La llista de representacions culturals occidentals al voltant de l’amor i les passions seria inacabable: des de la mitologia grega i les seves tragèdies, passant per l’escolàstica cristiana, l’amor cortès, el Segle d’Or i el romanticisme del xviii i part del xix, fins a les expressions culturals més populars o alternatives dels nostres dies, s’ha donat testimoni dels estralls causats per alguna idea d’amor.

En el pla del real, seguim patint els creients que exterminen l’altre en nom de l’amor a un Déu; tots els nacionalistes que continuen llançant-se a la seva mútua destrucció per amor a alguna pàtria o màtria; adolescents que entenen els trets zelotípics com a signes d’amor verdader; la mare que mata els seus fills perquè no pateixin; revolucionaris que donen la vida o la treuen per amor a alguna idea de revolució social; o l’amant que decideix matar l’estimada (o a l’inrevés) en veure que perd el seu amor.

Quina és la responsabilitat de la cultura en totes aquestes paradoxes? Quantes situacions dramatúrgicament preestablertes hem viscut en les nostres històries d’amor? Quins gaudis o fantasmes s’oculten darrere de la màscara de les creences al voltant de l’ideal de l’amor? Podria ser que la principal causa dels conflictes socials no fos l’odi sinó un excés d’amor cec? Quins efectes tindria sobre l’ordre social la desidealització de l’amor? I sobre nosaltres?

A l’exposició  Paraules d’amor, Núria Güell, a través d’una acció inaugural, una videoprojecció i una festa de clausura amb música en viu, es qüestiona les representacions instituïdes i els mandats culturals apresos entorn de l’amor passional i les seves conseqüències.