Simona Levi

“Limitar la llibertat d’expressió sense garanties judicials, no és la solució al discurs d’odi a la xarxa”

 

Simona Levi és una artista multidisciplinària, estratega tecnopolítica, gestora cultural, investigadora i docent, nascuda a Itàlia i establerta a Barcelona des de 1990. És activista destacada dels moviments socials en l’àmbit de la lliure circulació del coneixement, la cultura i la informació, l’ús estratègic de les eines digitals per a l’organització, la comunicació, l’acció col·lectiva i la lluita contra la corrupció. És impulsora de la formació Xnet, FCForum, 15MpaRato i del Grup Ciutadà contra la Corrupció. A més, es coautora del llibre Tecnopolítica, Internet y r-evoluciones, i del llibre Votar y cobrar – La impunidad como forma de gobierno i coordinadora de Cultura libre digital – Nociones básicas para defender lo que es de todxs. També és la directora del Postgrau en Drets Civils, Tecnopolítica i Cultura Digital de la UPF Barcelona School of Management.

Per entrar en context… què és Xnet i a què us dediqueu?

Xnet és una plataforma formada per activistes que treballen en diferents camps relacionats amb els drets civils i la renovació de la democràcia a l’era digital. Les nostres línies d’acció giren al voltant de la tecnopolítica, la cultura lliure, la neutralitat de la xarxa, la llibertat d’expressió i informació i la lluita contra la corrupció.

També duem a terme campanyes d’incidència política a nivell estatal i internacional, a través de propostes legislatives i campanyes virals. Considerem que internet no és només una eina tecnològica sinó també “un moment històric” que els ciutadans hem d’aprofitar per ampliar els límits de la democràcia.

Dius que internet, a més de ser una tecnologia, és també una eina que ens ofereix possibilitats d’incidència a través de la “tecnopolítica”. Podries explicar-nos què és la tecnopolítica i per què la necessitem per empoderar-nos com a ciutadans?

Internet no és només una eina tecnològica: internet és una estructura en xarxa que proposa noves formes d’organització no jerarquitzades, sinó distribuïdes. Això suposa una oportunitat única perquè la societat civil pugui exercir una major capacitat d’incidència i, per tant, assumeixi més responsabilitats en la presa de decisions polítiques que s’implementen.

És a dir, gràcies a internet tenim el potencial de modificar les relacions de poder i avançar cap a una democràcia real. No obstant això, aquestes noves estructures caracteritzades per la desintermediació en l’accés a la informació i el coneixement, són amenaçades dia rere dia pels poders fàctics (institucions, grans mitjans de comunicació, grans companyies…), que responen a aquest fenomen reestructurant les relacions de poder per tornar a ser els intermediaris de la informació.

Per tant, si la ciutadania vol empoderar-se i guanyar terreny cap a una democràcia real, ha d’utilitzar, abans no sigui tard, les possibilitats que li brinda com a tecnologia per incidir a través de l’acció política, la comunicació i, parcialment, la gestió política. És a dir, ha de fer tecnopolítica.

“L’exercici dels nostres drets i llibertats en l’era digital requereix un internet neutral i lliure”. De què parleu a Xnet quan feu referència a la neutralitat a la xarxa?

La neutralitat a la xarxa és un assumpte crucial en la nostra era i, en canvi, molt poc conegut pel públic general. Internet va néixer com una arquitectura lliure i neutral en la que totes les dades que circulen es tracten per igual, és a dir, no es prioritzen unes dades sobre altres, d’acord a criteris de mercat o poder. La neutralitat de la xarxa implica, així, la no-discriminació, la diversitat, la possibilitat d’innovació i la llibertat d’accés i distribució d’informació. D’aquí el seu gran potencial per donar veu a la ciutadania.

No obstant això, molts governs, entre els quals es troba el d’Espanya, així com les grans companyies de telecomunicacions, fa anys que intenten acabar amb aquest principi per establir nous models de negoci basats en el control i el “trossejament” d’internet en paquets: segons el teu poder econòmic, podràs permetre’t un o tots els paquets; i segons el que puguis pagar, podràs ser vist o rebut per mil persones, per un milió… o per ningú. Un model d’internet semblant al de la televisió.

L’any passat, gràcies a la lluita de nombrosos col·lectius per la neutralitat a la xarxa, entre ells Xnet, es van aprovar a la Unió Europea noves directrius que confirmaven una forta protecció de la neutralitat a la xarxa i l’internet obert i lliure. No obstant això, aquesta neutralitat torna a ser amenaçada ara pel Govern de Donald Trump, que aquest mes de desembre revertirà la famosa Llei de Neutralitat a la Xarxa aprovada per Obama al 2015. Això implicarà conseqüències molt negatives per a la neutralitat d’internet a Europa, ja que molts dels serveis i proveïdors utilitzats en aquest continent tenen el seu origen als Estats Units.

Fa 2 anys des d’Xnet vàreu publicar un Decàleg per la protecció dels Alertadors. Podries explicar-nos què s’entén per “alertador” i per què cal protegir-los?

En societats amb un dèficit democràtic més o menys important –com la nostra– se sol produir una forta asimetria entre el poder del o la ciutadana corrent davant dels poders fàctics (institucions, grans mitjans de comunicació, grans companyies…). Aquests últims disposen de totes les eines per controlar-nos i accedir a la informació que desitgen, però també, per restringir la informació que no volen que es difongui. El poder de la ciutadania enfront d’això és molt limitat.

En el cas d’Espanya –on ara per ara és evident l’existència de clientelisme, corrupció i falta d’independència judicial– denunciar els abusos d’aquells que tenen el poder és molt complicat. Per això és vital, primer, facilitar els espais que permetin a les persones alertadores compartir informació de denúncia, per exemple, de casos de corrupció; i segon, que aquestes persones alertadores no se sentin desprotegides davant la llei, ni temin les conseqüències derivades de denunciar aquests crims.

No obstant això, a dia d’avui hi ha una proposta de llei de protecció de les persones alertadores a nivell estatal, i també en algunes autonomies, que deixa molt a desitjar i podria fins i tot incrementar la vulnerabilitat de l’alertador/a. Per això, des d’Xnet vam fer aquest decàleg i portem temps fent incidència a través de la nostra campanya Vuelve la STASI, per esmenar aquesta llei i caminar cap a una legislació que realment protegeixi les persones alertadores.

Al 2016 la Comissió Europea va aprovar un Codi de conducta relatiu a la lluita contra la incitació il·legal a l’odi que, entre d’altres mesures, estableix una responsabilitat compartida amb les grans plataformes socials a l’hora de vetllar per un internet lliure d’odi, proposta que Alemanya ha portat un pas més enllà i convertit en llei. Què opines sobre que les empreses que gestionen les xarxes socials adquireixin un paper moderador dels continguts a internet?

Crec que és un fet molt greu que la llibertat d’expressió es deixi en mans de multinacionals que actuen sense mandat judicial. En primer lloc, perquè els estàs donant el poder per controlar la informació que reps o difons a empreses privades amb fins de lucre. I en segon lloc, perquè és totalment incoherent que es s’estableixi quan, com i sota quina pena es sancionarà per no eliminar en un temps estipulat un contingut assenyalat com “discriminatori”; però ni es controli ni es sancioni que aquestes mateixes empreses, bàsicament utilitzant algoritmes informàtics com a eina per determinar quins continguts s’han d’eliminar i quins no, puguin eliminar continguts que no són discurs d’odi “per error”, i no ho rectifiquin.

Un exemple molt senzill, un fotoperiodista va a una manifestació neonazi i fa fotografies de persones marxant amb vestimentes neonazis i portant esvàstiques. Aquest fotoperiodista utilitza Instagram per difondre les imatges preses en la manifestació i explicar què és el que ha passat, però com a Alemanya està prohibit l’enaltiment de la simbologia nazi i en les seves fotos hi ha esvàstiques, Instagram elimina totes les fotos que aquest periodista comparteix per explicar al món alguna cosa que està succeint, fomentant així la desinformació. Llavors, regulem perquè se sancioni a les plataformes si no eliminen discurs d’odi, però no regulem ni sancionem si limiten l’accés a la informació?

Un altre exemple també molt il·lustratiu: imagina’t que cada dia anéssim denunciant o marcant aquells llocs on realment es construeix la narrativa d’odi i discriminació, per exemple, a les notícies dels diaris. Imagina’t que per trobar-les tendencioses, racistes o falses, nosaltres les denunciéssim, i només per això, els diaris haguessin d’eliminar-les. Llavors ens semblaria normal que es fes per mer tràmit administratiu i no amb mandat judicial? La resposta és que no. És més, la llei no ho permetria perquè per alguna cosa s’ha estat lluitant durant segles per la llibertat de premsa. De fet, per tombar un article d’un diari s’ha de denunciar, anar a judici, aportar proves que demostrin que és fals, tendenciós, calumniós, etc. Llavors, per què ens sembla bé que una empresa privada decideixi quina informació es censura a les xarxes socials i quina no?

Per moderar els delictes que es cometen a les xarxes socials s’haurien d’utilitzar els canals jurídics ja establerts per a aquests delictes als quals es fa referència; i si es vol accelerar el procés, s’han de millorar aquests recursos, no eliminar drets. Perquè els drets han de ser iguals a tot arreu, dins i fora d’internet.

Ja que estem parlant de legislació sobre el discurs d’odi, quina opinió et mereix l’enduriment de la legislació penal a Espanya sobre el discurs d’odi a internet?

Crec que implica dos grans problemes.

En primer lloc, el problema de la terminologia: “discurs d’odi a internet”. Absolutament desastrós. Una eina de doble tall que procura més mal que bé. Per què? Primer, perquè estableix el problema en “el discurs” i no en l’odi, que en aquest cas és simple atribut de “discurs”. Contra el que es vol lluitar és contra l’odi, i contra això ja existeixen tot tipus de delictes tipificats. Criminalitzar el discurs és, per sí mateix, coartar la llibertat d’expressió. I, segon, per la connotació de l’afegitó “a internet”. És cert que la xarxa té un component de major replicabilitat i difusió. Però d’altra banda, també implica que el fa més visible i ens permet estar en igualtat de condicions per a contrarestar-lo. Llavors ¿per què el discurs d’odi produït a internet és més perjudicial que el resultant d’una conversa en un bar o de l’odi que generen molts mitjans de comunicació? L’odi ha existit sempre i, per a mi, les seves conseqüències a internet són tan greus com les derivades de la vida real.

Un altre exemple, tots tenim clar que no es pot entrar en una casa sense una ordre judicial, però ningú se sorprèn que es tanquin pàgines webs per la via administrativa. Què passa al final? Que la doctrina judicial que opera a internet es torna cada vegada més repressiva i, en conseqüència, aquesta repressió es pot traslladar a altres àmbits de la vida, creant un greu retrocés en drets bàsics conquerits amb tant d’esforç. La democràcia no és un horitzó finit, s’ha de defensar contínuament, sinó perdrem el terreny guanyat.

I en segon lloc, almenys ara per ara, l’altre problema és la tecnofòbia de l’esquerra. Quan abracen els arguments de “limitar el discurs d’odi i les notícies falses a internet” estan contribuint a discriminar i criminalitzar internet. Al cap i a la fi, el monopoli de la desinformació i els missatges d’odi el té –i ha tingut sempre– la premsa, els governs i els partits. No obstant això, el que és nou és el poder que ofereix internet per fer front a aquesta propaganda. Col·lectius i persones que en cap altre context podrien ser escoltats, troben a internet l’eina per poder fer-se sentir. No obstant això, si l’esquerra, negligentment dóna suport a aquest discurs de “criminalització de l’eina”, defensant postures que sustenten que internet és “perillós”, l’únic que aconsegueix és reformar aquests monopolis de la propaganda i limitar la llibertat d’expressió dels menys poderosos.

Llavors… quines altres estratègies creus que s’haurien de dur a terme per combatre el discurs d’odi i les notícies falses a internet?

Ser rigorosos amb la defensa dels drets. Un exemple: la polèmica de Carmena i la policia municipal de Madrid, un cas flagrant de com de malament ho està fent l’esquerra a l’hora de posicionar-se contra el discurs d’odi. Per què? Perquè el problema en aquest cas concret no és que el cos policial comparteixi missatges xenòfobs en un xat privat; el problema és que les autoritats encarregades de defensar els drets i deures de la ciutadania tenen entre les seves files policies xenòfobs i racistes.

El que no es pot fer és criminalitzar per aquest motiu xats privats, perquè són privats. Això seria pitjor que la Llei Corcuera. L’Ajuntament de Madrid no pot querellar-se contra uns policies per alguna cosa que diguin en la seva vida privada, això és una barbaritat. Pel que han de querellar és per la defensa d’algú que ha rebut amenaces, encara que hagi estat en un espai privat. Així ho tipifica la llei. Però per a això no es necessita cap llei extra que ataqui la privacitat. Hem de ser molt rigorosos, ens agradi o no, a l’hora de jutjar on són els límits de la llibertat d’expressió.

Què és el que es pot fer, llavors? Doncs moltes coses. En primer lloc, millorar l’accés a la justícia i el servei que aquesta ofereix, perquè el dèficit està en les institucions, no en les eines. Si hem d’intensificar les mesures contra l’assetjament, hem de reforçar les institucions, i no treure garanties jurídiques. En segon, formar les autoritats i als treballadors i treballadores del sistema judicial, i crear protocols perquè es millori l’atenció que es dóna a les persones discriminades per delictes d’odi a internet. El delicte d’odi ha de relacionar-se amb l’assetjament, la reiteració, no amb el “discurs”, és a dir, la llibertat d’expressió. Els insults ja estan tipificats i l’assetjament també. En tercer lloc, s’ha de treballar per agilitzar els processos judicials… etc.

En general, les energies han de centrar-se en què les vies legals ja existents siguin més eficients, i no a estendre les possibilitats de criminalització dels espais de llibertat d’expressió. Finalment, la justícia no es pot entendre com un sistema de doble velocitat en què les persones considerades com “irresponsables” estiguem subjectes a un major control a l’hora de compartir informació que les institucions i els mitjans de comunicació, com sí aquests sí que poguessin considerar-se “responsables” en la seva manera d’informar.

Quin paper haurien de jugar llavors les plataformes socials?

Crec que a través de les plataformes socials s’haurien de donar opcions per marcar els continguts com a falsos o discriminatoris, com ja es fa ara. Però només donaria suport a retirar aquests continguts quan els criteris establerts per fer-ho fossin rigorosos i no estiguessin en mans de la plataforma sinó de la justícia. A més, crec que no haurien de contemplar sancions per a la plataforma que, un cop provat un contingut com discriminatori, no ho retira; si no es contemplen també sancions per a la plataforma que retira continguts que no han estat provats com a discurs d’odi, i no els reposa. Perquè això, al cap i a la fi, és limitar el dret de circulació d’informació.

No obstant això, on sí que crec que cal exigir responsabilitats tal com ja es fa amb els mitjans, és quan hi ha contingut patrocinat. Crec que les plataformes socials haurien de ser sancionades per difondre continguts patrocinats falsos o discriminatoris. Si el model de negoci d’una empresa consisteix en l’accés i intercanvi d’informació –vegeu el cas de les  plataformes socials–, i aquestes difonen notícies que són falses, que inciten l’odi o qualsevol altre acte il·lícit perquè “els han pagat per fer-ho” –per exemple els continguts patrocinats–; si la justícia determina que qui ha produït la notícia ha de ser sancionat, qui s’ha lucrat compartint-la també hauria de ser-ho. En definitiva, crec que les plataformes socials haurien d’estar subjectes a les mateixes normes que ho estan els mitjans de comunicació quan el contingut és patrocinat.

Finalment, quines alternatives a la denúncia els donaries a les víctimes?

Jo sempre he defensat i defensaré les víctimes. No obstant això, si hi ha alguna cosa que recrimino a l’esquerra, és que estableixi la protecció de les víctimes a través de processos de victimització que, crec, denoten un enfocament paternalista i conservador, que ens fa tornar enrere en el temps. Atacar les eines, en aquest cas internet, i legitimar la censura, ni repara el dany causat ni assegura que no es torni a repetir. S’ha de perseguir el causant del delicte, no l’eina, i s’ha de fer per la via judicial.

És més, a dia d’avui, crec que és evident que la majoria de persones que han acabat amb penes sobre les seves esquenes per discurs d’odi a la xarxa, han estat activistes, rapers, titellaires, tuiters… i en general, persones que buscaven exercir el seu dret a la lliure expressió. Al cap i a la fi, s’ha de tenir en compte que a Espanya es pena l’enaltiment del terrorisme, però no el del franquisme.