Centre Cultural la Casa Elizalde

Memoria viva de una metamorfosis

La Casa Elizalde sintetitza la història de l’Eixample: va ser edificada en caure els murs de la ciutat antiga i va ser propietat d’un conegut fabricant d’automòbils a principis del segle XX. La família Elizalde hi va viure fins als anys seixanta i, tot i que va estar a punt de ser enderrocada i que va patir reformes de tota mena, avui la casa és una propietat municipal plena de vida. La pedra d’aquest edifici conserva la memòria d’una de les transformacions més espectaculars viscudes per la nostra ciutat.

Un palauet urbà

L’últim dia del 1881, prop de vint anys després que es comencessin a construir els primers edificis de l’Eixample, Francesc Jaurés i Gualba va comprar a Josep Francesc de Paz i de Martí el solar que avui ocupa la Casa Elizalde. Jaurés va encarregar a l’arquitecte Emili Sala i Cortés la construcció d’un palauet urbà, que es va començar a edificar el 1882, on havia de viure amb la seva esposa, Josefa Rouvier i Elizalde.

L’habitatge tenia un soterrani, un entresol, una planta noble amb dormitoris, la capella i un saló amb billar i llar de foc, i un segon pis, que estava destinat al servei.

De cotxes i avions

Francesc Jaurés i Josefa Rouvier no van tenir fills i, amb el nou segle, la casa va anar a parar a les mans d’un nebot, Artur Elizalde.

Des d’aleshores, l’edifici es coneix amb el nom de Casa Elizalde. Artur Elizalde va crear una famosa empresa de reparació i fabricació d’automòbils i va endegar un projecte de fabricació de motors d’aviació.

La seva mort a París el 1925, a causa de la grip, va deixar l’empresa en mans de la seva vídua, Carme Biada, que la va orientar decididament cap al sector aeronàutic.

Unes obres de reforma interior de l’edifici, l’any 1928, van implicar la modificació de diversos espais de l’immoble, la creació del pati més occidental de la finca i la desaparició d’unes columnes que hi havia a l’obertura més oriental de la planta baixa. El 1940, després de la Guerra Civil, l’arquitecte Josep Maria Aixelà es va fer càrrec d’unes noves reformes que van fer desaparèixer la tribuna del pis principal.

Salvada de l'enderroc

La finca va ser venuda el 1964 per 25 milions de pessetes a l’empresa Unión de Propietarios SA. Les profundes reformes que pretenia fer-hi l’arquitecte Josep M. Pagès Carrera, però, van ser desestimades el 1966.

Delfí Rabellat i Tafí va comprar l’edifici el 1974 amb la intenció d’enderrocar-lo i construir-hi un bloc de pisos. L’interior va ser víctima d’alguns estralls, però el permís per a l’enderroc va ser denegat.

L’edifici va quedar inclòs el 1979 en el Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Barcelona i, el 1981, va ser expropiat i passà a mans de l’Ajuntament.

Una exposició al menjador

Entre el 1985 i el 1988 l’immoble es va sotmetre a una rehabilitació en profunditat per tal de convertir-lo en un centre cívic. El projecte, que es va dividir en tres fases, el va redactar el cap de la Unitat Operativa de Projectes Urbans J. M. Casanovas i també hi va col·laborar l’arquitecte Xavier Pigrau.

Quan us passegeu per dins l’edifici, recordeu que, antigament, les sales d’exposicions de la planta principal eren els salons i el menjador de la família Elizalde; les aules on es fan cursos i tallers al primer pis, diferents dormitoris; i la sala que acull els actes més solemnes, el dormitori del matrimoni Elizalde.

Actualment, la Casa Elizalde es defineix com un centre cultural amb una clara vocació d’apropar la cultura a la ciutadania, oferint recursos per interpretar el món actual i per gaudir de les manifestacions artístiques contemporànies. Exposicions, concerts, espectacles, documentals i un ampli ventall de cursos i tallers conformen la programació regular de la Casa Elizalde, en la qual destaquen les activitats formatives vinculades a l’àmbit de les humanitats.