Elsa, acusada de matar el seu germà, l’hereu del ducat de Brabant, en les seves tribulacions demana justícia i ser defensada per un home que només ha vist en els seus somnis. En la persecució d’aquest ideal, contra tot pronòstic ell apareix conduït per un cigne i accepta el repte, però amb la condició que mai no li pregunti sobre el seu origen ni el seu nom. 

Cronològicament,  Lohengrin es troba al centre de la carrera de Richard Wagner, tant temàticament com artísticament. Wagner tenia 37 anys quan va posar la doble barra final de  Lohengrin: una òpera romàntica amb una música altament magnètica. El llibret, de collita pròpia, és una reimaginació personal i romàntica d’una llegenda medieval. Basat en una sèrie de fonts: l’anònima èpica alemanya del segle XIII  Lohengrin i el romanç Parzival de Wolfram von Eschenbach (1160–1220), Wagner situa temes que van des de l’espiritual (el paper del fet diví en vides humanes) a la política (construcció del concepte de nació en temps de transició i migració), passant per la profundament personal (la centralitat del misteri de l’atracció eròtica).