La Chebi Bouroncle és psicòloga social, d’origen peruà, i fa quatre anys que viu a Barcelona. Ara treballa en una associació que es diu ACATHI.
Com definiries l’LGTBI-fòbia?
És un fenomen social, o un tipus de violència, que té moltes cares. Per una banda, té la cara més simbòlica, més estructural, per exemple, quan et demanen el nom mort per fer un tràmit públic, la documentació amb el teu nom mort. Quan ets migrada és més difícil que quan no ho ets.
Una forma d’LGTBI-fòbia més explícita és quan estàs anant pel carrer i et criden o t’agredeixen físicament per la teva identitat, per la teva expressió de gènere.
Com defenses els drets del col·lectiu trans a la teva feina?
Les persones trans més estudiades, per dir-ho d’alguna manera, encara avui ens trobem amb dificultats. Tenim un sostre de vidre a l’hora exercir l’acadèmia.
No em considero activista en si, però dir que soc psicòloga social, que em dedico a la recerca i que aquesta és la meva professió és una manera de dir que sóc aquí.
Hi ha diferències entre Barcelona i el Perú en drets LGTBI?
No m’agrada fer la comparació amb el Perú perquè quan comparo dos escenaris que són tan diferents estic donant a la migració aquest títol “d’american dream”. Res més lluny de la realitat, perquè migrar és començar des de zero.
El Perú és un país on, en matèria LGTBI, no tenim cap llei que ens protegeixi, no tenim cap dret. Tampoc no tenim lleis que ens criminalitzin ni que ens persegueixin, però l’LGTBI-fòbia, el conservadorisme i el racisme estan molt presents.
Si vols fer un canvi de lloc, has de tenir en compte que sí, que aniràs a un lloc més segur en matèria de lleis, més segur en matèria de mentalitat, en com tu t’identifiques o amb el que tu estimes, però també has de “pagar” el fet de començar de zero.
Quin paper té la comunitat en tot aquest procés?
Si ets una dona trans migrada, però tens una comunitat, tens amics, amiguis i amigues aquí que t’ajuden, és com una mena d’empoderament. Però si et trobes sola pot ser molt i molt complicat, perquè no només tens la dissidència de ser una persona migrada, sinó també la de ser una persona trans.
I si no tens persones al teu voltant que t’ajudin, si no tens una família escollida, perquè la teva família no vol saber res de tu per la teva condició o perquè viu en un altre país, es converteix en una intersecció complicada.
Com podem avançar en la conquesta de drets LGTBI?
Hi ha avenços, se n’han fet molts. Però crec que cal fer resistència com a col·lectiu migrant, com a col·lectiu LGTBI, que ja sé que és molt gran. Però si no fem resistència com a col·lectiu dissident, patirem un retrocés.
Quina és la importància de tenir un entorn segur?
Si vols protegir-te i parlar amb els teus amics, els teus cercles que pensen similar a tu, està bé, perquè ja has viscut moltes coses amb la teva dissidència.
Però també és necessari que, si vols fer activisme, si vols exposar-te davant de gent que pensa diferent, ho facis.
En definitiva: sortir de la bombolla, però al teu propi ritme.