Memòria Democràtica

A la dècada del 1930 el districte V de Barcelona (actualment Ciutat Vella) patia importants problemes de salubritat, així com una concentració demogràfica alarmant. Aquesta densificació i una distribució urbana caduca van situar el barri en un alt índex de degradació, pobresa i mortalitat.

Davant d’aquesta realitat, les autoritats republicanes van impulsar l’any 1934 la construcció del Dispensari Central Antituberculós com a part d’un programa de socialització de la sanitat i de lluita contra les malalties venèries i pulmonars que provocaven nombroses víctimes. L’objectiu era donar resposta als problemes sanitaris del districte i, al mateix temps, actuar com a motor de transformació d’una àrea molt degradada.

El Dispensari Central Antituberculós és considerat una de les obres mestres de l’arquitectura racionalista de tot Europa. Va ser impulsat per la Generalitat de Catalunya en col·laboració amb el Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), i la seva construcció va anar a càrrec de l’Institut Contra l’Atur Forçós (ICAF), que oferia llocs de treball a obrers aturats.

El projecte dels arquitectes Josep Lluis Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Subirana presentava un edifici en forma de “L”, dissenyat perquè pogués rebre el màxim d’il·luminació i ventilació exterior. Estava format per tres blocs de quatre plantes amb un gran pati al centre. Unes grans finestres permetien l’entrada de llum natural i facilitaven corrents d’aire per renovar l’atmosfera.

Les seves funcions eren assistencials, és a dir, les persones afectades per la tuberculosi no hi estaven internades, ja que la seva cura requeria un clima diferent al de Barcelona i normalment els malalts, després de ser diagnosticats, eren enviats a centres sanitaris fora de la ciutat.

L’any 1982, el Departament de Salut de la Generalitat va encarregar la rehabilitació del recinte i el 1990 es va convertir en un centre d’atenció primària.