Memòria Democràtica

Antonio López y López (Comillas, Cantàbria, 1817 – Barcelona, 1883)

Antonio López y López va néixer a Comillas (Cantàbria), l’any 1817, en el si d’una família amb recursos econòmics escassos. Aviat va decidir emigrar: primer a Lebrija (Sevilla), després a Mèxic i, finalment, a Cuba. En aquella colònia espanyola va acabar instal·lant-se a la ciutat de Santiago, on va impulsar diverses activitats empresarials, algunes de manera individual i altres al costat d’un grup reduït de socis, en dues companyies (Valdés y López i Antonio López y Hermano), durant les dècades del 1840 i del 1850. Entre les diverses activitats a les quals es van dedicar López i els seus socis a Santiago de Cuba, cal recordar la gestió de quatre cafetars i de quatre ingenis, unes finques treballades sobretot per mà d’obra esclava. Si al cafetar Dulce Unión van treballar, per exemple, 65 esclaus, als ingenis San José del Naranjo i Armonía ho van fer 25 i 81 esclaus, respectivament. López també va participar llavors en el tràfic d’esclaus des de les costes africanes cap a Cuba, una activitat que era il·legal des del 1820. En la cadena complexa del tràfic atlàntic, López s’encarregava de rebre a l’orient cubà els carregaments o “partides” que els capitans de bucs negrers portaven clandestinament des d’Àfrica. Després, ell mateix o els seus socis es dedicaven a vendre aquells africans esclavitzats a Santiago de Cuba, o de remetre’ls als seus corresponsals per vendre’ls en altres punts de l’illa (Cienfuegos, Matanzas, l’Havana…). López també va gestionar una línia regular de vapors entre Guantánamo i Santiago de Cuba, servida pel vapor General Armero, un dels primers bucs de vapor de la marina mercant espanyola.

Com molts altres indians enriquits a la Gran Antilla o en algun altre indret d’Amèrica, López va tornar a la Península amb la seva dona i els seus fills. Va optar per instal·lar-se a Barcelona, on residia la família de la seva esposa, i des de la capital catalana va començar a desenvolupar una activitat empresarial intensa gràcies a la inversió del capital que havia acumulat a Cuba. Una activitat variada com a home de negocis en la qual destaca, en primer lloc, la fundació, l’any 1857, i la gestió ulterior d’una firma naviliera de bucs de vapor (primer anomenada Antonio López y Compañía, i després, Compañía Trasatlántica), una empresa encarregada del servei oficial dels vapors correu a les colònies espanyoles de les Antilles des del 1861, i que aviat va convertir-se en la primera naviliera mercant del país. Gràcies a aquesta concessió, els bucs de la naviliera de López van transportar a les Antilles els milers i milers de soldats espanyols que van ser obligats a lluitar, en aplicació de l’injust sistema de lleves, en les diverses guerres colonials (Santo Domingo, 1863, i Cuba, 1868-1878 i 1895-1898). També des de Barcelona, López va contribuir decididament a la fundació, l’any 1876, del Banco Hispano-Colonial, una entitat que va finançar l’esforç militar que el Govern va fer en la Guerra dels Deu Anys, a Cuba, i de la qual va ser el primer president. Una vegada acabada la guerra, López es va servir d’aquell Banco Hispano-Colonial per articular un potent hòlding empresarial format per diverses empreses com, per exemple, la poderosa Compañía General de Tabacos de Filipinas, una firma que va néixer l’any 1881 per cobrir el buit que deixaria el lliure comerç del tabac en aquella altra rica colònia espanyola situada al mar de la Xina.

Des de Barcelona, Antonio López y López va desenvolupar també una notable activitat política, de vegades de manera pública i de vegades entre bastidors. Va tenir, per exemple, un paper destacat en la fundació del Círculo Hispano Ultramarino de Barcelona, una entitat que va néixer l’any 1871 amb l’objectiu de frenar eventuals polítiques reformistes a Cuba o a Puerto Rico, i de defensar un statu quo colonial basat en la preponderància absoluta del treball esclau en ambdues colònies. Com a premi a la intensa activitat pública d’un empresari que podem considerar un paradigma de l’home fet a si mateix, va rebre d’Alfonso XII, l’any 1878, el títol de marquès de Comillas i, el 1881, el de gran d’Espanya. Va morir a Barcelona el 16 de gener de 1883, i va deixar un gran llegat patrimonial i empresarial. Una comissió selecta i reduïda de prohoms de la ciutat aviat va promoure la idea de reanomenar la barcelonina plaça de Sant Sebastià plaça d’Antonio López i de col·locar-hi una estàtua, obra de Venanci Vallmitjana, que es va inaugurar el 13 de setembre de 1884, i el cost de la qual van assumir els admiradors de López mitjançant una col·lecta oberta.

Martín Rodrigo y Alharilla, professor titular d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra

El Monument a Antonio López

Poc després de la mort d’Antonio López l’any 1883, l’Ajuntament de Barcelona va donar suport a la proposta d’erigir un monument commemoratiu de la seva figura, en el marc d’una política d’embelliment de l’espai públic, que aleshores començava a incorporar els personatges contemporanis. El monument, al mig del passeig d’Isabel II, a prop del port, en al·lusió a les empreses navilieres i comercials fundades per Antonio López, es va inaugurar el 1884.

En la construcció del monument van participar arquitectes destacats de l’època, com Josep Oriol Mestres, i diversos escultors de renom, com Venanci Vallmitjana, autor de l’estàtua de López, i Lluís Puiggener, Rossend Nobas, Joan Roig i Francesc Pagès, que van fer els quatre relleus de marbre del pedestal, els quals representen l’activitat mercantil i bancària (al davant), la Compañía Trasatlántica (al darrere), els Ferrocarriles del Norte (al costat mar) i la Compañía de Tabacos de Filipinas (al costat muntanya). L’estàtua de López es va fer amb bronze fos de les restes de vaixells en desús de la Trasatlántica.

La iniciativa d’erigir un monument a Antonio López havia estat del seu fill, Claudi López, i de Manuel Girona, grans prohoms de la societat barcelonina del moment, per bé que ja aleshores hi havia discrepàncies en la valoració del personatge i de l’oportunitat del monument. L’any 1885 Francisco Bru, cunyat de López, en feia un retrat demolidor a La verdadera vida de Antonio López y López: “¿Qué os parece, españoles, esta indignidad? ¿Qué les parece a los barceloneses? Pueden estar muy ufanos de tener en una de sus plazas públicas la estatua de un chalán de carne humana, célebre por su vil crueldad en la isla de Cuba, antes de serlo en la Península por sus millones y suntuosidades. Con razón podría llamarse a aquella plaza la plaza de los Negreros, porque será la rehabilitación monumental y la apoteosis radiante de todos los comerciantes de carne humana.”

La polèmica sobre el monument va tenir un altre moment notable l’any 1902, arran de la mort de Jacint Verdaguer. Aleshores, la revista satírica La Campana de Gràcia va publicar, en el número 1.727 (juny del 1902), una auca en què proposava substituir l’estàtua de López per la de Verdaguer i: “Convertir en bronzo l’estàtua desbancada per fer caritat als pobres”, en línia amb la sensibilitat social de mossèn Cinto. L’auca s’intitulava, significativament, Una idea pràctica i un acte de justícia.

A principis de la Guerra Civil, finalment el monument va ser enderrocat, i el metall, reconvertit en material de guerra, com a rebuig a l’obra que commemorava un indià vinculat al tràfic d’esclaus. Però en els primers anys del franquisme, el 1944 i en temps de l’alcalde Miquel Mateu i Pla, l’obra es va reconstruir. Amb la col·laboració de l’escultor Frederic Marès, l’estàtua de López es va refer amb pedra de Montjuïc, i el conjunt monumental es va reubicar a pocs metres de l’emplaçament original. Amb el temps va anar prenent força la visió crítica del monument, considerat com a apologia d’un arribista sense escrúpols i negrer, i es van fer tot un seguit d’accions ciutadanes i d’anàlisis crítiques, que es van intensificar a finals de la dècada del 1990, quan va celebrar-se a prop del monument la Festa de la Diversitat. El 2010, SOS Racisme i els sindicats CCOO i UGT van demanar a l’Ajuntament de Barcelona que el retirés. En els darrers anys han estat nombroses les peticions al consistori barceloní perquè es pronunciï sobre el tema, i s’han multiplicat i diversificat arguments i propostes sobre com convindria actuar en concret en relació amb el monument.

Museu d’Història de Barcelona (MUHBA)

Enllaç a l’entrevista sobre Antonio López a l’històriador Martín Rodrigo publicada a Eldiario.es

Enllaç a la notícia sobre la Festa de Comiat a l’estàtua d’Antonio López

Enllaç al reportatge sobre la Festa de Comiat a l’estàtua d’Antonio López

Espai públic, gènere i memòria

08/03/2016

Reflexió sobre la dimensió de la memòria en l’espai públic de la ciutat i afegint-hi la perspectiva de gènere al debat, destacant els punts de vista de dones arquitectes, urbanistes i historiadores.

Coincidint amb el dia 8 de març, Dia Internacional de les Dones, l’Observatori Europeu de Memòries de la Fundació Solidaritat de la Universitat de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona proposen un espai de debat a l’entorn de la taula rodona “Espai públic, gènere i memòria”. L’objectiu d’aquesta activitat, organitzada en el marc del Seminari Internacional “Memòria, arquitectura i espai públic”, és reflexionar sobre la dimensió de la memòria en l’espai públic de la ciutat i afegir la perspectiva de gènere al debat, destacant els punts de vista de dones arquitectes, urbanistes i historiadores.

S’ha convidat a formar part de la taula les arquitectes Zaïda Muixí i Olga Tarrasó, la historiadora i crítica d’art Carme Grandas, l’historiador i comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona Ricard Vinyes, el regidor d’Habitatge Josep Maria Montaner i l’arquitecte Julian Bonder. L’objectiu és generar un diàleg sobre el passat, el present i les propostes a l’entorn de les polítiques públiques de memòria en l’espai urbà.  El debat estarà guiat per algunes qüestions clau, com ara com crear espais de ciutadania, com superar els dèficits memorials i de gènere en l’espai públic i com construir processos de memòria en l’espai públic consolidant-hi la perspectiva de gènere.

Consulteu-ne el vídeo.

Per què hi ha un monument de Colom a Barcelona?

07/11/2016

Conferència de Gustau Nerín i Stéphane Michonneau el 7 de novembre del 2016 al saló del Tinell.

Llegiu la conferència de Gustau Nerín.

Llegiu la conferència de Stéphane Michonneau.

Barcelona colonial: monument, arquitectura i espai públic

07/06/2017

L’acte va comptar amb la intervenció de Gustau Nerín, antropòleg, i el diàleg “Els monuments d’avui i la plaça Antonio López”, entre Juan José Lahuerta, director de la Càtedra Gaudí, i Núria Ricart, professora de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.

El monument a Antonio López

Poc després de la mort d’Antonio López l’any 1883, l’Ajuntament de Barcelona va donar suport a la proposta d’erigir un monument commemoratiu de la seva figura, en el marc d’una política d’embelliment de l’espai públic, que aleshores començava a incorporar els personatges contemporanis. El monument, al mig del passeig d’Isabel II, a prop del port, es va inaugurar el 1884, en al·lusió a les empreses navilieres i comercials fundades per Antonio López. En la construcció del monument van participar arquitectes destacats de l’època, com Josep Oriol Mestres, i diversos escultors de renom, com Venanci Vallmitjana, autor de l’estàtua de López, i Lluís Puiggener, Rossend Nobas, Joan Roig i Francesc Pagès, que van fer els quatre relleus de marbre del pedestal, els quals representen l’activitat mercantil i bancària (al davant), la Compañía Trasatlántica (al darrere), els Ferrocarriles del Norte (al costat mar) i la Compañía de Tabacos de Filipinas (al costat muntanya). L’estàtua de López es va fer amb bronze fos de les restes de vaixells en desús de la Trasatlántica. La iniciativa d’erigir un monument a Antonio López havia estat del seu fill, Claudi López, i de Manuel Girona, grans prohoms de la societat barcelonina del moment, per bé que ja aleshores hi havia discrepàncies en la valoració del personatge i de l’oportunitat del monument. L’any 1885 Francisco Bru, cunyat de López, en feia un retrat demolidor a La verdadera vida de Antonio López y López:

¿Qué os parece, españoles, esta indignidad? ¿Qué les parece a los barceloneses? Pueden estar muy ufanos de tener en una de sus plazas públicas la estatua de un chalán de carne humana, célebre por su vil crueldad en la isla de Cuba, antes de serlo en la Península por sus millones y suntuosidades. Con razón podría llamarse a aquella plaza la plaza de los Negreros, porque será la rehabilitación monumental y la apoteosis radiante de todos los comerciantes de carne humana.

La polèmica sobre el monument va tenir un altre moment notable l’any 1902, arran de la mort de Jacint Verdaguer. Aleshores, la revista satírica La Campana de Gràcia va publicar, en el número 1.727 (juny del 1902), una auca en què proposava substituir l’estàtua de López per la de Verdaguer i: “Convertir en bronzo l’estàtua desbancada per fer caritat als pobres”, en línia amb la sensibilitat social de mossèn Cinto. L’auca s’intitulava, significativament, Una idea pràctica i un acte de justícia. A principis de la Guerra Civil, finalment, el monument va ser enderrocat i el metall, reconvertit en material de guerra, com a rebuig a l’obra que commemorava un indià vinculat al tràfic d’esclaus. Però els primers anys del franquisme, el 1944 i en temps de l’alcalde Miquel Mateu i Pla, l’obra es va reconstruir. Amb la col·laboració de l’escultor Frederic Marès, l’estàtua de López es va refer amb pedra de Montjuïc i el conjunt monumental es va reubicar a pocs metres de l’emplaçament original. Amb el temps va anar prenent força la visió crítica del monument, considerat com una apologia d’un arribista sense escrúpols i negrer, i es van fer tot un seguit d’accions ciutadanes i d’anàlisis crítiques, que es van intensificar a finals de la dècada del 1990, quan va celebrar-se a prop del monument la Festa de la Diversitat. El 2010, SOS Racisme i els sindicats CCOO i UGT van demanar a l’Ajuntament de Barcelona que el retirés. Els darrers anys han estat nombroses les peticions al consistori barceloní perquè es pronunciï sobre el tema, i s’han multiplicat i diversificat arguments i propostes sobre com convindria actuar en concret en relació amb el monument.

Museu d’Història de Barcelona

Antonio López y López (Comillas, 1817 – Barcelona, 1883)

Antonio López y López va néixer a Comillas (Cantàbria) l’any 1817, en el si d’una família amb recursos econòmics escassos. Aviat va decidir emigrar: primer a Lebrija (Sevilla), després a Mèxic i, finalment, a Cuba. En aquella colònia espanyola va acabar instal·lant-se a la ciutat de Santiago, on va impulsar diverses activitats empresarials, algunes de manera individual i d’altres al costat d’un grup reduït de socis, en dues companyies (Valdés y López i Antonio López y Hermano), durant les dècades del 1840 i el 1850. Entre les diverses activitats a les quals es van dedicar López i els seus socis a Santiago de Cuba, cal recordar la gestió de quatre cafetars i de quatre ingenis, unes finques treballades sobretot per mà d’obra esclava. Si al cafetar Dulce Unión van treballar, per exemple, 65 esclaus, als ingenis San José del Naranjo i Armonía ho van fer 25 i 81 esclaus, respectivament. López també va participar llavors en el tràfic d’esclaus des de les costes africanes cap a Cuba, una activitat que era il·legal des del 1820. En la cadena complexa del tràfic atlàntic, López s’encarregava de rebre a l’orient cubà els carregaments o “partides” que els capitans de bucs negrers portaven clandestinament des d’Àfrica. Després, ell mateix o els seus socis es dedicaven a vendre aquells africans esclavitzats a Santiago de Cuba, o de remetre’ls als seus corresponsals per vendre’ls en altres punts de l’illa (Cienfuegos, Matanzas, l’Havana…). López també va gestionar una línia regular de vapors entre Guantánamo i Santiago de Cuba, servida pel vapor General Armero, un dels primers bucs de vapor de la marina mercant espanyola. Com molts altres indians enriquits a la Gran Antilla o en algun altre indret d’Amèrica, López va tornar a la Península amb la seva dona i els seus fills. Va optar per instal·lar-se a Barcelona, on residia la família de la seva esposa, i des de la capital catalana va començar a desenvolupar una activitat empresarial intensa gràcies a la inversió del capital que havia acumulat a Cuba. Una activitat variada com a home de negocis en la qual destaca, en primer lloc, la fundació, l’any 1857, i la gestió ulterior d’una firma naviliera de bucs de vapor (primer anomenada Antonio López y Compañía, i després, Compañía Trasatlántica), una empresa encarregada del servei oficial dels vapors correu a les colònies espanyoles de les Antilles des del 1861, i que aviat va convertir-se en la primera naviliera mercant del país. Gràcies a aquesta concessió, els bucs de la naviliera de López van transportar a les Antilles els milers i milers de soldats espanyols que van ser obligats a lluitar, en aplicació de l’injust sistema de lleves, en les diverses guerres colonials (Santo Domingo, 1863, i Cuba, 1868-1878 i 1895-1898). També des de Barcelona, López va contribuir decididament a la fundació, l’any 1876, del Banco Hispano-Colonial, una entitat que va finançar l’esforç militar que el Govern va fer en la Guerra dels Deu Anys, a Cuba, i de la qual va ser el primer president. Una vegada acabada la guerra, López es va servir d’aquell Banco Hispano-Colonial per articular un potent hòlding empresarial format per diverses empreses com, per exemple, la poderosa Compañía General de Tabacos de Filipinas, una firma que va néixer l’any 1881 per cobrir el buit que deixaria el lliure comerç del tabac en aquella altra rica colònia espanyola situada al mar de la Xina. Portada de la revista Umbral amb el monument sense l’escultura d’Antonio López, 1936. Des de Barcelona, Antonio López y López va desenvolupar també una notable activitat política, de vegades de manera pública i de vegades entre bastidors. Va tenir, per exemple, un paper destacat en la fundació del Círculo Hispano Ultramarino de Barcelona, una entitat que va néixer l’any 1871 amb l’objectiu de frenar eventuals polítiques reformistes a Cuba o a Puerto Rico, i de defensar un statu quo colonial basat en la preponderància absoluta del treball esclau en ambdues colònies. Com a premi a la intensa activitat pública d’un empresari que podem considerar un paradigma de l’home fet a si mateix, va rebre d’Alfonso XII, l’any 1878, el títol de marquès de Comillas i, el 1881, el de gran d’Espanya. Va morir a Barcelona el 16 de gener de 1883, i va deixar un gran llegat patrimonial i empresarial. Una comissió selecta i reduïda de prohoms de la ciutat aviat va promoure la idea de reanomenar la barcelonina plaça de Sant Sebastià plaça d’Antonio López i de col·locar-hi una estàtua, obra de Venanci Vallmitjana, que es va inaugurar el 13 de setembre de 1884, i el cost de la qual van assumir els admiradors de López mitjançant una col·lecta oberta.

Martín Rodrigo y Alharilla Professor titular d’història contemporània a la Universitat Pompeu Fabra

Consulteu el programa Barcelona colonial: monument, arquitectura i espai públic.

Descolonitzar Europa. Llegats colonials i construcció de la diferència

El congrés va tenir lloc els dies 11 i 22 de maig del 2018.

Comissària: Sara Santamaría

Organitza: Institut dels Passats Presents i El Born CCM

Programa

DIVENDRES, 11 DE MAIG

8.45 h Benvinguda
A càrrec de: Sara Santamaría i Montserrat Iniesta

9.00 h Conferència ‘Redefinir la zona de fractura: Europa, dissensió i raça’
A càrrec de: Ann Laura Stoler
Presentadora: Montserrat Iniesta

10.00 h Taula rodona ‘Memòries colonials a Europa’
Participants: Margarida Calafate Ribeiro i Nicolas Bancel
Moderadora: Sara Santamaría

12.00 h Taula rodona ‘Presències i absències del passat colonial’
Participants: Francisco Godoy Vega, Inés Plasencia i Gustau Nerín
Moderador: Martín Rodrigo

16 h Taula rodona ‘Experiències polítiques i literàries de la colonialitat’
Participants: Najat El Hachmi, Donato Ndongo-Bidyogo i Juan Tomás Ávila Laurel
Moderadora: Yolanda Aixelà

18 h Conferència ‘Teoria descolonial i el pensament islàmic descolonial i feminista’
A càrrec de: Sirin Adlbi Sibai
Presentadora: Maria Freixane

DISSABTE, 12 DE MAIG

9.30 h Conferència ‘(Post)Colonialitat i el fracàs del museu’
A càrrec de: Chiara de Cesari
Presentadora: Núria Ricart

11 h Taula rodona ‘Polítiques de la diferència i resistències’
Participants: Houria Bouteldja, Aziz Faye i Míriam Hatibi
Moderadora: Daniela Ortiz

13 h Conferència ‘Integració plena, integració política. Una anàlisi crítica de les polítiques europees de migració’ 
A càrrec de: Javier de Lucas
Presentadora: Gemma Pinyol

16 h Conferència ‘Feminisme polític a l’era del femonacionalisme’
A càrrec de: Françoise Vergès
Presentadora: Montserrat Iniesta

17 h Recorregut ‘Memòries colonials a Barcelona’
A càrrec de: Associació Conèixer Història
Durada: 2 hores

Més informació i inscripcions

Quina participació va tenir Barcelona en el comerç d’esclaus? Quina implicació van tenir els indians en les transformacions socioeconòmiques i urbanístiques de la ciutat? El doctor Martín Rodrigo y Alharilla, historiador i professor d’Història Contemporània de la Universitat Pompeu Fabra, va oferir un repàs del llegat colonial de la ciutat amb motiu de l’Onze de Setembre.

El doctor Martín Rodrigo y Alharilla va ser el ponent de la tradicional conferència al Saló de Cent per commemorar l’Onze de Setembre. Amb el títol “La dimensió colonial de la Barcelona contemporània”, Rodrigo y Alharilla va analitzar el llegat i la implicació de la ciutat en el comerç d’esclaus al llarg del segle XIX.

Prohoms, indians i comerç d’esclaus

Especialitzat en la participació catalana i espanyola en el tràfic d’esclaus, Rodrigo y Aldharilla va explicar per què el comerç d’esclaus va ser una pràctica tan estesa durant gran part del segle XIX i com, fins i tot després que fos declarada una pràctica il·legal el 1820, des de Barcelona —port de sortida de vaixells negrers que salpaven cap a Àfrica— es finançava el tràfic d’esclaus cap a les Antilles.

Molts barcelonins van beneficiar-se econòmicament d’aquesta pràctica i van liderar el moviment antiabolicionista, que tenia un suport popular important, i de manteniment de l’statu quo imperial a les colònies. D’altres, després d’haver fet fortuna en el comerç d’esclaus i de mercaderies, van tornar per instal·lar-se a Barcelona i van contribuir al dinamisme econòmic i urbanístic de la ciutat. El creixement de la ciutat amb la construcció de l’Eixample n’és un exemple: molts dels promotors dels edificis del districte, Antonio López, Eusebi Güell i d’altres com els Cargó, els Goytisolo o els Xiqués, s’havien enriquit gràcies als seus negocis a les colònies.

Llegiu el text complet de la conferència.

El passat colonial, els seus vestigis i les seves conseqüències són avui més presents que mai en el debat públic, polític i acadèmic. La violència de les relacions colonials, la subordinació política, econòmica i cultural dels colonitzats, l’enaltiment d’aquests processos a l’espai públic de les antigues metròpolis o la situació de marginalitat estructural en la qual han quedat els pobles que l’han patit —i el pateixen— han fet sorgir moviments de protesta i activismes arreu del món, el més destacat dels quals és #BlackLivesMatter. Amb la iconoclàstia contra les estàtues, el debat sobre si s’han de mantenir al lloc on són o bé si se’ls ha de donar un significat nou, etcètera, els mons activista, polític i acadèmic s’han hagut de posicionar, cosa que ha generat un debat viu que es preveu candent durant les dècades vinents.

Les jornades internacionals sobre Colo(m)ialismes, organitzades a iniciativa de la Regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona, volen apropar aquests debats a la nostra realitat. Barcelona és una ciutat que també va ser metròpolis colonial. Una petjada que podem resseguir pels centres històrics de poder i per l’espai públic de la ciutat, però també en els fluxos migratoris del sud global, en les estructures socioeconòmiques de la nostra societat, en el racisme i en la invisibilització política de les realitats migrants i racialitzades.

Les jornades volen ser un espai de debat, un lloc per a mirar cap al passat amb la voluntat de transformar el present. També pretenen ser un altaveu de les memòries colonials, diverses, situades entre Amèrica, l’Àfrica i l’Àsia. I al centre de tot plegat, el monument a Colom: per als uns, assenyala la vergonya i recorda un colonialisme poc confrontat, i per als altres, continua sent part de l’inamovible patrimoni d’una gran Barcelona.

Si voleu assistir-hi heu de posar-vos en contacte amb la Dra. Celeste Muñoz per registrar-vos. Hi haurà traducció simultània (anglès i espanyol) per als assistents al seminari web.

PROGRAMA

Dimarts 1 de desembre

17.00 – 17.15
Presentació de les jornades

Jordi Guixé, director d’EUROM
Montserrat Iniesta, directora d’El Born CCM
Jordi Rabassa, regidor de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona

17.15 – 18.45
Memòries colonials i esclavistes. Una mirada internacional
Presenta i modera: Oriol López, coordinador de projectes de l’EUROM

Esmenar el passat: quines mesures s’apliquen per corregir el colonialisme de l’espai urbà?
Ana Milosevic, Universitat de Leuven

Les cendres vives del colonialisme portuguès
Miguel Cardina, Centre d’Estudis Socials de la Universitat de Coimbra

L’acció cultural exterior de la UE: descolonitzar la pràctica?
Alexandra Gil i Celia Zayas, tècniques de projectes de Culture Solutions

19.00 – 20.30
Amèrica i Àfrica, les seves relacions amb Europa
Presenta i modera: Paula Guerra Cáceres, expresidenta de SOS Racisme Madrid i activista antiracista

Mbuyi Kabunda, Universitat Autònoma de Madrid i Institut Internacional de Drets Humans d’Estrasburg

Caroline Silveira Bauer, Universitat Federal de Rio Grande del Sud (Brasil) i membre del Laboratori d’Estudis sobre els Usos Polítics del Passat (Luppa)

Dimecres 2 de desembre

17.00 – 18.30
Memòries oblidades de la Barcelona colonial
Presenta i modera: Celeste Muñoz, professora d’Història de l’Àfrica a la Universitat de Barcelona

Barcelona, ​​Catalunya, Espanya i la fractura colonial africana
Alberto López Bargados, Universitat de Barcelona

Filipines, les Illes Mariannes i el llegat colonial espanyol des del present
Verónica Peña Filiu, Universitat Pompeu Fabra

Activisme decolonial i migració a la Barcelona d’avui
Norma Véliz Torresano, activista pels drets de les persones migrants i fundadora de Mujeres Unidas Entre Tierras

18.45 – 20.15
Descolonitzar i repensar el patrimoni

Presenta i modera: Xavier Roigè, professor de museologia i intervenció patrimonial de la Universitat de Barcelona

De fora cap endins / de dins cap enfora: negociar la descolonització a la porta dels museus
Chiara de Cesari, Universitat d’Amsterdam

Guinea Equatorial, la complexa dialèctica entre espoli i restitució
Gustau Nerín, Universitat de Barcelona

L’apropiació indeguda de dissenys i símbols indígenes a l’Amèrica Llatina, una nova forma de colonialisme?
Mónica Martínez Mauri, Universitat de Barcelona

Dijous 3 de desembre

17.00 – 18.30
Colom: Conquesta i Colonització d’Amèrica. La pugna del relat
Presenta i modera: Marta Nin, directora de Casa Amèrica Catalunya

Colom i la pseudohistòria de Catalunya
Stefano M. Cingolani, Universitat “La Sapienza” de Roma i coautor de Pseudo-història contra Catalunya

Sobre l’anomenat imperi espanyol: unes quantes precisions conceptuals
José Luís Villacañas, Universitat Complutense de Madrid

De celebració a reivindicació. El 12 d’Octubre, una data clau a l’Amèrica Latina
Cielo Zaidenwerg, Universitat de Barcelona

18.45 – 20.15
Colom a debat: memòria, espai públic i patrimoni
Presenta i modera: Núria Ricart, professora de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona

El monument a Colom: entre memòria i patrimoni, el partit de la història
Stéphane Michonneau, Universitat de Lille

Polisèmia simbòlica urbana. Els monuments de Barcelona
Jose Mansilla, Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà (OACU)

Patrimoni i conflicte. Els vestigis vius de la Barcelona colonial a debat
Laida Memba, arquitecta, professora i investigadora

Totes les sessions s’emetran en directe al canal de Youtube de l’EUROM.

Aquests seminaris, que tenen lloc el 14 i 15 d’octubre de 2021, volen reflexionar sobre com s’està desenvolupant la controvèrsia de la restitució del patrimoni colonial a nivell internacional, explorar com s’està tractant des dels museus de Barcelona i permetre que les veus dels diferents agents que participen actualment en el debat siguin escoltades.

Diversos països que han patit la colonització han assenyalat amb el dit desenes de museus europeus (el British Museum de Londres, el Louvre de París, el Royal Museum for Central Africa de Tervuren, etc.), exigint la restitució de béns culturals que expliquin la seva història . Les respostes institucionals han sorgit d’aquesta acurada batalla legal, que ha anat des de la resignificació de les col·leccions (com és el cas de Tervuren) fins al compromís amb la restitució del patrimoni, tal com va anunciar Emmanuel Macron el 2018 pel que fa als passos a seguir per facilitar el retorn d’alguns béns a països com Mali, Benín, Nigèria, Senegal, Etiòpia i Camerun. Fins i tot la mateixa UNESCO té actualment un comitè intergovernamental que supervisa les sol·licituds de devolució de béns culturals a diferents països.

Accediu al web del seminari.

La història de l’esclavitud és una història de la humanitat. Hi va haver persones esclavitzades en moltes societats disseminades arreu del món. També a Barcelona hi va haver esclaus, i mercats d’esclaus, des de l’Edat Mitjana i fins ben entrat el segle XIX. I tot i que l’esclavitud està oficialment prohibida a tot el món, no hi ha dubte que continua existint.

Quant en sabem, d’aquesta part de la nostra història? Si ens n’amaguem perquè és incòmoda, la silenciem. Però forma part del nostre present i de la nostra memòria. Reflexionar-hi col·lectivament és el primer pas per obtenir les claus per abordar-la.

Més informació, aquí.