L’obra de Voula Papaioannou (Làmia, 1898 – Atenes, 1990) s’ha inscrit dins de l’anomenada «fotografia humanitària» que va abundar a Europa durant els anys quaranta, entorn de la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, els fons del seu arxiu ens permeten de referir-nos a un projecte documental articulat, amb criteris que superen les representacions més nostàlgiques o dramàtiques.

Aquesta mostra, organitzada en col·laboració amb el Museu Benaki d’Atenes i la Fundació Luis Seoane de la Corunya, és la primera que es fa sobre Voula Papaioannou (Làmia, 1898 - Atenes, 1990) a l’Estat espanyol. Aplega 284 imatges que ens donen unes pinzellades d’un projecte documental que supera aquelles instantànies de tipus humanitari amb què tradicionalment se l’ha identificada.

Voula Papaioannou va emprendre la seva trajectòria com a fotògrafa durant la dècada dels anys trenta del segle passat, amb una producció inicial centrada en el paisatge de Grècia, els monuments arquitectònics i les obres d’art antic que es presentaven a diverses exposicions, tot plegat amb un estil preciosista i nostàlgic.

A partir de 1940, després de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, modifica dràsticament els seus vincles amb el mitjà fotogràfic i documenta els preparatius del conflicte i l’atenció rebuda per les primeres víctimes, així com el període de l’ocupació alemanya i italiana, el bloqueig econòmic i la gran fam de 1941-42.

Després de l’alliberament, s’integra en la unitat fotogràfica de l’UNRRA, entitat de les Nacions Unides dedicada al socors i repatriació dels refugiats, on retrata les penúries d’una població devastada a causa de la guerra civil (1946-1949), sobretot en l’àmbit rural. És aleshores que fa les seves imatges més populars, on acostumen a aparèixer famílies i, especialment, nens amb unes condicions de vida infrahumanes.

Al llarg dels anys cinquanta, l’obra de Voula Papaioannou expressa un cert optimisme després de tota una dècada en què Grècia va patir dos conflictes bèl·lics, amb milers de mort i represaliats.

Gabinet Voula Papaioannou pretén de fer visibles els criteris de treball de l’autora, les seves línies iconogràfiques i argumentals, i la persistència de certes metodologies que palesen alguns dels seus cicles temàtics. Això explica la presentació expositiva de la mostra, la qual remet als fulls de contacte conservats als seus arxius fotogràfics.