Tres textos de les beques Carme Montoriol, al cicle 'On el teatre batega'

Dones que parlen, Poliedre i Com es moren els ocells són els textos de les beques Carme Montoriol que signen, respectivament, Ferran Joanmiquel, Queralt Riera i Oriol Morales i Pujol i que es presentaran el 12 de juliol a través d’una lectura dramatitzada a la Sala Versus Glòries. Les lectures començaran a les 20 h i formen part del cicle “On el teatre batega“, integrat en el Grec Festival de Barcelona i en què dramaturgs i dramaturgues emergents i noms coneguts de l’escena presenten les seves noves creacions.

L’acció de Dones que parlen se situa en l’Europa de la Segona Guerra Mundial. L’activista anarcosindicalista Frederica Montseny, que ha estat ministra de la República durant el govern de Largo Caballero, es troba tancada a la presó francesa de Limoges, pendent del seu judici d’extradició cap a Espanya. Frederica Montseny està embarassada de cinc mesos i té davant seu un futur molt incert. Què passarà amb ella? Què passarà amb la seva família? La deportaran cap a Espanya i caurà en mans dels franquistes? A la presó, Frederica Montseny té temps per reflexionar sobre les vicissituds dels temps extrems que li han tocat viure.

El text de Queralt Riera, Poliedre, és una obra de teatre que alhora és una figura geomètrica. Cada cara n’és una escena que no té res a veure amb les altres, però que alhora és imprescindible per a mantenir l’harmonia i la forma del cubicle que està conformat per cotorres, el mar, nanòmetres, fotografies, pollancres, pèl de pestanya, agulles de fer mitja, justícia, cadires llogades, pinyol, cronòmetres, croissants, gegants…

Sobre Com es moren els ocells, podem llegir a la sinopsi: “L’Eugeni és aquí, amb nosaltres. No hi ha ningú més. Només l’Eugeni.

La mare de l’Eugeni s’ha mort i ell s’ha adonat d’una cosa: el següent soc jo.

Això és el que ha vingut a explicar-nos. Per això és aquí. Perquè vol compartir això que li ha passat amb nosaltres. Parlar-nos d’aquesta por que se li ha ficat a dins i que no para de bategar. Aquesta por que a estones el fa petit i que a estones el fa créixer. Aquesta por que li tenyeix la mirada quan mira a l’horitzó. Aquesta por que l’empeny quan sembla que el camí s’ha fet bardissa.

Aquesta por.

Aquesta por”.

Més informació, en aquest enllaç.