BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Miriam Miranda

27/09/2019 - 11:50 h

Entrevistes. "Ja no hi ha temps per a discursos : hem de buscar la forma de protegir la nostra casa comuna, és l'únic planeta que tenim"

Miriam Miranda és una activista hondurenya, defensora dels drets humans, territorials i ambientals del poble Garífuna. És líder de l’Organització Fraternal Negra d’Hondures (OFRANEH) que, des de 1979, lluita per la defensa dels drets d’aquest poble. Pel seu compromís amb l’acció directa no violenta, ha estat mereixedora del Premi de Drets Humans Óscar Romero, concedit ex aequo juntament a la líder indígena i activista Berta Càceres, qui poc després seria assassinada. Al llarg de la seva vida, Miriam ha patit nombrosos actes d’intimidació, persecució, segrest, arrest arbitrari i criminalització; i actualment està sent assetjada pel seu treball a la regió de Vallecito, zona permanentment assetjada. Parlem amb ella amb motiu de la vaga i les mobilitzacions mundials pel clima, i aprofitant la seva visita a Madrid per a la II Trobada de la Xarxa Europea de Solidaritat amb Hondures.

 

El 27 de setembre de 2019 tindrà lloc la vaga Mundial pel Clima. Per què creus que aquest tipus de campanyes són necessàries?

Aquestes campanyes són necessàries i han de ser constants per generar consciència, sobretot entre els líders i lideresses mundials. És urgent entendre que aquest model de “desenvolupament” que se’ns ha imposat, un model que sens dubte és depredador i irrespectuós envers els altres éssers vius de la natura, ha de ser canviat.

Personalment, crec que estem enfrontant una gran crisi civilitzatòria i hem de posar atenció a les senyals climàtiques –sequeres, grans inundacions, etcètera–; però també en els efectes col·laterals d’aquestes problemàtiques: avui tenim la possibilitat de produir més aliments que mai, i no obstant això, la fam i les carències d’aigua per al consum humà –resultat de la massiva producció d’insums com la palma africana o setrill– , són més freqüents que mai. Tot i així, els governs, i en aquest cas concretament el d’Hondures, insisteixen en instal·lar projectes extractivistes, com ara preses, mineries i d’altres, que faran encara més mal als nostres pobles i al planeta.

 

La Plataforma per Hondures a Madrid (PHM) organitza els propers 4, 5 i 6 d’octubre, la II Trobada de la Xarxa Europea de Solidaritat amb Hondures. Quin és l’objectiu d’aquesta trobada i què t’ha empès a participar-hi?

L’objectiu d’aquesta trobada no és altre que enfortir l’articulació de solidaritat amb el poble d’Hondures, a través de la solidaritat amb els moviments socials que estan lluitant allà per la defensa dels drets humans i els béns comuns, davant a un règim dictatorial dirigit per Juan Orlando Hernández, qui forma part de l’oligarquia hondurenya i rep el suport dels Estats Units. Reflexionar sobre aquest context a Hondures, i en especial sobre la situació dels i les defensores de drets humans al país, pot ser molt útil per traçar un pla d’acompanyament internacional que contribueixi a visibilitzar aquesta lluita i ofereixi garanties i protecció a l’activisme. Per a mi, ara a Hondures s’està donant un moment polític que fa vital millorar l’articulació i la veu de les defensores amb la població migrant. Per això estic aquí.

 

Segons l’informe publicat per Global Witness el 2015, Hondures és un dels països més perillosos del món per ser un defensor del medi ambient. Com a defensora dels drets humans i de la terra a Hondures, quin tipus d’obstacles i represàlies has enfrontat durant la teva tasca com a activista?

Certament, he estat víctima de represàlies en múltiples ocasions. Per exemple, el març del 2011, vaig ser brutalment colpejada i empresonada per la policia a la ciutat de Tela, i se’m va obrir un procés per sedició i atemptat contra l’Estat. El juliol de 2014 vaig ser segrestada juntament amb diversos membres de l’OFRANEH per un grup d’homes armats. Al gener de 2017, membres de la policia van intentar detenir-me juntament amb d’altres integrants de la meva organització a la ciutat de la Ceiba, a la costa nord d’Hondures, i davant la meva negativa al lliurament de la nostra documentació ens van impedir la circulació i van amenaçar amb portar-me a la presó. Més tard, aquell mateix any, vaig rebre, al costat d’unes altres tres defensores de la nostra entitat, una notificació per una causa instruïda contra nosaltres per un suposat delicte de “calúmnies i difamació” contra l’ empresari Patrick Daniel Forseth.

Aquest any, a més, l’Estat m’ha denunciat a través de CONATEL (Comissió Nacional de Telecomunicacions), per impulsar, suposadament, ràdios comunitàries Garífunes sense permís legal, tot i que al Conveni 169 de l’OIT s’estableix clarament que els pobles indígenes tenim dret a crear els nostres propis sistemes de comunicació. Al març se’m va citar a comparèixer davant el Ministeri Públic sota amenaça de sanció penal en cas de no fer-ho, sense especificar ni tan sòls les raons de la citació. Recentment, a la comunitat de Vallecito, sis homes amb armes de gran calibre van arribar en vehicle a la comunitat a altes hores de la nit, manifestant necessitar ubicar Miriam Miranda, ja que sabien que era la coordinadora de la comunitat.

Per tant, la resposta és sí. Com a defensora a Hondures he estat detinguda, empresonada i torturada per les forces de seguretat; se m’ha restringit el dret a la lliure circulació dins del meu propi país en diverses ocasions; m’han decomissat els meus documents d’identitat com si fos una delinqüent o infractora en molts moments; he estat segrestada per organitzacions de crim organitzat com a resposta a la meva feina de defensa de les terres de Vallecito; he patit assetjament, campanyes de desprestigi i criminalització, així com atacs físics, amb el principal objectiu de tractar de callar i aturar la lluita i defensa dels drets del poble Garífuna i del poble hondureny en general.

 

Els assassinats de Berta Càceres i Nelson García van posar l’atenció internacional sobre Hondures i la violació dels drets humans que pateixen moltes defensores del medi ambient i indígenes. De fet, fins i tot va haver-hi grans protestes als carrers exigint Justícia per a Càceres. Diries que canviat alguna cosa des de llavors?

No ha canviat res en aquest país, de fet, la nostra situació ha empitjorat des de l’assassinat de la companya Berta. Al cap i a la fi, ja des de l’inici, l’Estat va pretendre distorsionar la raó de l’assassinat de Berta Cáceres, i no va ser sinó per la pressió nacional i internacional que es va aconseguir l’empresonament dels suposats perpetradors de l’assassinat. No obstant això, mai s’ha prosseguit els autors intel·lectuals, aquells que van donar l’ordre d’assassinar-la; per a mi i moltes altres persones, és evident que el crim de la Berta va ser a causa de la seva defensa aferrissada del Riu Gualcarque, i en contra del projecte de mort imposat per l’empresa DESA i avalat per l’Estat, a través dels seus aparells corruptes (policies, operadors de justícia, fiscals, jutges i altres institucions del Govern). Per això, jo considero que Berta Cáceres també va ser assassinada per l’Estat, un ens que, en comptes de garantir i proveir benestar a la població hondurenya, persegueix, criminalitza i judicilitza els i les defensores de la naturalesa i de la vida.

No puc deixar d’esmentar que, a Hondures, des del cop d’estat de 2009, s’està lliurant una guerra, no precisament contra les drogues, sinó contra el poble. Aquest està confrontant una onada de violència, agreujada per un Estat fallit induït, que està dessagnant la població sense que, fins ara, hi hagi cap possibilitat de sortir del túnel. Un indicador d’això és que, el 2012, Hondures va superar la xifra de 90 assassinats per cada cent mil habitants, més de 10 vegades la mitjana mundial d’homicidis. El país s’ha convertit en un laboratori polític, en el qual els partits polítics, tant el blau com el vermell, estan saquejant el país, tot sota la discreta mirada de les administracions d’Obama, abans, i ara de Trump.

És per això que s’està donant un èxode massiu des de fa anys, soterrat per els servils mitjans de comunicació massius, que van obviar la problemàtica fins a l’aparició de les caravanes de migrants, emprades per Trump com a combustible explosiu a les eleccions de mitjà termini dels Estats Units.

 

En els últims mesos hem vist com ha augmentat vertiginosament el nombre d’activistes ambientals empresonats a Hondures. De quina manera estan reprimint les forces armades els defensors i defensores dels Drets Humans i del Medi ambient a Hondures?

A Hondures existeix un ús excessiu de la força militar, incloent: l’ús d’armes letals, execucions extrajudicials, detencions arbitràries, o violacions il·legals de domicili i intimidació, entre d’altres violacions dels drets humans. De fet, el poble hondureny és sistemàticament reprimit amb gasos tòxics, bales, persecucions i desaparicions forçades, a mans de les forces armades, El nombre d’organitzacions i activistes judicialitzades i criminalitzades va en augment: detencions i reclusions arbitràries, manca de garanties jurídiques, tortura, tracte denigrant, empresonament a persones defensores en presons de màxima seguretat etcètera, estan a l’ordre del dia.

Tota aquesta repressió està sent dirigida per l’actual govern dictatorial i té per objecte establir el terror entre el poble, per a què no lluitem per millorar les nostres condicions de vida, els nostres drets humans, i/o defensem els nostres recursos naturals.

 

Segons ONGs com Protection International, el discurs de criminalització contra els moviments pro-clima i en defensa dels drets humans s’han intensificat durant els últims anys. Estàs d’acord amb aquesta afirmació? Ho has presenciat també a Hondures?

A Hondures aquest discurs de criminalització s’ha manifestat molt clarament a través de les campanyes dutes a terme per mitjans de comunicació en contra dels pobles i les comunitats indígenes que lluitem per la defensa dels recursos naturals. Contínuament se’ns titlla d’estar en contra del desenvolupament, de ser endarrerits, o de “no voler sortir de les cavernes”. En el cas del projecte Aigua Zarca, l’empresa DESA va portar a comparèixer empleats seus en diversos canals de televisió de la capital per difamar els membres del COPINH, que es manifestaven en contra dels projectes extrtactivistes i de preses d’aquesta empresa privada. També es va dur a terme una campanya molt forta en contra de l’OFRANEH, per oposar-nos a la construcció d’un megaprojecte turístic a la Bahía de Tela, que al final no només va suposar el desplaçament de comunitats Garífunes, sinó que, a més, es va convertir en el major ecocidi succeït a Hondures, en haver destrossat una zona manglar durant la construcció d’un camp de golf.

En contra de la Berta Cáceres, de fet, fins i tot es va pagar l’elaboració d’un llibre per difamar-la, calumniar-la i disparar el discurs d’odi contra les defensores. I aquests són només alguns dels exemples.

 

Creus que l’auge de moviments populistes autoritaris a Amèrica i Europa, els quals defensen un discurs negacionista del canvi climàtic o contrari a la acció climàtica, tenen alguna cosa a veure amb aquesta deriva?

Sí, és una realitat que aquests moviments ens criminalitzen i neguen el canvi climàtic. No obstant això, tot i les falses solucions impulsades pels organismes internacionals i els estats, el canvi climàtic és una realitat, i a dia d’avui constitueix una situació d’emergència mundial. Ja no hi ha temps per a discursos: hem de buscar la forma de protegir la nostra casa comuna, és l’únic planeta que tenim.

Per tant, és urgent que s’implementin els mecanismes de rescat i es frenin tots els projectes que destrueixen els recursos naturals i contribueixen a la destrucció del planeta. No obstant això, els organismes internacionals, empresaris i governs titelles continuen invertint molts fons per negar els efectes del canvi climàtic, ja que això aniria malament per als seus negocis. I, com això no és suficient, ara inverteixen, a més, en generar discursos de criminalització dels que defensem la natura.

 

De quina manera es pot desactivar aquest discurs criminalitzador?

Crec que la manera és seguir reivindicant-nos. Els moviments socials a nivell global hem de ser més proactius en evidenciar i lluitar per frenar el canvi climàtic. Als països del sud, aquesta ha de ser part de la nostra agenda de treball. Però els països del nord també han de prendre nota, i començar a qüestionar-se els seus patrons de consum. Són precisament aquests els que estan acabant amb els recursos del planeta. Només cal veure la problemàtica de les escombraries i el plàstic. Aquest constitueix avui un dels majors reptes de la humanitat, i no crec que només amb prohibir les bosses de plàstic als supermercats ho resolguem.

Cal anar a l’arrel del problema, que és la producció massiva. Per exemple, per què cal embalar amb plàstic gairebé tots els aliments? Cal exigir més responsabilitat per part de les empreses. I s’han d’abandonar les falses solucions que s’estan implementant, encara, a gairebé tots els espais.

 

Quin paper estan jugant les dones en la defensa del territori i la resistència dels pobles? De quina manera creus que es poden connectar els discursos feministes amb el ecologisme ?

Per a ningú és desconegut que avui per avui i al llarg del planeta, som les dones qui estem al capdavant de la lluita per la defensa dels recursos naturals, els béns comuns de la natura en els territoris, la defensa dels rius, les llavors, els boscos, etcètera. Per això, també som les dones les que estem enfrontant una major estigmatització, criminalització, judicialització i assassinats.

Per què? Per que les dones entenem molt més ràpid que si no ens involucrem i assumim un paper protagonista en la defensa de la natura, les nostres filles i fills no podran gaudir del que tenim avui: un aire net per respirar, aliments i salut de qualitat. Per això, són ja moltes les organitzacions feministes que defensen que la lluita pels cossos de les dones està intrínsecament lligada a la lluita per la defensa dels recursos naturals i els territoris, especialment a les àrees rurals. Un exemple seria el nostre treball a Vallecito, on més de 1.300 dones de 16 departaments, amb els seus fills i filles, ens vam reunir el passat 29 de juny per unir les nostres paraules i accions com a dones.

 

Què està passant exactament en la teva comunitat, Vallecito? Per què s’estan posant en risc els drets humans de les persones i de la terra?

Vallecito és l’últim santuari territorial ancestral amb que compta el poble Garífuna de Hondures; es tracta d’un territori que, per la seva ubicació estratègica, sempre ha estat plat de narcotraficants i del crim organitzat. De fet, durant gairebé 10 anys, aquest va estar segrestat per un narcotraficant anomenat Reinaldo Villalobos, qui comptava fins i tot amb la seva pròpia pista d’aterratge clandestina dins del mateix, i les autoritats no s’immiscuïen.

No obstant això, el 2011, l’OFRANEH va prendre la decisió d’incursionar el lloc per reprendre i recuperar el territori, instal·lant el primer campament de resistència cultural. Així va ser com, tot i la presència de persones fortament armades, vam resistir i continuem resistint. Al juliol de 2014, alguns dels nostres membres vam ser segrestats per sicaris amb ordre d’executar-nos, i va ser només gràcies als nostres ancestres i a la solidaritat i l’acompanyament internacional que vam poder sobreviure.

Des de llavors, la comunitat de Vallecito viu sota assetjament permanent, en un ambient d’inseguretat, i tot i que hem presentat diferents denúncies a les instàncies corresponents, a data d’avui no s’ha mostrat voluntat política des de l’Estat per garantir la seguretat de les persones Garífunes que habitem aquesta regió.

 

Quin és el treball que porta a terme OFRANEH i per què és tan important per a la comunitat garífuna i l’entorn en el qual aquesta habita? Quin paper juga la defensa del medi ambient en la vostra lluita?

L’OFRANEH porta quatre dècades resistint contra l’avenç de l’agricultura industrial, els desenvolupaments turístics de gran escala, els projectes hidroelèctrics i d’explotació minera, així com les amenaces del crim organitzat i del narcotràfic. La defensa del territori i de la cultura Garífuna són les nostres senyes d’identitat. En l’actualitat, sostenim una lluita permanent i en defensa del nostre territori ancestral, el qual es veu cada dia més afectat per les pressions territorials provinents d’empresaris, el turisme, la producció de palma africana, el narcotràfic i la implementació de projectes extractivistes.

Entre algunes de les nostres actuacions promovem la informació i formació del nostre poble, a través de ràdios comunitàries i assemblees permanents, fent èmfasi en el treball de gènere i tenint en compte la visió matrifocal del poble Garífuna; impulsem processos d’articulació de grups de joves, de dones… i en els dos últims anys, fins i tot hem aconseguit l’articulació d’un grup LGTBI. També treballem per la sobirania alimentària, la diversitat de cultius per al consum propi; i hem aconseguit sentències condemnatòries contra l’Estat d’Hondures davant el Sistema Interamericà, per la violació dels drets ancestrals de les comunitats de Punta Piedra i Triunfo de la Cruz. Finalment, a nivell nacional, realitzem incidència per a què a Hondures es respectin els drets humans de totes les persones.

 

Entrevista realitzada per Almudena Díaz Pagés el 23 de setembre de 2019

Aquesta entrevista no hauria estat possible sense el suport de Calala fondo de Mujeres, organització que ha donat suport, a més, a la presència de Miriam Miranda a la II Trobada de la RESH, que tindrà lloc properament a Madrid.

Comparteix aquesta pàgina