Servei de Premsa
26/12/2024
Sant Martí s’aboca a la reparació del greuge històric del nomenclàtor femení amb la descoberta de les plaques amb els noms de pedagogues en set jardins
07/03/2022
Temps estimat de lectura: 9 minuts
Es tracta d’Anna Canalías, Antònia Adroher, Clémence Jacquinet, Pepita Uriz, Maria Pi, Mercè Climent i Virgínia Amposta, els noms de les quals es troben ara en espais enjardinats del barri del Besòs i el Maresme
La iniciativa d’aquesta proposta de feminització del Nomenclàtor del Besòs i el Maresme té l’origen en el moviment associatiu del districte, i en concret en la Comissió Memòria i Gènere de Sant Martí
El districte de Sant Martí s’ha abocat de ple a la reparació del greuge històric que pateix el nomenclàtor barceloní femení, en destapar un conjunt de set plaques amb els noms de set dones pedagogues i lluitadores en set jardins del districte, situats tots ells al barri del Besòs i el Maresme. Ha estat un sentit homenatge a aquestes figures i un acte de reconeixement i de memòria històrica i democràtica, que han presidit conjuntament el regidor de Memòria Democràtica, Jordi Rabassa, i el regidor del Districte de Sant Martí, David Escudé.
Així doncs, des d’ara, l’espai enjardinat situat al carrer Bernat Desclot entre Alfons el Magnànim i Cascassona es diu jardins d’Anna Canalias Mestres (Magallón, 1886-Molins de Rei, 1934). Els jardins situats entre Alfons el Magnànim, Messina i Jaume Huguet porten el nom d’Antònia Adroher Pascual (Girona, 1913-Banyuls de la Marenda, 2007). La pedagoga francesa Clémence Jacquinet (França, 1865-segle XX) dóna el seu nom a l’espai enjardinat situat entre els carrers Palerm, Perpinyà, Germans Serra i Jaume Huguet. Josepa (Pepita) Uriz i Pi (Badostain, 1883-Berlín, 1958) és el nou nom de l’espai enjardinat entre Alfons el Magnànim, Messina i Pere Moragues. Els jardins entre els carrers Felip de Malla, Otranto i Ferrer Bassa es diuen ara Jardins de Maria Pi Ferrer (Roses, 1884-Barcelona, 1960), pedagoga, activista política, conferenciant i escriptora catalana. Mercè Climent i Pascual (segle XIX-segle XX) dóna nom a l’espai enjardinat entre els carrers Lluís Borrassà i Alfons el Magnànim. I finalment, el nom de la mestra i sindicalista Virginia Amposta Amposta (Pinell de Brai, 1903-Barcelona, 1939) és per l’espai situat entre els carrer Jaume Fabré i Sant Ramon de Penyafort.
La iniciativa d’aquesta proposta de feminització del Nomenclàtor del Besòs i el Maresme té l’origen en el moviment associatiu de Sant Martí, i en concret en la Comissió Memòria i Gènere de Sant Martí, liderada per quatre entitats de dones: l’Associació Àmbar Prim (dels barris del Besòs i el Maresme, la Verneda i la Pau i Sant Martí de Provençals), el Grup L’Amistat (del barri del Clot), el Grup de Dones del Foment Martinenc (del Camp de l’Arpa del Clot), i l’Associació de Televisió del Clot. Aquesta comissió va dur a terme des del 2016 tota una tasca de recerca, el resultat de la qual es va presentar en la sessió de març de 2019 del Consell de Districte de Sant Martí, que la va aprovar, i posteriorment va ser debatuda tant pel Consell de les Dones com pel Consell de Memòria Democràtica de Sant Martí. Es tracta d’un protocol de voluntat participativa imprescindible per a l’informe favorable definitiu de la Ponència de Nomenclàtor que va tenir lloc en la seva sessió de juny de 2021.
A aquestes set noves denominacions cal sumar una més, que ja es va dur a terme en el jardí del mateix barri situat entre els carrers de Perpinyà i Palerm, i entre Cristòbal de Moura i Pere Moragues, al qual li van posar el nom de la també pedagoga Dolors Canals i Farriols. En aquest cas es va retre homenatge a una científica singular barcelonina (1913-2010) pionera en la posada en marxa de projectes educatius per a infants dels 0 als 3 anys. Metgessa, biòloga i pedagoga de formació, els seus principals estudis científics se centren en la importància del tracte rebut en la primera infància en el desenvolupament de les persones.
Biografies de les set pedagogues i mestres homenatjades
Anna Canalías Mestres.
El 1905, acabada la carrera de Magisteri, es va instal·lar a Barcelona i va impartir classes nocturnes a un ateneu obrer fins al 1910. Des d’aquella aula on acudien les treballadores fabrils del barri, va començar a copsar la qüestió social. Coincidiran aquests anys d’inici professional amb les seves primeres incursions en el món de la literatura, publicant poesies i diversos articles a la premsa local del seu poble i dels llocs on exerceix la seva professió. Entre les seves aportacions destaca la seva defensa de la necessitat de la intervenció femenina en l’elaboració de les lleis i del sufragi femení. El 1931 de seguida es va identificar amb la República i els valors republicans i es va dedicar a la formació de les dones com a noves electores. Una malaltia al cor la va obligar, però, a aturar la seva activitat el 1934, any que va morir.
Antònia Adroher i Pascual.
Va ser una de les fundadores del POUM i, durant la guerra civil espanyola, fou la primera dona que va ser regidora de cultura i propaganda a l’Ajuntament de Girona entre 1936 i 1937. Des del seu càrrec va posar en pràctica una escola pública i gratuïta per a tothom, l’ensenyament en català, la cura de la mainada i els principis higienistes i de salut i la igualtat d’oportunitats per als nens i nenes a través de la coeducació. El 1939 passà a l’exili i el 1977 va tornar a Catalunya. L’any 1970 va rebre un reconeixement a Catalunya per la seva trajectòria com a professora i a Girona li van posar el seu nom a un carrer. El 2000 va obtenir el Premi Mestres 68 per la seva tasca en la renovació de la pedagogia catalana. El 2006 va rebre la Creu de Sant Jordi. El 2008 es va inaugurar la Biblioteca Pública Antònia Adroher a Girona per homenatjar la seva figura.
Clémence Jacquinet.
Nascuda a França i educada com a pedagoga, Clémence Jacquinet va entrar en contacte amb Ferrer i Guàrdia (1859-1909) a París, on ell va treballar de professor d’espanyol de 1895 a 1898. Clémence Jacquinet tenia un currículum brillant com a educadora moderna, i Ferrer li va proposar dirigir la seva Escola Moderna, projecte d’ensenyament racionalista, laic i coeducador. Des de la seva fundació el 1901 fins al seu tancament el 1906, l’Escola Moderna del carrer Bailén de Barcelona va obrir a tota Espanya, principalment a Catalunya, més de 35 noves escoles laiques i coeducadores que, a més, disposaven d’un planter de mestres dels dos sexes formats en les idees de Ferrer i Jacquinet. Entre aquestes idees, les principals van ser les activitats a l’aire lliure, la visita a museus i fàbriques, l’absència de premis i càstigs, la solidaritat entre la mainada, l’interclassisme a l’escola, la divulgació de conceptes antimilitaristes i la difusió del racionalisme científic i de la literatura social. Clémence Jacquinet va desenvolupar una àmplia tasca de divulgació de les idees modernes en educació i va col·laborar en la redacció de nombroses obres relacionades amb l’educació. També va col·laborar amb la premsa obrera i anarquista-cultural de la seva època durant els anys que va viure a Barcelona. Però Clémence Jacquinet va xocar amb les idees de Ferrer, ja que ella defensava una concepció de l’ensenyament més academicista, i això la va portar a la invisibilitat, que també van tenir les altres professores de l’escola. Totes elles van patir la repressió, la presó i l’exili entorn el 1909.
Maria Pi Ferrer.
Maria Pi va ser pedagoga, activista política, conferenciant i escriptora catalana. Els seus coneixements i l’experiència en pedagogia els va posar al servei de la defensa de l’escola pública per a tothom, utilitzant els arguments dels que hi estaven en contra i reformulant-los per justificar la proposta. Excel·lent conferenciant, tant en àmbits intel·lectuals -com l’Ateneu Barcelonès- com en els més populars, Maria Pi va aprofitar la plataforma que li brindava el Lyceum Club (una entitat cultural adreçada a les dones) per donar diverses conferències d’orientació política, a partir de les quals va aplegar l’obra Una visió femenina del moment present (1932). Interessada com estava per la qüestió femenina va escriure el 1935 una desena d’articles a la revista Justícia Social, que es poden considerar com petits assajos d’economia i política i poden ser considerats com a una fita inicial de l’economia política de les dones. L’autora aviat va descobrir que «el dret de la dona a la seva total emancipació és, no únicament però sí abans que tot, un problema de salaris».
Mercè Climent I Pascual.
La trajectòria de Mercè Climent està estretament lligada a l’escola Montessori municipal de Barcelona, ubicada al carrer Tapineria, i que posteriorment es va traslladar al carrer Ataülf a on després va esdevenir el Parvulari Baixeras. El 1922, amb la posada en marxa del Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona, aquest va dotar de material i va ampliar les places de l’escola montessoriana. Durant una vintena anys, entre 1915 i 1936, Mercè Climent en fou la directora. Hi ha constància que al març de 1934, l’associació d’exalumnes de l’escola municipal Montessori va oferir a Mercè Climent un vi d’honor i li van regalar una ploma com a reconeixement a la seva tasca de directora. I que l’escola encara funcionava al 1936.
És conegut que Maria Aurèlia Capmany es va iniciar acadèmicament a l’escola de Mercè Climent del carrer Tapineria: «Si entro al Museu Marès no em costa gens de veure-hi la meva escola, on arribava quan encara no havia fet els tres anys. Ja no en queda res de l’escola de Donya Mercè Climent, ni les olors, ni les parets, ni la forma del pati, però jo sé que allí va començar el meu aprenentatge (…), allí va començar la meva vida pública». Capmany explica a Mala Memòria que l’escola «tenia aquell aire casolà que han tingut a la nostra ciutat moltes escoles privades, car Donya Mercè vivia a la mateixa escola, amb el seu marit que era pintor i un fill que probablement era un noi jove però que a mi em semblava tan gran com el pare».
Josepa (Pepita) Uriz i Pi.
Pepita Uriz, va ser professora de pedagogia de l’Escola Normal de Lleida. Propera a la Institució Lliure d’Ensenyament, tenia una vocació de mestra molt definida. Va estudiar a França i Alemanya, on va aprendre els nous mètodes per reformar el sistema educatiu i científic del país. Defensora dels drets de les dones, de l’ensenyament laic, activa i científica, va ser expedientada per iniciativa de l’església per proposar als seus alumnes la lectura del llibre de Margarita Nelken La condició social de la dona a Espanya, i sancionada, el 1925, amb la separació del servei per un any. Amb l’arribada de la II República la van nomenar directora de l’Escola de Magisteri de Lleida, i va exercir el càrrec fins a 1934. Uriz se la coneix per la seva faceta sindical i la seva implicació política amb la Segona República, pertanyia a un grup de pedagogs i pedagogues propers a la Institució Lliure d’Ensenyança (ILE). Difonia també els mètodes de Maria Montessori, lligava educació i vida, per la qual cosa a les seves classes l’abstracció va donar pas a l’experiència dels alumnes. Va estar des de primer moments de la seva professió de mestra en contra dels mètodes tradicionals. Fet que li va comportar diverses denúncies. Durant la República, Pepita, com a secretària general de la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament (FETE-UGT) de Lleida, va participar en la primera missió pedagògica realitzada per alguns mestres d’esquerres a la Vall d’Aran per instruir la població analfabeta catalana. El 1934 la van nomenar vicepresidenta de l’Associació de Treballadors de l’Ensenyament d’UGT a Barcelona. Militant del PSUC, el 1934 fundà, junt amb altres dones, “Organización Española de Mujeres Antifascistas”, en resposta a l’ascens al poder de Hitler i el feixisme a Europa. En acabar la Guerra Civil es va exiliar a França, primer, i a Alemanya després, a on va morir en data desconeguda.
Virgínia Amposta Amposta.
La mestra Virgínia Amposta va ser una destacada activista, dirigent política i sindical. L’educació va constituir un dels grans compromisos socials de la democràcia de la Segona República i les mestres com Virgínia Amposta s’hi van abocar plenament. L’objectiu era configurar l’estat docent, que portaria la cultura i l’ensenyament als racons més remots del país per construir una societat més justa, lliure, equitativa i solidària. El 25 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar en la vila on residia. Allà va ser detinguda per la falange de Sant Vicenç i la van traslladar primer a Molins de Rei i després a la presó de L’Hospitalet de Llobregat. Al mes de març se li va fer, amb 20 encausats més, un judici sumaríssim on va ser condemnada a mort. A l’acusació van dir: “Fue luego maestra de párvulos, lo que aprovechó para hacer entre ellos propaganda disolvente”. Traslladada a la presó de dones de Les Corts, finalment fou afusellada, al parapet del Camp de la Bota, el 8 d’agost de 1939. El seu cos fou enterrat al cementiri del Fossar de la Pedrera de Montjuïc. Un memorial bastit allà, després del franquisme, recorda el seu nom i el de molts altres, enterrats en aquell lloc víctimes de la repressió franquista.
Continua l’aposta per la feminització de la ciutat
Malgrat aquestes noves denominacions, la presència de dones al nomenclàtor de Barcelona continua sent ínfima i les representades són majoritàriament en qualitat de propietàries de terres, santes, nobles i relacionades amb la monarquia, fet que explica clarament que són els homes privilegiats els que han hegemonitzat el relat de construcció de la ciutat.
Per aquest motiu, el Govern municipal està duent a terme una ferma aposta per donar prioritat als noms femenins. La Regidoria de Memòria Democràtica i en aquest cas el Districte de Sant Martí, han mostrat el seu clar compromís per mirar de revertir el desequilibri i la poca presència de noms de dona i noms populars.
Paraules claunomenclàtor femení/ Sant Martí/