Memòria Democràtica

França, 1865 - segle XX.

Nascuda a França i educada com a pedagoga, Clémence Jacquinet va entrar en contacte amb Ferrer i Guàrdia (1859-1909) a París, on ell treballava de professor d'espanyol de 1895 a 1898.

Ferrer va conèixer a Clémence i aquesta tenia un brillant currículum com a educadora moderna després d'una breu estada a El Caire, com a institutriu.
Ferrer li va parlar d'establir-se a Barcelona i li proposà dirigir la seva Escola Moderna, projecte d'ensenyament racionalista, laic i coeducador. No només li proposava venir a treballar de mestra, sinó dirigir pedagògicament l'escola que incloïa la coeducació de nens i nenes.

Des de la seva fundació el 1901 fins al seu tancament el 1906, l'Escola Moderna del carrer Bailén de Barcelona va obrir a tota Espanya, principalment a Catalunya, més de 35 noves escoles laiques i coeducadores que, a més, disposaven d'un planter de mestres dels dos sexes formats en les idees de Ferrer i Clemencia.

Entre aquestes idees, les principals foren treure els nens i les nenes de les escoles, en activitats a l'aire lliure, la visita a museus i fàbriques, l'absència de premis i càstigs, la solidaritat entre els nens, l'interclassisme a l'escola, la divulgació de conceptes antimilitaristes i la difusió del racionalisme científic i de la literatura social.

Clémence va desenvolupar una àmplia labor de divulgació de les modernes idees franceses i europees en educació i va col•laborar en la redacció de nombroses obres relacionades amb l'educació. També va col•laborar amb la premsa obrera i anarquista-cultural de la seva època durant els anys viscuts a Barcelona. Va publicar a la revista Natura de Barcelona.

Clémence Jacquinet va xocar també amb les idees de Ferrer, ja que ella defensava una concepció de l'ensenyament més academicista. Per això deixarà l'escola. La invisibilitat de la figura de Clémence ens porta a demanar-nos el perquè en algunes obres sobre l'Escola Moderna no mereix ni una nota a peu de pàgina (tot i ser-ne la directora) i sí que la tenen en canvi molts dels col·laboradors puntuals. Invisibilitat que també van tenir les altres professores de l'escola. Totes elles van patir també la repressió, la presó i l'exili a la fi del 1909.

El reconeixement a la invisibilitat i la seva aportació a la pedagogia moderna, mereixen ser reconegudes.