Vicente Rodríguez

Transformant la visió de les persones gitanes en la cultura popular

Vicente Rodríguez Fernández (27 d’abril de 1988) és un activista pels drets humans del poble gitano, organitzador comunitari –particularment en els àmbits de la mobilització i l’autoorganització–, guionista, dibuixant, expert en cultura pop i fundador de RomaPop, una organització internacional que lluita pels “drets narratius” dels gitanos a la cultura popular i el món del còmic. Al 2016, va ser reconegut per la revista Forbes com un dels 30 joves polítics menors de 30 anys més importants d’Europa. Actualment treballa com a Co-director del programa Legacies of Empires de la Universitat de Washington, i és vicepresident de TernYpe, la xarxa internacional de joves gitanos.

En aquest web definim l’antigitanisme com una forma de racisme dirigit a les persones gitanes. Canviaries alguna cosa d’aquesta definició?

Es pot dir que l’antigitanisme és una forma de racisme, un racisme estructural i institucional, que es transmet tant a través d’estereotips negatius (“els gitanos roben”) com positius (els gitanos són bons en la música). Però en realitat, crec que l’antigitanisme va molt més enllà, i té a veure amb molts més factors. A més, a Europa, és molt difícil destriar on acaba el folklore i la tradició, i comença el racisme quan parlem d’antigitanisme, perquè el discurs antigitano va començar segles enrere i forma part de l’ADN europeu. Així que si hem de triar una definició, jo recomano la d’Alliance Against Antigypsyims, que em sembla que és més àmplia i explica millor el que significa el terme.

Sabem que els mitjans de comunicació són grans creadors d’opinió. Com creus que es podria incidir des de les Administracions Públiques perquè aquest tipus de discurs basat en estereotips canviés?

Jo entenc que la pregunta en realitat és: ¿Les Administracions Públiques han de regular més i millor sobre la manera que tenen de comunicar els mitjans de comunicació quan parlen de minories? La resposta és sí. A Espanya les estadístiques proven que les majors taxes de discriminació en contra de la comunitat gitana es donen als mitjans de comunicació. La realitat és que no hem avançat molt des de la transició. Els mitjans de comunicació de totes les tendències polítiques continuen oferint una imatge del poble gitano com folklòric, tradicionalista, venjatiu… i encara que existeixen codis ètics i d’autoregulació en la majoria de mitjans informatius, la realitat és que ni es compleixen ni tampoc se’ls exigeix que es compleixin, i per tant, no hi ha un control real sobre el contingut i la malvolença del mateix.

Existeixen dues maneres en què les Administracions Públiques podrien fer front a aquests comportaments: una és a través de legislació que penalitzi l’ús de discurs antigitano als mitjans; l’altra, que des de l’Estat s’inverteixi molt més en campanyes d’incidència que denunciïn directament aquells mitjans que utilitzin discursos que menyspreïn les minories afectades. Però actualment cap de les dues vies s’està implementant, i en aquest sentit, tenim sort de no tenir una extrema dreta més capacitada a Espanya, perquè, tenint en compte el context, comptem ja amb tots els ingredients per al desastre.

En línia amb això, i sabent el fort nivell d’influència que tenen avui dia les xarxes socials en la creació d’opinió entre les noves generacions… Quina opinió tens de la moderació que realitzen les grans xarxes socials sobre el discurs d’odi?

Tal com el conegut escriptor i guionista de còmics Alan Moore assenyala, “La cultura, de forma semblant a la matèria, passa per diferents estats, és a dir, de la cultura sòlida de principis de segle a la cultura líquida dels anys 60 o la cultura gasosa, intangible i vibrant que avui inunda les xarxes socials”. A principis del segle XX, la cultura canviava dècada a dècada, ara canvia minut a minut. I en aquest sentit, la informació que els joves manegen avui dia és molt petita. Un meme, per exemple, és a dia d’avui, una unitat d’informació. En les formes de “democràcia” digital que a dia d’avui comporten en sí mateixes les plataformes socials, aquestes “unitats d’informació” es comparteixen en un clic i atreuen l’atenció de públic jove sense capacitat per a l’atenció continuada ni interès per la informació contrastada, pel simple fet del poc valor que la realitat o la veritat tenen en el món digital.

En aquest context, la forma en què els operadors de les grans plataformes gestionen els missatges d’odi és terrible, i en moltes ocasions amaga una doble moral: poden trigar dies o setmanes a censurar imatges o comentaris que transmeten missatges clarament discriminatoris, violents o criminals, i que han estat denunciats per centenars d’usuaris; i, no obstant això, triguen hores a eliminar la imatge d’una dona donant el pit.

A més, cal tenir en compte una cosa molt important: els usuaris d’aquestes xarxes no només són influenciats pels comentaris i missatges compartits per altres usuaris, sinó també per les notícies i informacions que la plataforma decideix que “poden ser del seu interès”. És a dir, el capital governa l’administració de la informació, i per tant, té també un gran poder sobre l’opinió pública.

En l’àmbit europeu, el discurs d’odi es defineix com un procés d’humiliació, menyspreu, difusió d’estereotips negatius, estigmatització, etc., d’una persona o grup de persones a causa de característiques o condicions personals. Què creus que podem fer nosaltres com a ciutadania per frenar aquest tipus de discursos?

Actualment estem en un moment històric a nivell polític i social, que alguns han batejat com “post-realitat”, i tot està per decidir encara. Ara mateix “els fets” ja no importen. Les batalles es viuen a les xarxes socials i en les intervencions públiques. I en aquestes batalles, els líders dels moviments radicals o d’extrema dreta juguen amb avantatge. Es tracta de grups molt jerarquitzats en què les principals figures públiques estan educades per debatre. Utilitzen controls, memes, el discurs de la ironia… converteixen missatges de clara incitació a l’odi en “bromes”. Bromes que, més tard, milers de joves comparteixen en qüestió de segons a través de les xarxes socials. El moviment activista d’esquerres i de defensa dels drets humans parteix d’estructures horitzontals de més difícil reacció, i està poc preparat per contraargumentar i fer front al debat públic a aquest tipus de grups que aglutina moviments com l’identitari, el dels supremacistes blancs, el dels trols, el dels gamers i d’altres habitants de la “manosphere”.

Per tant, què hem de fer nosaltres com a ciutadans i activistes? Educació, mobilització i autoorganització. Ens hem d’educar, aprendre a debatre, focalitzar-nos en visibilitzar i denunciar aquests discursos, i sobretot, hem de crear el nostre propi llenguatge sobre el que creiem que és el discurs d’odi. Hem de ser conscients que els nostres “enemics en valors” tenen molt millor entrenament que nosaltres, xarxes de contactes més desenvolupades, més capacitat per acumular recursos, i avancen, com podem veure en els últims mesos, a un ritme vertiginós.

No obstant això, hi ha una cosa que m’agradaria deixar clar: el discurs d’odi de l’antigitanisme no és casual. Està dirigit políticament i té per objectiu legitimar el caldo de cultiu que permeti als partits de l’extrema dreta rendibilitzar els missatges contra la comunitat gitana, en aquest cas, o contra qualsevol altra minoria en general.

Per tant, la responsabilitat de lluitar contra els discursos d’odi i els moviments radicals i/o d’extrema dreta, no pot recaure únicament en la societat civil. Perquè per molt que la ciutadania s’eduqui, es mobilitzi i s’autoorganitzi, si al final no compta amb el suport de les institucions de la Unió Europea en l’espai comunitari o de les Administracions Públiques a nivell estatal, és impossible derrotar el discurs d’odi, ni als carrers, ni en les institucions. I això és una cosa que passa dia rere dia. Per exemple, països com Hongria, la República Txeca o Itàlia han trencat en nombroses ocasions els cànons de drets humans pel que fa a la comunitat gitana, i la Unió Europea no ha fet res, o ha fet molt poc al respecte.

Com activista en la lluita contra la discriminació del poble gitano des d’una vessant cultural… Quines eines utilitzes per combatre l’antigitanisme des de la cultura popular?

En el meu treball com activista contra l’antigitanisme, he treballat en la creació de contranarratives a través d’activitats relacionades amb l’educació no formal de joves, però sobretot m’he dedicat a la incidència: si identifico actors que promouen narratives discriminatòries, treballo en aliança perquè, mitjançant la confrontació estratègica i el control mediàtic, l’actor que promou la narrativa discriminatòria es vegi forçat a canviar-la. I aquí us puc parlar d’una experiència pròpia. L’any passat vaig fundar RomaPop una aliança amb altres minories per denunciar l’antigitanisme en la cultura popular global que neix a USA, l’ús de l’anomenat whitewashing de personatges ficticis gitanos, que en donar el salt del còmic o la novel·la a la gran pantalla deixaven de ser-ho. Al New York Comic Con de 2016, la resposta d’un dels grans de l’editorial Marvel, Peter David, va ser terriblement desagradable. No obstant això, gràcies a que la nostra intervenció va ser gravada, i més tard extensament compartida en les xarxes socials, Peter David no va tenir més remei que disculpar-se públicament. Val a dir que, si no hagués estat pels milers d’usuaris que van moure aquest enregistrament a les xarxes, aquest clar exemple de discurs antigitano no hagués estat escoltat, perquè també vam enviar l’enregistrament a les editorials i els grans mitjans de comunicació, i no només no ens van donar suport, sinó que, a més, van tergiversar el missatge.

En línia amb l’experiència que acabes d’explicar-nos i, tenint en compte que actualment treballes com a professor a la Universitat de Washington i que els últims anys els has dedicat a fer conferències pels Estats Units… Per què has plantejat aquest tipus d’activisme cultural als Estats Units i no a Europa?

Perquè a Europa és extremadament difícil a dia d’avui. Als Estats Units l’argument d’allò moral, del que és políticament correcte, del respecte de les minories, són discursos que, encara que sembli mentida, estan molt més estesos i han calat molt més en la societat. Allà fins fa poc els polítics no podien dir les barbaritats a les que Trump ens té acostumats.

Potser a Alemanya, un país europeu en què sí que hi ha una política de reconeixement i un discurs públic sobre la discriminació que el Poble Gitano ha patit, el lobby a la cultura popular podria ser viable. Però en països com Espanya on la Constitució ni tan sols reconeix l’existència dels gitanos com a minoria, ho veig impossible.

L’any passat la revista Forbes et va incloure a la llista dels 30 personatges menors de 30 anys més influents en política. És la primera vegada que una persona gitana és inclosa en aquesta llista. Creus que això vol dir que l’activisme gitano està guanyant en l’esfera política i de lluita pels drets humans?

D’una banda m’agradaria pensar que sí, que la nostra lluita cada vegada es fa més visible. D’altra, em fa por que el meu nom sigui el primer i únic de la comunitat gitana que apareix en aquesta llista. A més, jo no sóc un activista d’especial valor, el que passa és que m’he mogut molt en els contextos apropiats i això ha fet que Forbes reconegui la meva feina. No obstant això, cal que el treball de molts altres activistes es visibilitzi, i estic cansat que em diguin que com gitano sóc una excepció. No és cert. El discurs dels mitjans en què destaquen aquests fets com “excepcions”, només ajuden a reforçar els estereotips.

D’altra banda, també crec que no cal anar a la universitat o ser professor de res perquè la teva veu com a activista sigui vàlida. Això són idees colonialistes i imperialistes que reflecteixen no només conflictes de raça sinó també de classe. Per tant, el que m’agradaria és que nosaltres com a societat fóssim capaços de crear un futur en què el treball i el caràcter de milions de gitanos fos visible i més important que cap llista Forbes.

Des de l’activisme gitano s’assenyala sovint que la història s’ha oblidat dels gitanos i les seves contribucions a la cultura… Ens podries destacar alguns exemples de persones invisibilitzades que hauríem de treure a la llum?

Emiliano Escudero, més conegut com “El Tío Emiliano” va ser un dels pares fundadors de l’Església Filadèlfia, una denominació evangèlica de majoria Gitana. Protestant i gitano, Emiliano va enfrontar la persecució durant el franquisme, i tot i així, va deixar després de la seva mort milers d’esglésies fundades, que avui suposen centenars de milers de vides positivament afectades. Ell, com molts d’altres, és una personalitat invisibilitzada. I al marge que el seu treball fos en el pla de la religió, el seu impacte social no té parangó, va ser sens dubte un gran activista del poble gitano. Però no es parla d’ell fora dels barris més humils.

Un altre exemple invisibilitzat és el feminisme gitano, poderós i súper enriquidor. Amb rostres com el de Patricia Caro, gran activista dels drets de les dones gitanes.

Un altre exemple serien persones com Ismael Cortés, investigador en Filosofia per la Pau, i un dels politòlegs gitanos amb més perspectiva i capacitat d’Europa.

I finalment, també m’agradaria parlar de Jonathan Mack, un activista no gitano, alemany, però que vull nomenar, perquè és molt important visibilitzar també els aliats de la causa. Jonathan va treballar incansablement durant els últims 9 anys perquè la Unió Europea reconegués el genocidi Gitano durant la segona Guerra mundial, tant de bo hi hagués més com ell.

Ens recomanes algun projecte cultural que t’agradi especialment, que lluiti contra els estereotips negatius que es transmeten del poble gitano?

El 16 de maig, per commemorar el Dia Internacional de la Resistència Gitana. I el treball que realitzen organitzacions com Kali Zor (força gitana) a Badalona, i que fusionen la lluita pels drets afroamericans amb la lluita de la comunitat gitana, aportant així un valor internacionalista.

I per acabar: Quin és el teu heroi gitano favorit?

Sense cap dubte, Magneto, de X-men. Es tracta d’un supervivent gitano de l’Holocaust (en els còmics), que, encara que d’entrada pugui semblar un dels dolents centrals de la saga, un cop mires de prop descobreixes que tot depèn de la perspectiva. M’agrada utilitzar el seu exemple en les meves conferències i lectures per fer analogies i filosofar, perquè la seva complexitat admet diverses lectures i ens ajuda a entendre processos com la radicalització, l’assimilació cultural o la xenofòbia.