Memòria Democràtica

Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, 1859 - Barcelona, 1909) va ser un pedagog, activista i lliurepensador que va comprometre la seva vida amb l’ideal de l’emancipació dels éssers humans mitjançant l’ensenyament.

De formació autodidacta i influenciat per l’anticlericalisme de l’època, va iniciar la seva activitat en el republicanisme, i va participar en l’intent d’alçament fallit del 1886 contra la restauració borbònica. El seu fracàs el va portar a l’exili a París, on va iniciar el seu viratge cap a posicions llibertàries i alhora va entrar en contacte amb moviments de renovació pedagògica.

El 1901 va tornar a Barcelona i va fundar l’Escola Moderna, al número 56 del carrer de Bailèn. Fonamentada en el lliure pensament, el laïcisme, la coeducació i el racionalisme com a vies cap a l’autodeterminació individual i col·lectiva, establiria les bases per a la posterior eclosió d’ateneus i cercles obrers, i per a la implantació d’una pedagogia innovadora en el context històric del moment, la qual cosa va provocar una forta oposició dels sectors més conservadors de la societat, sobretot de l’església i del regionalisme burgès, que veien amenaçat el seu sistema de reproducció social.

El 1906, el bibliotecari de l’Escola Moderna va atemptar contra el rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia. A causa d’aquest fet, Ferrer i Guàrdia va ser detingut i empresonat durant un any a la Model de Madrid. Finalment va ser absolt, però aquests fets van imposar el tancament de l’Escola Moderna i un nou exili, fins que el 1909 va tornar per motius personals. Tanmateix, va ser detingut novament com a instigador de la Setmana Tràgica, en la qual no havia participat.

Després d’un judici ple d’irregularitats, va ser condemnat a mort i afusellat el 13 d’octubre de 1909 al Castell de Montjuïc, malgrat les protestes que es van produir contra aquest crim, dins i fora de les nostres fronteres.