Memòria Democràtica

Aquí al davant teniu la Casa Provincial de Maternidad y Expósitos de Barcelona. Fins a finals del segle XIX, l’assistència a les mares sense recursos era pràcticament inexistent, i els recursos d’acció social es basaven en la caritat de les entitats religioses, que les acusaven de pecadores.

El desenvolupament industrial va provocar l’arribada massiva de dones, que trobaven feines en el servei domèstic o a les fàbriques. En paral·lel, augmentaven els naixements «il·legítims», i moltes mares solteres i/o empobrides es veien obligades a abandonar les criatures en institucions de caritat. En el torn de la paret, hi deixaven, d’amagat, els infants acabats de néixer. A l’estigma i a la injustícia, s’hi sumava el dolor de l’abandonament. Molts infants morien abans d’arribar a l’any d’edat, i els que sobrevivien passaven a la veïna Casa de la Caritat, on els nois eren educats per ser dependents, i les noies, de nou, per al servei domèstic.

El desembre de 1936, el Govern de la Generalitat va aprovar l’autorització de l’avortament i va situar la sanitat catalana a l’avantguarda europea. El dispensari de la Casa de la Maternitat va ser un equipament sanitari autoritzat on les dones podien ser visitades amb garanties.