infoJOVE CAAJ

Cursos i tallers "La protesta mai no va ser tan bonica"

Traductor de google :

El 7 de gener de 2015, data de l’atemptat contra Charlie Hebdo, la coreògrafa Nadia Vadori Gauthier inicià el projecte de dansa diària Une minute de danse par jour, un acte quotidià de resistència poètica «per no cedir a l’anestèsia, la por o la petrificació, i creure en les connexions vives amb els altres». Des de llavors, la Nadia ha ballat sola i acompanyada, tancada a casa seva, al camp, al mig d’un riu, a teatres i museus, també al carrer: en manifestacions de les armilles grogues, en marxes contra el genocidi israelià, en concentracions pel medi ambient, en protestes contra l’abrogació del dret a l’avortament. La seva militància política és indissociable de la dansa: aquell moment en què un cos irromp en l’espai i el desendreça amb la festa dels seus moviments.

Quina és la potència política de l’art? De quines maneres les arts poden intervenir en protestes i revoltes socials? Com se serveixen els activismes contemporanis de la performance, el disseny o la música per fer audibles les seves demandes? Amb motiu de la publicació de l’ Estética conflictual (Ned Ediciones, 2024) d’Oliver Marchart, oferim en aquest curs un espai per pensar les relacions entre art, política i activismes en la societat contemporània.

12.02.2025

Una militància bellíssima. La politització de l’art en la filosofia contemporània. Juan Evaristo Valls Boix

«Els conceptes que seguidament introduïm per primera vegada en la teoria de l’art […] resulten per complet inútils per als fins del feixisme», prometia Walter Benjamin en la seminal L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica. Allà hi oferia una concepció de l’art que estaria al servei de les «exigències revolucionàries en la política artística». Durant els gairebé cent anys que han succeït a aquestes línies, les filosofies d’Occident s’han qüestionat insistentment sobre la vocació política de l’art. La reflexió sobre el compromís de Jean-Paul Sartre, el vincle deleuzià entre creació i resistència, les crítiques feministes de Martha Rosler, la noció de disseny de Jacques Rancière o l’estètica conflictual d’Oliver Marchart constitueixen temptatives d’entendre les maneres en què l’art intervé en l’esfera pública, dissenya les condicions de la nostra experiència i articula les estructures simbòliques que sostenen la vida en comú.

En aquesta sessió oferirem una genealogia de les maneres en què la filosofia contemporània ha pensat la dimensió política de les arts per comprendre la seva funció social i la seva capacitat per intervenir en processos d’insurrecció, dissentiment i revolta.

19.02.2025

Tot allò que està per dir. Llenguatge i política a partir de 1968. María Salgado

«Que ningú no dubti ara de la nostra independència respecte al llenguatge del Poder, de la nostra opció per un llenguatge crític, i del nostre rebuig cap a la il·lusió burgesa de la representació verbal», escrivia el poeta Ignacio Prat. Aleshores, ell i altres escriptors van creure fermament que una transformació del llenguatge canviaria també l’estat del món i habilitaria una forma de vida més enllà de la dictadura. No eren activistes, com a mínim no en el sentit contemporani, i tanmateix van inaugurar un nou horitzó d’experiència i de crítica social a través de l’emancipació del llenguatge i de tots els riscos estètics que tal empresa suposava.

En aquesta sessió explorarem aquest nou horitzó, les seves contradiccions polítiques i les seves oportunitats poètiques, a partir de diversos textos d’autors com José Luis Castillejo.

05.03.2025

Imatges per a la revolució sexual. Gracia Trujillo

En la dècada dels anys 70 i principis dels 80, els carrers de moltes ciutats de l’estat espanyol estaven plens de paraules escrites, seqüències d’imatges i iconografies superposades, canviades, enganxades i després estripades o ocultes sota noves imatges. Era una de les maneres típiques de circulació ràpida d’idees i imaginaris de la resistència antifranquista. Fos en la clandestinitat o posteriorment en el període de la gens pacífica Transició; travestís, transsexuals, gais, lesbianes i bisexuals administraren la seva pròpia premsa, produïren la seva iconografia en tota mena de cartells i composaren la seva mitologia de la revolta sexual mitjançant pel·lícules de caràcter militant. Tot allò va funcionar d’una manera efectiva per engrescar l’acció política: a través d’aquestes produccions coordinaven manifestacions, revifaven debats i dibuixaven horitzons possibles desitjables.

En aquesta sessió analitzarem un conjunt d’imatges d’aquestes publicacions, que —a més—poden servir-nos d’inspiració política per al nostre temps.

12.03.2025

El moviment de les places i els seus llenguatges estètic-polítics. Julia Ramírez-Blanco

A Estètica conflictual, Oliver Marchart planteja la possibilitat d’entendre els moviments de protesta que van tenir lloc l’any 2011—començant per la Primavera Àrab, fins a arribar als Estats Units amb l’ Occupy Wall Street— com una tercera Revolució Mundial. Si així fos, quins haguessin estat els llenguatges d’aquella insurrecció? I, de quina manera seguim utilitzant-los? En aquesta sessió reflexionarem al voltant del llenguatge performatiu i espacial de 2011 i les seves reverberacions en els darrers anys, posant-les, alhora, en diàleg amb la Contrarevolució que sembla haver ocupat l’escenari polític global.

Horarios

Centre de Cultura Contemporània de Barcelona

Dirección:
C Montalegre, 5
Distrito:
Ciutat Vella
Barrio:
el Raval
Ciudad:
Barcelona