societat civil…) poden ser la millor resposta per contrarestar aquest populisme xenòfob?

Després de tres anys estudiant i analitzant com es generaven les percepcions i les opinions en grans audiències, nosaltres hem identificat tres estratègies per explicar narratives que realment sí marquin la diferència a l’hora de fer front al discurs antimigració: començar a parlar d’allò que creiem que cal parlar (i no del que marqui l’agenda mediàtica); no establir un espai entre “ells i nosaltres”, ni tan sols amb “bones intencions”, com per exemple quan s’utilitzen expressions com “salvar immigrants”; no utilitzar únicament dades, les dades no transmeten empatia i ningú se’n recorda de les estadístiques.

Però, sobretot, cal estimular i treballar molt sobre la població indecisa. Persones que realment no tenen una opinió formada i que cal informar i sensibilitzar per a què no caiguin en aquestes narratives discriminatòries. Per això, creiem que funciona molt bé treballar a nivell local, des de l’empatia i l’assertivitat, sense demonitzar ni polaritzar, ni buscant sempre trencar amb aquest subconscient que ens fa tenir por d’allò desconegut, precisament mitjançant la interacció: és a dir, coneixent “l’altre”.

Cal naturalitzar la migració. Cal entendre que es pot gestionar, es pot redirigir, però no es pot aturar. És un fenomen històric: sempre hi ha hagut i sempre hi haurà fluxos migratoris. Cal pensar en el futur que volem deixar a les properes generacions, encara que sigui simplement per una qüestió d’egoisme. Al cap i a la fi, per molt que tu ara estiguis al costat privilegiat de la tanca, mai podràs saber en quin costat acabaran ni els teus néts.

 

Per acabar, us agradaria destacar algun exemple de resistència a aquesta narrativa antimigratòria que creieu que té èxit?

A nosaltres no ens agrada parlar de resistència (doncs això és en si un concepte reactiu). Ens agrada parlar d’històries de regeneració. Narrativament, crec que per la seva notorietat alguns dels millors exemples són els que ofereixen personalitats públiques. Dos exemples d’aquest any: al gener, el Primer Ministre de Canadà, Justin Trudeau, va respondre a la pregunta sobre per què estava donant asil a tants immigrants musulmans, assenyalant que Canadà era un país que havia estat construït gràcies a la immigració, i que gràcies a aquell llegat eren la societat que eren ara; al març, en el seu primer discurs després de l’atemptat ocorregut contra una mesquita a Nova Zelanda, Jacinda Ardern, la primera ministra del país, va dir que l’atac havia estat perpetrat per persones contraries als valors de “la diversitat, la bondat, la compassió, i el refugi” que representaven el seu país; i en referència als musulmans afectats va afegir, a més, que “ells som nosaltres”.

És a dir, narratives que uneixen.

 

Entrevista realitzada per Almudena Díaz Pagés el 7 d’agost de 2019

Comparteix aquesta pàgina