Memòria Democràtica

Badostain 1883 – Berlin, República Democràtica d’Alemanya , es desconeix la data.

Pepita Úriz va ser professora de pedagogia de l'Escola Normal de Lleida. Propera a la Institució Lliure d'Ensenyament, tenia una molt definida vocació de mestra. Va estudiar a França i Alemanya, on va aprendre els nous mètodes per reformar el sistema educatiu i científic del país.

Defensora dels drets de les dones, de l'ensenyament laic, activa i científica, va ser expedientada per iniciativa de l'Església per proposar als seus alumnes la lectura del llibre de Margarita Nelken La condició social de la dona a Espanya, i sancionada, en 1925, amb la separació del servei per un any.

Amb l'arribada de la II República és nomenada directora de l'Escola de Magisteri de Lleida, exercint el càrrec fins a 1934.

A Úriz se la coneix actualment per la seva faceta sindical i la seva implicació política amb la Segona República, pertanyia llavors a un grup de pedagogs i pedagogues propers a la Institució Lliure d’Ensenyança (ILE), des de bon començament xoca amb els mètodes tradicionals de la directora de l’Escola de Mestres de Lleida, Lilia Heras. Pepita Úriz fou lleidatana d’adopció, ja que havia nascut a Navarra, havia estudiat a Madrid, vivia a Barcelona i havia treballat a la normal de Girona, però desenvolupa la plenitud del seu magisteri a Lleida de 1921 a 1939, tot i que de 1936 a 1939 marxa en comissió de serveis a Barcelona.

Úriz, que difonia els mètodes de Maria Montessori, lligava educació i vida, per la qual cosa a les seves classes l’abstracció deixà pas a l’experiència dels alumnes. Va estar des de primer moments de la seva professió de mestra en contra dels mètodes tradicionals. Fet que li va comportar diverses denuncies.

El 6 de març de 1926 es reincorporava a l’escola després d’haver complert la sanció. Durant aquell temps va sobreviure amb l’ajut d’altres companys i associacions, i fins a la instauració de la II República (14-04-1931) es va mantenir en segon pla.

Durant la República, Pepita s’integrà en els moviments culturals d’esquerres i en les associacions de renovació pedagògica catalanes. Era una dona d’acció. El 1932 participà, ja com a secretària general de la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament (FETE-UGT) de Lleida, en la primera missió pedagògica realitzada per alguns mestres d’esquerres a la Val d’Aran, i repetí tres cops més el 1934.

Aquelles missions volien instruir la població analfabeta catalana. El 27 de maig d’aquell 1934 era nomenada vicepresidenta de l’Associació de Treballadors de l’Ensenyament d’UGT a Barcelona. Militant del PSUC, el 1934 fundà, junt amb altres dones, “Organización Española de Mujeres Antifascistas”, en resposta a l’ascens al poder de Hitler i el feixisme a Europa.

En acabar la Guerra Civil es va exiliar a França, primer, i a Alemanya, després, on va morir en data desconeguda.