El 19 de febrer de 1874 es funda a Barcelona l’ Asociación de Arquitectos de Cataluña (1874 1936), origen de l’actual Col·legi d’Arquitectes de Catalunya. Des del seu reconeixement legalment, el 28 de març de 1874, l’Associació va lluitar contra les múltiples infraccions relatives als “derechos y dignidad de la clase” per a aconseguir i fer respectar “ nuestras atribuciones e intereses”. Unes consignes de crisi que ens recorden massa la condició contemporània en què es troba ara immersa l’arquitectura.

Amb aquestes coordenades, “Hors d’oeuvres” [fora d’obres] no sols adopta un dels encapçalaments més repetits en els menús de celebració de la trobada anual dels membres de l’Associació —avui, com fa cent cinquanta anys—, sinó que també mostra al visitant els mecanismes a partir del quals la disciplina es formula orgànicament com una extensió de la vida més enllà de l’ofici d’arquitecte: els viatges, les publicacions, l’organització i participació en congressos, la curadoria d’exposicions, així com el paper actiu en els debats entorn de l’esperit de la modernitat.

Potser ens trobem davant els darrers prohoms de la cultura de la Renaixença, però des del seu llegat descobrim com ser arquitecte significà també el partici-par en aquest cant elegíac que s’obrí pas a la Barcelona de la Groβstadt i les futures avantguardes fins que la Guerra semblà escriure el seu punt i final.