Martí Abril és activista de Rebel·lió o Extinció Barcelona, node local del moviment internacional Extinction Rebellion, que promou la desobediència civil no violenta per lluitar contra l’emergència climàtica. També defensa els drets ambientals des de la Xarxa per la Justícia Climàtica, que engloba les organitzacions i entitats catalanes que lluiten per fer front a la crisi del clima.
Com comences a endinsar-te en el món de l’activisme?
Sempre he tingut una forta consciència ecològica i política, però provinc d’un context i d’un moment històric de molta complaença, on semblava que vivíem en el millor dels mons possibles i on tot anava sempre a més i a millor. Va ser amb la crisi de 2009 que vaig començar a prendre consciència que, en realitat, el nostre món era un gegant amb peus de fang amb moltes disfuncionalitats ecològiques i sistèmiques, que ens podien acabar conduint al col·lapse. Tot això em va fer replantejar moltes coses. I aleshores, fa 3 anys, van irrompre Fridays for Future (FFF, de la mà de Greta Thunberg) i Extinction Rebellion, moviments d’activisme per la justícia climàtica de nova generació. I vaig sentir que havia arribat el moment d’implicar-m’hi.
Per què creus que Extinction Rebellion i FFF van aparèixer en aquell precís moment?
La fruita estava madura. Veníem del 2009 i semblava que ens recuperàvem d’aquella gran crisi, però en l’ambient flotava el sentiment que, en realitat, seguíem sense aprendre res i les elits no estaven disposades a virar el rumb de la nau. L’emergència climàtica s’anava fent cada cop és més evident i els governs seguien demorant prendre accions dràstiques per tal de fer-hi front.
I hi ha una nova generació que estava esperant. Parleu de canvi climàtic o de crisi climàtica?
Sembla que “canvi climàtic” va ser un concepte encunyat per l’entorn del Partit Republicà als Estats Units per a aigualir que l’origen de l’escalfament global era l’ésser humà. L’ús del llenguatge és molt important perquè conforma la nostra visió de la realitat. I el sistema fagocita [s’apropia] contínuament de molts conceptes que provenen de l’ecologisme o de l’activisme amb el propòsit de desactivar-los. Nosaltres preferim utilitzar el terme “emergència climàtica”, que avui ja ha estat declarada per part de molts governs.
Què demaneu des de Rebel·lió o Extinció?
Les nostres 3 demandes bàsiques són: 1. Que els polítics diguin la veritat. 2. Que s’actuï ja. 3. Que es creïn assemblees pel clima. I fa poc n’hem incorporat una quarta que és la demanda de justícia climàtica, que vol dir que la transició ecològica s’ha de fer lluitant contra la desigualtat, és a dir, sense perjudicar les classes més vulnerables i el conjunt de la població. Estem davant d’una transició molt complexa on haurem de filar molt prim i on serà inevitable redistribuir el poder si volem fer-ho de forma ètica i equitativa. Si no, allò que tindrem serà injustícia climàtica: nous eco-totalitarismes amb milers de milions de persones desplaçades o excloses de la societat.
La nostra funció més bàsica és recordar permanentment, com al conte, que el rei va despullat i mostrar la gravetat d’una crisi que no només és climàtica sinó sistèmica (de biodiversitat, de recursos naturals, etc.).
Com us organitzeu?
Ens organitzem en nodes per ciutats i territoris. Aquí som Rebel·lió o Extinció Barcelona. A Catalunya tenim una xarxa que coordina els diversos nodes catalans. El nostre principal propòsit és fer accions de protesta al carrer. També organitzem tallers i xerrades de difusió. Des de fa uns mesos, la nostra via d’acció principal ha estat exigir al govern de la Generalitat la creació d’una assemblea ciutadana pel clima. Es tracta d’una iniciativa que ja està aprovada pel Parlament de Catalunya des de fa un any, però segueix al calaix. Ara estem en converses amb el govern i els partits polítics per tal d’aconseguir que s’activi definitivament.
Quina serà la funció de l’assemblea ciutadana pel clima?
Com ja s’ha fet en altres països, com ara França, Gran Bretanya i Suècia, la idea és convocar una assemblea de representants escollits de manera aleatòria entre la ciutadania on es pugui debatre quines mesures caldria prendre i arribar a una sèrie de conclusions vinculants. Cal pressionar perquè es comenci a posar la carn sobre la graella [riu i modifica: les carxofes sobre la graella] i perquè s’adoptin mesures polítiques molt més dràstiques. Cal passar ja de les grans proclames a l’acció!
Des de Rebel·lió o Extinció dieu que hem de passar de l’emergència al canvi de sistema. Això com es fa?
No hi ha cap resposta fàcil: és un canvi multidimensional que haurem de fer tant sí com no en un entorn de creixent inestabilitat i col·lapses. Està clar que haurem de transitar cap a formes de vida molt més frugals. Haurem de posar límit a les activitats contaminants, però fent una transició que no perjudiqui les classes populars, que en molts casos treballen en sectors que haurien de decréixer o fins i tot desaparèixer. Alhora, hauríem de promoure el creixement exponencial de l’economia social i solidària, de l’agroecologia i de totes aquelles economies que ens permetran viure d’una manera digna sense provocar els danys ecològics que estem infringint al nostre ecosistema. Hem de prendre consciència que estem vivint en un món completament extravagant i insostenible i que podríem ser més feliços vivint d’una manera molt més resilient.
Mentre un canvi macro no arriba, què podem fer al dia a dia?
Es pot actuar des de molts nivells i és important fer els canvis perquè ens vénen de gust, no com un sacrifici. I descobrir que, en contra del que molts pensen, portar una vida més frugal té moltes més recompenses. Jo visc a Barcelona, però si visqués al camp i tingués el meu propi hort podria portar una vida més sostenible i autosuficient. Per mi, comprar en una botiga de barri que té verdura fresca del Baix Llobregat és molt més gratificant que no pas anar al supermercat. L’altra pota és l’activisme.
Com ho estan fent Espanya i Catalunya en matèria de justícia climàtica?
Bàsicament, embolicant la troca i actuant de manera evasiva. Es fan polítiques sectorials desconnectades entre si que no tenen un impacte en el conjunt i que no qüestionen el mite del creixement econòmic. Ara correm a promoure el cotxe elèctric i una transició a renovables a gran escala, però no es posa fre a la producció càrnia i es vol perpetrar una gran transformació digital que suposarà més costos energètics i extractivisme. La nostra narrativa econòmica és incompatible amb la lluita contra l’emergència climàtica.
En alguns països s’han fet judicis pel clima on s’ha condemnat empreses i estats per la seva inacció climàtica. Creus que això podria passar també aquí?
Vull pensar que hi haurà un dia en què els ecosistemes també seran subjectes de ple dret. I dic subjecte expressament perquè m’agrada considerar la terra com un organisme viu i no com un objecte. Ara tenim els drets humans i haurem d’incorporar els drets de la terra o els deures dels humans cap a la terra.
Hi ha gent que veu l’ecologisme com una moda. Què en penses?
És cert. I també hi ha qui el veu com una manera de rentar consciències, com el famós “greenwashing”. Per això cal polititzar l’ecologisme i expressar als carrers la nostra ràbia contra un estat de les coses que posa en risc el futur de tothom. A Extinction Rebellion creiem que la ràbia és necessària, però que només construirem un món millor des de l’alegria de viure i des de les cures i els vincles comunitaris. El nostre lema és “amor i fúria”