Centre Cívic Casa del Rellotge

De les indianes a la cultura
Masies i camps de conreu eren el paisatge habitual de la Marina al segle xviii, quan les fàbriques d’indianes van començar a omplir la zona. Un d’aquells prats d’indianes va acabar convertit en Can Farrero, una empresa dedicada a fabricar parament de la llar que va tancar a mitjan segle xx. De l’antiga fàbrica avui en queden uns jardins i el Centre Cívic Casa del Rellotge, l’antic edifici d’oficines de la fàbrica reconvertit en equipament cultural gràcies a la insistència dels veïns del barri.
 
Les pastures deixen pas als tints
Durant la segona meitat del segle xviii comença la industrialització de l’actual barri de la Marina, fins aleshores una zona agrícola amb masies i conreus.
Les fàbriques d’indianes (teixits de cotó estampats) necessitaven espais amplis on assecar els teixits després del tintat, i és per això que moltes sortien del Raval per instal·lar-se per les rodalies de la ciutat.
A les acaballes del segle xviii, a les antigues pastures comunals de la Marina ja hi havia quinze prats d’indianes que donaven feina a 200 treballadors, com ara el Prat Vermell, el de Can Nata o el de l’Erasme. El prat de l’Erasme ocupava els terrenys situats al voltant de l’actual Centre Cívic i era propietat d’Erasme de Gònima, que va comprar-los a finals de segle per ampliar la seva fàbrica del Raval.
 
Neix la Casa del Rellotge
El 1850, els terrenys del prat de l’Erasme van passar a mans de l’empresa La Auxiliar de la Industria, dedicada als tints, que el 1853 va encarregar a l’arquitecte Josep Oriol Mestres la construcció d’unes instal·lacions fabrils.
Formaven part de la factoria l’actual edifici del Centre Cívic, situat al centre del conjunt, i una torre amb un rellotge que, tot i que no s’ha conservat, ha donat nom a l’edifici actual.
Diverses empreses van anar passant per les instal·lacions construïdes per Mestres, entre elles la de Miquel Puig d’estampació de teixits i la de Marià Regordosa de tintoreria.
Finalment, a la dècada de 1920, Josep Farrero i Antoni Coromines van reformar el conjunt per encabir-hi una fàbrica dedicada a produir articles de metall galvanitzat per a ús domèstic, on treballaven prop de 300 persones després de la Guerra Civil.
 
Can Farrero plega
Farrero SA, però, va tancar les instal·lacions el 1965 i els propietaris van constituir una societat nova amb la intenció d’enderrocar l’antiga fàbrica i fer-hi habitatges per vendre.
Als anys setanta, però, els veïns ja reclamaven que es preservés una zona enjardinada sense edificar i que l’anomenada «Casa del Rellotge» es mantingués com a equipament cultural.
Finalment, la lluita veïnal va aconseguir que, el 1978, se signés un pacte segons el qual els propietaris deixaven lliure d’edificacions l’interior de l’illa i conservaven l’antic edifici d’oficines. El compromís assolit incloïa que la Casa del Rellotge es convertís en un centre cultural, tot mantenint la seva fesomia, de la qual només havia perdut la torre. Al voltant, es van anar edificant els habitatges que avui conformen el paisatge del barri.
 
De la indústria a la cultura
El 23 de juny del 1984 s’inaugurava, al bell mig dels Jardins de Can Farrero, el nou Centre Cívic Casa del Rellotge.
L’edifici és conegut per la majoria de veïns i veïnes de la Marina, molts dels quals hi tenen alguna implicació o lligam i participen regularment en les activitats que s’hi fan.  
Els eixos principals de l’equipament són la difusió cultural, les activitats de cultura popular, el suport a la creació artística i la participació i el foment de la formació mitjançant activitats i tallers de tota mena.
El Centre Cívic desenvolupa, a més, un projecte destinat a recuperar i divulgar el llegat històric del barri de la Marina, amb la participació dels veïns i veïnes. Aquest projecte s’inicia el 2014 amb la celebració dels 30 anys del Centre Cívic i pretén documentar la memòria industrial del seu entorn.
El centre també programa i dinamitza des del 2007 la Sala Pepita Casanellas, un espai situat als menjadors de l’antiga fàbrica de la Philips al passeig de la Zona Franca i que està dedicat a les arts escèniques.
 
SALA PETITA CASANELLAS
 
La llum (cultural) de la Zona Franca
La Philips va tenir una importància cabdal en la vida del barri de la Zona Franca. Molts veïns van treballar-hi fabricant des de bombetes a components electrònics en alguna de les instal·lacions d’aquesta empresa, que a finals dels anys cinquanta va construir-hi un edifici racionalista d’una alta qualitat arquitectònica. L’antic menjador dels treballadors acull avui un espai escènic que il·lumina la vida cultural del barri amb propostes teatrals, de dansa i de música.
 
Arquitectura industrial
El març del 1926, l’empresa Philips s’instal·la al nostre país i obre una fàbrica al passeig de la Zona Franca dedicada a la producció de vidres.
El 1958 la mateixa empresa construeix, al costat d’aquella primera instal·lació, una nova fàbrica segons un projecte de l’arquitecte Josep Soteras Mauri. Aquest edifici racionalista, en forma de «L», és un dels pocs exemples d’arquitectura industrial dels anys cinquanta que es conserven a Barcelona, una obra d’alta qualitat formal i constructiva.
 
Ràdios i bombetes
L’antic espai de relacions socials, cantina i, posteriorment, menjador dels treballadors d’aquesta fàbrica l’ocupa avui la Sala Pepita Casanellas.
Originalment, la nova factoria creada el 1958 es va dedicar a produir aparells de ràdio, ja que les bombetes Philips les fabricava, des del 1927, la firma SELEZ (Sociedad Española de Lámparas Eléctricas Z) en uns tallers a tocar de la plaça d’Espanya. Però el 1975 SELEZ va tancar els seus tallers de la Gran Via amb el carrer Mèxic, i Philips va haver d’assumir la fabricació de bombetes a les instal·lacions del passeig de la Zona Franca.
 
Homenatge a una pedagoga
El 1999, Philips va traslladar la producció de bombetes des del passeig de la Zona Franca al polígon del mateix nom, i, pocs anys més tard, el 2005, va cessar les seves activitats al passeig de la Zona Franca i va vendre els locals al Consorci de la Zona Franca.
El 2007 l’antic menjador es va convertir en la Sala Pepita Casanellas, batejada amb aquest nom en homenatge a la pedagoga Maria Josep («Pepita») Casanellas, estretament vinculada al barri: amb només 17 anys, Casanellas va començar la seva carrera com a pedagoga fent classes de primària a l’escola parroquial de la Mare de Déu del Port.
 
Reformar i aprendre
El projecte de reforma de la Sala Pepita Casanellas va ser obra dels arquitectes Ester Ovejero i Jaume Graells.
Un total de 58 joves menors de vint-i-cinc anys que formaven part d’una escola-taller van participar en la reforma de l’espai durant dos anys, mentre aprenien diversos oficis del ram de la construcció.
Amb 336 m2, la sala té capacitat per a 200 persones. El Centre Cívic Casa del Rellotge coordina i dinamitza les diferents activitats que s’hi programen.
L’espai ofereix de manera regular un cicle matinal d’espectacles familiars i un cicle d’arts escèniques que inclou teatre, dansa i música.