Aquesta topografia de la repressió ens permet d’entendre’n la lògica, començant per l'ús del propi terme «repressió». La Dictadura, per motius obvis, mai no va parlar de «repressió» sinó de «justícia», emparant-se en la necessitat ineludible -la de la seva imposició- de posar ordre i justícia en un món de desordre i d’injustícia propiciat per la II República, considerada un règim polític criminal que governava de forma il·legítima. Fou per això que juristes col·laboradors de l’incipient franquisme, entre els quals destacadament el futur governador civil de Barcelona Felipe Acedo Colunga, redactaren un document titulat Dictamen sobre la ilegitimidad de los poderes actuantes el 18 de julio de 1936 entre desembre de 1938 i abril de 1939, en portes de «la Victoria». Fou per això, també, que el règim en formació esperonà els treballs sobre psicologia criminal que cercaven definir amb claredat els perfils dels «delinqüents» i els motius «socials» pels quals havien arribat a esdevenir-ho: fou el paper del metge militar Antonio Vallejo-Nágera Lobón, teoritzant sobre com el context democràtic afavoria les conductes criminals.

D’aquesta manera un estat, el republicà, internacionalment reconegut -membre de la Societat de Nacions-, mai denunciat per les seves pràctiques jurídiques i amb consideració de sistema democràtic passava a ser concebut com un conglomerat inconsistent que havia propiciat, o directament provocat, un conjunt d’actuacions delictives que havien portat a la part «sana» del país a rebel·lar-se per a posar fi a un inacabable catàleg de malvestats que amenaçaven la supervivència mateixa de la comunitat com a tal.

Aquest fil narratiu se sostingué en el discurs oficial fins al final de la Dictadura -més enllà de la mort del dictador- i només s’abandonà pel «silenci» quan el procés de canvi polític va portar a un discurs oficial sobre el passat que prioritzava «oblidar» i «perdonar», o parlar de «responsabilitats compartides» gairebé en pla d’igualtat -sempre sense dades ni cap mena de concreció comprometedora. El «silenci» mai no operà, tanmateix, en matèria de treballs acadèmics que ja establiren, per exemple, fa més de vint anys, que una aproximació seriosa a les «víctimes de la Guerra Civil» mostrava com els assassinats franquistes triplicaren, de llarg, els comesos a la zona fidel a la República, que les autoritats franquistes mai no intentaren posar-hi fre -com sí que feren les republicanes a partir de finals de 1936- i que, ans al contrari prengueren les regnes dels assassinats per donar-los-hi aparença legal fins anys després de conclosa la guerra.

L’entramat normatiu resultant del 18 de juliol va perpetuar l’excepcionalitat fins a cronificar-la, instaurant un dret penal d’autor que va permetre la consolidació del règim autocràtic del general Franco. En aquest sentit, malgrat els esforços teòrics i retòrics, resulta evident la radical impossibilitat de caracteritzar l’Espanya franquista com un Estat de dret.

La repressió, doncs, va estar caracteritzada per la creació de jurisdiccions militars especials per a la persecució d’activitats que, en el seu moment no eren delictes i, per tant, amb caràcter retroactiu. A partir de la dècada dels seixanta, la castrense es va veure complementada per una jurisdicció igualment especial però en aquest cas ordinària. Així, a l’Espanya franquista hi trobem els camps de concentració, els consells de guerra, el «Tribunal de Responsabilidades Políticas», les comissions depuradores, pel que fa a la repressió d’activitats desenvolupades des de 6 d’octubre de 1934 al final de la Guerra Civil, el «Tribunal para la represión de la masonería y el comunismo», el «Tribunal de Orden Público» i, encara, creacions ad hoc per a la repressió d’activitats teòricament legals, com les migracions interiors, en forma de camps d’internament i deportació, entre d’altres

Un seguit d’institucions, pràctiques i, també, espais, que van anar configurant-se, i configurant, la Barcelona sortint del 26 de gener, i amb herències que arriben fins a la ciutat dels nostres dies.