infoJOVE Eixample

infoJOVE Barcelona

Sants-Montjuïc, barris de dones

08/03/2023 - 16:32 h

Mupert

8M. Al mapa del metro de Barcelona amb noms de dones a totes les estacions, n'hi ha una quinzena de vinculades a Sants-Montjuïc. Saps quines?

Per corregir la infrarepresentació de les dones a l’espai públic, l'Ajuntament de Barcelona presenta aquest 8 de març un mapa de la xarxa de metro on totes les parades s'han rebatejat amb noms de dones que han deixat empremta a la ciutat en àmbits tan diversos com la ciència, la literatura, l’esport, la política o l’activisme veïnal. N'hi trobaràs una quinzena de vinculades als barris de Sants-Montjuïc. Ja saps quines?

Paral·lelament a aquesta acció simbòlica, durant el mes de març s’inauguren a la ciutat setze espais públics reals amb nom de dona. Sants-Montjuïc s’afegeix a aquesta commemoració del Dia Internacional de les Dones amb la inauguració de les places de Valerie Powles, al Poble-sec, i de les Treballadores del Vapor Vell, a Sants.

A més, durant tot el mes de març, les entitats i els equipaments d’aquests barris celebrem el Dia de les Dones amb una setantena d’activitats de tot tipus. Avui mateix, l’eix comercial Creu Coberta ha inaugurat a 18 botigues l’exposició “Som dones d’Hostafrancs”, on trobaràs destacades i explicades les vides de 18 dones més, relacionades amb aquest barri. Al mapa general d’aquest 8M hi apareixen les següents:

Pepita Casanellas i Escofet (Moja, 1922 – Barcelona, 2007)
Pedagoga i activista, va ser docent a Can Tunis i el Polvorí, on va impulsar la cohesió social. L’any 1935, la rectoria de la parròquia de Nostra Senyora del Port la va convocar per fer de mestra a l’escola parroquial, al barri de Port, actualment la Marina. Posteriorment, com a docent dels infants dels barris de barraques, va introduir aprenentatges que transcendien els continguts dels temaris: teatre, música, entre altres àrees de coneixement vivencial. Va dinamitzar el barri i va desenvolupar tasques d’integració i cohesió social. També va entrar en contacte amb el Moviment de Renovació Pedagògica i es va adherir al Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana. Per la seva vocació educativa i pedagògica, l’Ajuntament de Barcelona li va atorgar la Medalla d’Honor de la Ciutat l’any 2006.
La Sala Pepita Casanellas és un dels principals centres cívics i comunitaris del barri de la Marina. Al mapa de metro d’aquest 8M, dona nom a l’estació de Foneria (L10 Sud), situada just al davant.

Teresa Claramunt Creus (Sabadell, 1862 – Barcelona, 1931)
Teixidora, anarcosindicalista i feminista, va lluitar tota la seva vida per la defensa dels drets dels treballadors i de les dones. El 1884 va fundar la Secció Vària de Treballadors Anarcocol·lectivistes de Sabadell, i el 1892 va crear la Societat Autònoma de Dones de Barcelona, considerada com la primera institució feminista del país. Pel seu activisme va ser represaliada i detinguda amb freqüència. El 1896 va ser condemnada en el que es conegut com Procés de Montjuïc i va ser desterrada a Londres, on va forjar una gran amistat amb l’anarquista Teresa Mañé. També va ser empresonada per participar en la Setmana Tràgica del 1909. A principis del segle XX va fundar diverses publicacions, com El Productor, i el 1905 va publicar La mujer. Consideraciones generales sobre su estado ante las prerrogativas del hombre (1905), en què plantejava l’equiparació salarial entre homes i dones.
A Barcelona, dona nom a la plaça que hi ha la confluència dels carrers de la Mare de Déu de Port i dels Ferrocarrils Catalans i a l’Hospitalet de Llobergat, a un carrer proper a l’estació de metro de Provençana (L10 Sud).

Isabel Steva Hernández “Colita” (Barcelona, 1940)
La història de la Barcelona dels anys seixanta i setanta no seria la mateixa sense les seves fotografies. Vinculada a la Gauche Divine barcelonina, entre la seva prolífica obra hi trobem retrats de Carmen Amaya, Antonio Gades o La Chunga, entre altres artistes i intel·lectuals importants de l’època. Però el seu objectiu també era captar els ambients de les barraques del Somorrostro o la Rambla. Va néixer al cor de l’Eixample, es va formar en Lletres a Barcelona i va estudiar Civilització Francesa a la Universitat de la Sorbona, a París. En tornar va col·laborar amb la premsa progressista durant l’últim període de la dictadura franquista. El setè art és una de les seves grans passions, i va participar en el moviment cinematogràfic que es genera entorn de l’Escola de Barcelona, de la qual formaven part Vicente Aranda, Jacinto Esteva o Jaime Camino. La seva obra està inclosa en la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Ha rebut reconeixements notables com ara el Premi Nacional de Fotografia, l’any 2014, que va rebutjar com a denuncia de la situació de la cultura i l’educació a Espanya. El 2021 el Govern central li va concedir la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes.
Viu des de fa anys al barri de la Bordeta. Al mapa de metro d’aquest 8M, “Colita” dona nom a l’estació de Provença (FGC).

María Yáñez García “la Bella Dorita” (Cuevas del Almanzora, Almeria, 1901 – Barcelona, 2001)
Va ser la reina del Paral·lel, una de les vedets més icòniques de la ciutat. Durant quatre dècades va treballar com a cantant i ballarina en teatres com El Molino, l’Apolo, el Pompeia o el teatre Victòria. També va actuar al cèlebre cabaret Folies-Bergère de París. De ben jove va arribar a Barcelona amb la seva família i abans d’omplir sales de teatre, va treballar en una fàbrica de joguines i en un taller de brodats. Amb 17 anys, va començar la seva carrera artística com a tanguista al Royal Cabaret, un cafè-concert del Paral·lel. Poc després, ja amb el nom artístic de Bella Dorita, va començar a cantar cuplets a la sala Apolo i al teatre Pompeia. Dels anys quaranta als seixanta, va ser la cantant i ballarina de cabaret més emblemàtica de la ciutat. Fora del Paral·lel va col·laborar en espectacles de revista amb Mary Sampere, Alady i José Sazatornil. El 1965 va decidir retirar-se del món de l’espectacle, cansada de lluitar contra la censura de la dictadura franquista. El 2001, amb cent anys, va ser guardonada amb la Medalla al Mèrit Artístic de la Ciutat de Barcelona.
Avui dona nom a la plaça de davant del Molino. Al mapa de metro d’aquest 8M, la “Bella Dorita” dona nom a l’estació de Badal (L5).

Francisca Marqués López “Raquel Meller” (Tarazona, Saragossa, 1888 – Barcelona, 1962)
Cantant, cupletista i actriu. Va popularitzar cançons com La violetera i El relicario. Va debutar al Teatre Arnau el 1911 i als anys vint ja actuava en escenaris de renom de París, Nova York o Los Angeles. També va protagonitzar pel·lícules de cinema mut com Violetas imperiales (1923) o Carmen (1926). Durant els anys trenta va viure a França, on era una artista molt reconeguda. Posteriorment, acabada la Guerra Civil, va tornar a Barcelona, on va reestrenar l’obra de La violetera.
Al mapa de metro d’aquest 8M dona nom a la parada de metro d’Hostafrancs (L1).

Núria Espert i Romero (l’Hospitalet de Llobregat, 1935)
Des del seu debut professional als escenaris com a Eurípides a Medea, l’any 1954, s’ha convertit en una de les actrius catalanes més reconegudes, prolífiques i premiades de la segona meitat del segle XX. Va viure fins als 19 anys al barri de Santa Eulàlia, al carrer de Buenos Aires, i des dels 16 anys va participar en muntatges amateurs fins al seu primer paper professional. La seva família tenia una parada al Mercat d’Hostafrancs i ella venia a ajudar-hi. El teatre és el seu hàbitat interpretatiu, però també ha treballat en la direcció escènica i l’òpera, amb títols com Madame Butterfly, de Giacomo Puccini, o La traviata, de Giuseppe Verdi. Ha participat en desenes de muntatges teatrals d’èxit, des de clàssics com Don Juan Tenorio, de José Zorrilla, o El caballero de Olmedo, de Lope de Vega, fins a obres contemporànies com Las brujas de Salem, d’Arthur Miller, o Yerma, de Federico García Lorca. Entre els nombrosos reconeixements que ha rebut destaquen el premi Princesa de Asturias de las Artes, la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts, diversos Fotogramas de Plata, el premi Butaca, el premi Ondas, el premi Valle Inclán de Teatre i el Premi Nacional de Teatre Pepe Isbert.
Al mapa de metro d’aquest 8M, dona nom a l’estació de Santa Eulàlia (L1).

Núria Feliu i Mestres (Barcelona, 1941-2022)
Ha estat i serà la gran dama de Sants, nascuda a la plaça d’Osca. Cantant i actriu, va ser un referent de la Nova Cançó i pionera a traduir al català temes de música country i jazz, acompanyada del pianista Tete Montoliu. De ben petita ja feia teatre a l’Escola Sant Vicenç de Paül d’Hostafrancs, i després al quadre escènic de l’Orfeó Canigó. Va començar la seva carrera artística com a actriu de teatre fins que el 1965 va debutar com a cantant. Al llarg de la seva trajectòria va gravar una cinquantena de discos i va publicar més de quatre-centes cançons. Va popularitzar cançons populars catalanes, boleros i cuplets i va apropar el jazz i el country. Va estar tota la vida molt arrelada al barri de Sants, on va arribar a fer construir una geganta amb la seva imatge. En reconeixement a la seva llarga trajectòria va rebre diferents distincions com la Creu de Sant Jordi (1985).
Al mapa de metro d’aquest 8M, dona nom a l’estació de Plaça de Sants (L1-L5).

Dolors Bonella i Alcánzar “la Monyos” (Barcelona, 1851-1940)
“Ets més famosa que la Monyos” és una dita popular que encara avui dia podem sentir. Però qui era la Monyos? Una dona que va esdevenir una icona del Raval i la Rambla per la seva indumentària i popularitat, a qui se li han dedicat cançons, comèdies i peces teatrals. Però abans d’això va ser la Dolors, una jove d’una família benestant que van intentar casar amb un home més gran que ella. Quan s’hi va negar la van fer fora de casa i la van desheretar, fins al punt que va haver de renunciar als seus cognoms. Va entrar a treballar com a minyona en un palauet al passeig de Gràcia, propietat d’uns comtes. Es va quedar embarassada del fill dels nobles i va tenir una nena, però quan el pare de la criatura va morir, els sogres la van fer fora de la casa i es van quedar la petita. La separació va provocar-li un trastorn mental que mai superaria. La seva història va quedar soterrada darrere una identitat estrafolària, la d’una dona que recorria la Rambla amb el cabell recollit i un clavell, cantant, ballant i recitant poemes a canvi d’unes monedes. Es diu que va viure a la Bordeta i és per això que, en aquest barri, el bus 91 que ella agafava per anar cada dia fins a la Rambla també és conegut com “la Monyos”. La seva popularitat va convertir-la en una dona molt estimada pel veïnat. Diuen que cada matí anava al bar La Puda, del carrer de Carrera, i demanava un cafè que no pagava mai. El seu funeral va ser multitudinari, i no es va saber mai qui en va assumir les despeses.
Al mapa de metro d’aquest 8M, “la Monyos” dona nom a l’estació de Mercat Nou (L1).

Valerie Powles (Birmingham, Regne Unit, 1950 – Barcelona, 2011)
Historiadora i activista per la conservació del patrimoni i la memòria històrica, va cofundar el Centre de Recerca Històrica del Poble-sec, el barri on va viure. Va compaginar la docència amb el treball reivindicatiu, defensant la conservació d’El Molino quan l’inversor que va comprar l’edifici es va desfer de la decoració modernista dissenyada per M. J. Raspall. Es va mobilitzar amb el veïnat, van aconseguir recuperar part del patrimoni i van iniciar una intensa campanya per salvar la sala. Posteriorment es va implicar en la preservació del refugi antiaeri 307, lluitant fins aconseguir el compromís institucional per museïtzar-lo. Actualment, el Refugi 307 forma part del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), i es pot visitar amb guia.
Dissabte passat es va descobrir la placa de la nova plaça de Valerie Powles, on hi ha el CAP Les Hortes i el Refugi 307. Al mapa de metro d’aquest 8M, Valerie Powles dona nom a l’estació d’El Poble-sec (L3).

Lilly Reich (Berlín, 1885-1947)
Dissenyadora i professora de l’escola Bauhaus, es va associar amb Ludwig Mies van der Rohe, amb qui va col·laborar en el disseny expositiu del Pavelló Alemany per a l’Exposició Internacional del 1929 a Montjuïc. L’aliança amb l’arquitecte va durar deu anys i va deixar obres tan reconegudes com l’interior de la Casa Tugendhat (República Txeca) i les icòniques cadires Barcelona i Brno Chair. Tot i que no es pot saber si va ser ella o ell qui va donar forma al concepte d’aquestes creacions, la implicació de la dissenyadora és innegable, malgrat que sigui el nom de Van der Rohe el que més ha destacat. Va ser directora de la prestigiosa escola Bauhaus i també li devem que es conservi una col·lecció de 3.000 dibuixos de l’arquitecte alemany, que va salvar de la destrucció en plena Segona Guerra Mundial, juntament amb 900 dissenys seus. Durant el conflicte, va passar tres anys en un camp de treballs forçats, en unes condicions de vida precàries, però amb la victòria aliada va recuperar la seva professió i el seu estudi de disseny. Els últims anys va exercir com a docent d’interiorisme i teoria de la construcció a la Universitat d’Arts de Berlín.
Al mapa de metro d’aquest 8M, Lilly Reich dona nom a l’estació de ZAL|Riu Vell (L10 Sud).

Anna Maria Martínez “la Sagi” (Barcelona, 1907 – Santpedor, 2000)
Pionera a donar veu i reivindicar l’esport femení, va ser una reconeguda atleta i periodista, que també es va moure en els camps de la poesia, la pintura i la fotografia. En l’àmbit esportiu, el 1931 va guanyar el Campionat Nacional de Llançament de Javelina i va ser la primera dona a entrar a la junta del Futbol Club Barcelona, el 1934. També va promoure, amb altres dones, la creació del Club Femení i d’Esports, una entitat esportiva exclusivament femenina pionera a Espanya. Activista antifeixista represaliada, va viure l’exili a França, i posteriorment va viatjar als Estats Units, on va treballar com a docent a la Universitat d’Illinois. Entre els seus poemaris destaca Laberinto de presencias (1969). Va tornar a Barcelona a la fi de la dictadura franquista, i l’any 1999 l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya li va atorgar el premi Rosa del Desert, compartit amb Rosa Murià, en reconeixement de la seva trajectòria professional com a periodista.
El barri de Sants-Badal va estrenar al 2021 un poliesportiu amb el seu nom. Al mapa de metro d’aquest 8M, “la Sagi” dona nom a l’estació de Collblanc (L5), una de les parades de referència properes al Camp Nou.

Mary Santpere Hernáez (Barcelona, 1913 – Madrid, 1992)
Actriu, cantant i vedet, va aconseguir entrar en un camp, el de l’humor, que estava monopolitzat pels homes. Va ser coneguda com “la reina del Paral·lel” per la seva notable presència als teatres de l’avinguda. Va treballar a la petita i a la gran pantalla i va destacar en la seva faceta teatral. El 1938 va debutar com a actriu de cinema amb Paco Martínez Soria, amb qui va treballar en més ocasions. Poc després va conèixer el director i guionista Ignasi Ferrés Iquino (més conegut com a Ignacio F. Iquino), amb qui col·laboraria durant més de quatre dècades. Als anys cinquanta va despuntar com a actriu musical, però la seva trajectòria com a actriu còmica va continuar fins als últims dies. Polifacètica i carismàtica, els seus papers van deixar una empremta inesborrable, com la comtessa que va interpretar a Patrimonio nacional (1981), de Luis García Berlanga. El 1959 va rebre la Medalla d’Or del Círculo de Bellas Artes, i el 1988 va rebre el Premi d’Honor de la Generalitat de Catalunya.
Al mapa de metro d’aquest 8M, Mary Santpere dona nom a l’estació de Paral·lel (L3).

Rosa Sensat i Vilà (el Masnou, 1873 – Barcelona, 1961)
Mestra i pedagoga, va ser referent de la renovació pedagògica a Catalunya durant el primer terç del segle XX. Gràcies a ella, durant la II República va sorgir una generació de mestres que van seguir el camí que Sensat va obrir cap a noves línies pedagògiques. Va acabar els seus estudis d’Educació a Madrid, on va estar en contacte amb la Institución Libre de Enseñanza. Allà va créixer el seu interès per conèixer línies pedagògiques fora d’Espanya. Va viatjar per Bèlgica, Suïssa i Alemanya per ampliar els estudis i coneixements. Quan va tornar a Barcelona, va impulsar la creació de l’Escola del Bosc, a Montjuïc, el 1914, per educar els infants en plena natura. Totes les classes es feien a l’exterior. Durant dues dècades hi va aplicar mètodes innovadors d’ensenyament. També va treballar a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, institució creada el 1909 per Francesca Bonnemaison. Durant la II República, va dirigir el grup escolar Milà i Fontanals fins que, amb el triomf del franquisme, va ser depurada i apartada de l’activitat docent. El 1965 es va crear l’Associació de Mestres Rosa Sensat com a moviment de renovació pedagògica que més tard passaria a ser una entitat de mestres al capdavant de la qual va estar la pedagoga Marta Mata.
La muntanya de Montjuïc, on es va obrir l’Escola del Bosc, és al costat de la parada de Foc (L10 Sud).

Silvia Albert Sopale (Sant Sebastià, 1976)
Activista antiracista i feminista, actriu, guionista i directora de teatre. L’obra que dirigeix amb Carolina Torres, No es país para negras, s’ha representat arreu d’Espanya. L’espectacle explica què implica ser dona i afrodescendent en aquest país. Graduada a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de Múrcia, resideix i treballa a Barcelona. Com a actriu denuncia el fet de ser escollida per interpretar només papers de prostituta, delinqüent o dona de la neteja. Com a directora de teatre, és responsable d’espectacles com Blackface y otras vergüenzas o Parad de pararme.
Fruit de la disconformitat pel tractament de les persones afrodescendents a l’escenari i a la pantalla, va fundar el Col·lectiu Tinta Negra i va cocrear l’espai cultural Periferia Cimarronas, al barri de Sants, no gaire lluny de l’estació de metro de Plaça del Centre (L3).

Margarida Xirgu i Subirà (Molins de Rei, 1888 – Montevideo, Uruguai, 1969)
Actriu i directora de teatre, va protagonitzar i dirigir múltiples representacions escèniques, moltes de les quals vinculades amb l’obra de Federico García Lorca, amb qui va mantenir una profunda amistat. Va iniciar la seva etapa professional al Teatre Romea amb només 18 anys. Gran part de la seva trajectòria es va desenvolupar a Llatinoamèrica, on va viure exiliada durant la dictadura franquista. La seva trajectòria extensa com a actriu dramàtica i com a directora inclou clàssics i obres contemporànies, des de Shakespeare i Lope de Vega fins a Camús i Alberti, amb predilecció pel citat Lorca. Va fundar l’Escola d’Art Dramàtic a Santiago de Xile, i va dirigir la Comèdia Nacional Uruguaiana i l’Escola Municipal d’Art Dramàtic.
La plaça de Margarida Xirgu és al Poble-sec, al centre de la “ciutat del teatre” que formen actualment l’Institut del Teatre i el Mercat de les Flors. Al mapa de metro d’aquest 8M, dona nom a l’estació de Tetuan (L2).