Joan Maragall i Gorina (Barcelona 1860-1911), escriptor, poeta, periodista, traductor i advocat, va ser una de les figures més importants i influents de la Catalunya del tombant del segle XIX-XX. La seva obra va tenir una incidència cabdal en la vida artística i cultural catalana de l'època.
Representant del modernisme, en el camp de l'assaig destaquen l' Elogi de la paraula (1903) i l' Elogi de la poesia (1907), i en el camp periodístic, articles tan importants com "Ah!... Barcelona", "L'església cremada" o "La ciutat del perdó". Fou a través dels assajos que va demostrar un gran interès ideològic, cultural i polític i va esdevenir un ferm defensor dels corrents ideològics del catalanisme. Els seus articles a La Veu de Catalunya, El Poble Català o el Diario de Barcelona, van influir en l'opinió pública del país, especialment entre les classes burgeses.
Va ser en el camp de la poesia en què la història de la literatura catalana el va situar com un dels autors més significatius. Maragall va culminar la tradició de la Renaixença i va inaugurar la poesia modernista, entesa sobretot en la manera de tractar els motius i en el pòsit filosòfic i religiós que emana de tota la seva obra poètica, cercant sempre l'espontaneïtat i la simplicitat.
La seva obra poètica més important estaria constituïda per Poesies (1985), Visions i cants (1900), Enllà (1906), El comte Arnau (1911), que representaria la poetització de les llegendes populars, Seqüències (1911) i Nausica (1913).
Maragall va traduir al català obres de Goethe, Nietzsche, Novalis i Homer, entre altres, i va introduir, així, a Catalunya una bona part de la literatura alemanya.
