A manera d’un salconduit, el nom de Copi (1939-1987) ha garantit durant anys l’accés a un club no necessàriament reduït, però sí selecte: el d’aquells per als quals l’obra de l’autor francoargentí constitueix una de les experiències de lectura més singularment radicals de les darreres dècades.

A l’obra de Copi hi conflueixen la crueltat i la tendresa, l’absurd i la ironia, l’esteticisme, la teatralitat i la subversió dels gèneres no solament artístics en un dispositiu presidit per la serialitat i el suposat dibuixar «malament» i un vertigen libèrrim. La seva obra, abundant en transvestits, dones que conversen amb cargols, rates que escriuen cartes, velletes lúbriques i pollastres, posa a prova la nostra capacitat de sorprendre’ns, però també els límits entre les disciplines artístiques que l’autor va practicar —la dramatúrgia, l’actuació, la narrativa, la il·lustració i el còmic—, així com altres límits que a la seva obra no tenen lloc: els existents entre homes i animals i animals i objectes, homes i dones, homosexuals i heterosexuals, vida i mort, son i vigília. Les vinyetes de Copi són històries de monstres i faules sense moralitat o amb una moralitat incòmoda: la dels seus relats, novel·les i extraordinàries peces teatrals l’origen de les quals, tanmateix, és en el gest de creació radical d’aquests còmics.

Copi va irrompre a les pàgines de Le Nouvel Observateur l’any 1964: s’havia instal·lat definitivament a França només dos anys abans i des d’aleshores havia col·laborat amb el grup d’accions teatrals de Fernando Arrabal, Alejandro Jodorowsky i Roland Topor; havia venut els seus dibuixos pels carrers, i estava sent testimoni d’una radicalització de les idees que culminaria en les revoltes estudiantils de maig de 1968, tot i que també en la pervivència d’una «vella França» insensible als canvis. Tornar sobre la seva obra en una època tan semblant en alguns sentits suposa recuperar la seva mirada, celebrar-la i retornar un autor la irrupció del qual en la vida dels lectors continua sense ser un esternut en la tempesta, precisament, sinó que és la tempesta mateixa, amb trons i llampecs i els bombers corrent a apagar l’incendi amb un camió carregat de gasolina.