Quan s’hauria de sancionar el discurs d’odi?

Una introducció a jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans

A dia d’avui, establir quan un discurs d’odi pot considerar-se “punible” és molt complex, ja que pot implicar enfrontar dos drets humans i fonamentals: el dret a la no-discriminació i el dret a la llibertat d’expressió.

En l’àmbit europeu, el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha generat abundant jurisprudència, de la qual es deriven alguns criteris útils per determinar quan s’ha de sancionar el discurs d’odi. En concret, ha especificat que perquè hi hagi discurs d’odi no cal que s’inciti directament o explícitament a la violència, sinó que:

“…n’hi ha prou amb que s’inciti a l’odi a l’injuriar, ridiculitzar o difamar certes parts de la població i els seus grups específics, o amb que s’inciti a la discriminació.”

No obstant, a aquest respecte el TEDH aclareix també que qualsevol restricció de la llibertat d’expressió ha d’obeir a una necessitat social democràtica. En conseqüència, perquè una restricció del discurs d’odi es consideri legítima ha d’anar més enllà de la lesió de drets individuals, i s’ha de justificar com una necessitat imperiosa per a una societat democràtica.

Malgrat aquests criteris, establir quins continguts constitueixen un discurs d’odi punible és un tema complex, que cal valorar cas a cas. Així ho han assenyalat experts en la matèria en afirmar que “la tasca judicial, quan està en risc la llibertat d’expressió, ha de ser una activitat individualitzada amb una rigorosa anàlisi, cas per cas, que examini […] totes les circumstàncies concurrents, per determinar si està dins de l’àmbit penal o extramurs d’ell”.

Malgrat aquesta complexitat, el que sí que ha establert amb claredat el TEDH és que, a més d’haver d’obeir a una necessitat social democràtica, tota restricció al dret a la llibertat d’expressió en un Estat membre ha d’estar prevista per la llei, ha de tenir una finalitat legítima i ha de ser proporcional.

La jurisprudència com a exemple

El TEDH és el principal garant de protecció dels drets consagrats pel Conveni Europeu de Drets Humans (CEDH), i per tant, aquesta Cort adopta les seves decisions en base a aquest Conveni. I, “tot i que no es poden deduir uns límits clars de la llibertat d’expressió en la jurisprudència del TEDH, a través de les seves diferents sentencies”, el que sí es possible és determinar dos enfocs clars a l’hora de delimitar la llibertat d’expressió: el de protegir la societat democràtica mitjançant la limitació de la llibertat d’expressió (article 10); i el de reafirmar que la condemna del demandant és proporcionada i que, per tant, no s’ha produït un abús de poder (article 17).

Per aclarir alguns dels criteris que té en consideració el TEDH a l’hora d’establir aquests dos limitadors, podem acudir al Manual sobre el discurs d’odi del Consell d’Europa. En base a aquest Manual, a continuació es detallen algunes de les qüestions a examinar per determinar els supòsits de discurs d’odi que no resulten emparats per la llibertat d’expressió, acompanyades d’exemples procedents de la jurisprudència del Tribunal:

a. L’objectiu perseguit pel demandant

Si el TEDH considera que la intenció de la persona condemnada ha tingut una motivació racista o d’incitació a la violència, i no la de compartir informació d’interès públic, podria considerar que no s’han violat els seus drets com a demandant i que, per tant, la restricció de la llibertat d’expressió estava justificada.

Exemple: Garaudy contra França 2003. El demandant, autor d’un llibre que negava l’existència de l’Holocaust, va ser condemnat per posar en dubte els crims contra la humanitat esdevinguts contra la comunitat jueva i per incitar a l’odi racial. En el seu recurs al Tribunal, el demandant va argumentar que amb aquesta condemna es violava la seva llibertat d’expressió. La Cort va declarar la seva sol·licitud com inadmissible (en raó de l’article 17) adduint que la motivació del demandant amb la seva publicació era clarament racista.

b. El contingut del discurs

També hi ha jurisprudència que assenyala que quan el discurs inciti a l’odi basant-se en prejudicis religiosos, ètnics o culturals; o en judicis de valor que no responguin a fets verídics; la limitació de la llibertat d’expressió podria considerar-se necessària per protegir la societat democràtica.

Exemple: Gündüz contra Turquia 2003. El demandant, líder d’una secta islàmica que havia estat condemnat per incitació a l’odi religiós a partir d’unes declaracions realitzades a la premsa, va argumentar al TEDH que el seu dret a la llibertat d’expressió havia estat violat. La Cort va declarar la seva sol·licitud com inadmissible, doncs entenia que les seves declaracions eren incompatibles amb valors fonamentals com la tolerància, la justícia i la pau, necessaris en una societat democràtica.

c. El paper en la societat de la persona emissora

Encara que el TEDH estableix que la llibertat d’expressió en el context polític no ha de ser limitada si no és absolutament imprescindible, també ha assenyalat en algunes de les seves sentències que si la persona demandant és una personalitat pública, treballa per a l’Estat o es dedica a la política, aquesta hauria de ser “especialment previnguda” a l’hora de transmetre missatges públics que poguessin incitar a la discriminació d’algun col·lectiu específic, ja que podria suscitar en el públic “reaccions incompatibles” amb la societat democràtica.

Exemple: Erbakam contra Turquia 2006: el demandant, exprimer ministre de Turquia, va ser condemnat per una sèrie de discursos polítics en els quals presumptament “incitava l’odi i la intolerància religiosa”. La Cort va dictaminar que en aquest cas, sí que s’havia comès una violació de l’article 10 ja que “tenint en compte la naturalesa del debat polític lliure” les justificacions exposades per interferir la llibertat d’expressió del demandant, eren insuficients. No obstant això, la Cort va defensar també que “era crucial que els polítics en els seus discursos públics evitessin difondre paraules susceptibles de fomentar la intolerància” per evitar casos com aquest.

d. La difusió del missatge compartit

L’abast del discurs sobre la base del format en què sigui compartit (mitjans de comunicació massius, premsa, televisió,…) o el públic potencial al qual vagi dirigit (lloc on es difongui), són aspectes que el TEDH també té en compte a l’hora de valorar si la llibertat d’expressió ha de ser restringida o no.

Exemple: Serout contra França 2004. El demandant havia estat condemnat per publicar un article de difusió interna al col·legi en què treballava, en el qual es manifestaven propòsits racistes. En el seu recurs al TEDH, va al·legar abús de poder i violació del seu dret de lliure expressió. La Cort va concloure la seva demanda com inadmissible (en raó de l’article 10) i ha remarcat en la seva sentència que el fet que el text impugnat hagués estat distribuït en una escola, feia necessari un major escrutini per part de la Cort.

e. Naturalesa i severitat de la condemna

La Cort té també en consideració la naturalesa i severitat de les condemnes imposades, així com la possibilitat d’haver pogut acudir a mesures alternatives a l’hora de valorar si la limitació de la llibertat d’expressió ha estat proporcionada o no, el base a l’objectiu perseguit.

Exemple: Karataş contra Turquia 1999. El demandant, un ciutadà turc d’origen kurd, va publicar una antologia de poemes revolucionaris, i l’Estat turc el va condemnar per difusió de propaganda contra la unitat del país a un any i vuit mesos de condemna, a més d’imposar-li una multa quantiosa. La Cort va dictaminar que sí que s’havia dut a terme una violació de l’article 10 del demandant ja que els poemes, tot i el seu to agressiu, “eren més una expressió de sofriment que una crida a la violència” i que “la severitat de la condemna era totalment desproporcionada “als fins perseguits.

Per seguir informant-se sobre la jurisprudència del TEDH en matèria de discurs d’odi, val la pena fer-li un cop d’ull a d’altres sentencies similars dictades per aquesta Cort (en anglès).