Art Larson (San Diego, 1962) qüestiona la relació entre l’obra que veiem i l’artista que l’ha creat. Destaca la perspectiva del foraster, l’observador que es reconeix a ell mateix en allò que es passa per alt. Mostra el residu dels moments ordinaris, acumulat al  llarg d’una vida, i l’ombra de l’artista que no deixa rastre en el paisatge, però que en forma part.

La trajectòria d’Art Larson desafia qualsevol intent de tipificació i, fins i tot, qüestiona aquesta necessitat —pròpia del camp de l’art— que empeny a prestigiar-se a partir d’una literatura crítica que la narri.

El fracàs en les expectatives, l’equívoc com a fonament epistemològic, l’escatologia o la posició social de l’artista són alguns dels temes que apareixen a L’ombra del pixapins, un títol que fa referència a un cert caràcter hilarant, a un cert riure polític i en absolut frívol, des del qual Larson afronta la majoria de les seves peces.

En contraposició amb les grans decisions i els projectes definitius, en aquests treballs s’aprecia que tot plegat pot ser una qüestió d’èmfasi, parafrasejant el títol del llibre de la seva compatriota Susan Sontag. No obstant això, la intensitat també significa moure’s per territoris aparentment contradictoris, entre allò que no té acabat o presenta un acabat amateur i el virtuosisme formal, entre la performance humorística i el document videogràfic.

El filòsof francès Jean-Luc Nancy va escriure a La communauté désœuvrée (La comunitat desobrada, 1983) que la desobra no és una apologia de la inacció, sinó un al·legat per produir mitjançant posicions indetectables, fer obra des de qualsevol lloc i mitjançant qualsevol material, amb l’objectiu de desempallegar-se de les dues preguntes ontològiques per antonomàsia: això què és?, això què significa?

Diríem que aquesta pulsió s’observa en les propostes d’Art Larson, les quals s’han d’entendre no solament pel que tenen de processual, sinó, sobretot, per allò que les allunya d’un relat lliurat a la coherència o al discurs sense fissures.

En aquest sentit, són precisament les restes el que impedeix a l’art tancar-se en si mateix, ensenyorir-se dins dels seus límits. Mitjançant els residus amb els quals Larson d’alguna manera opera aconsegueix un llenguatge modulable, un idioma que salta des de la sensibilitat fins a l’humor, des del que és fràgil fins al que és improcedent.

Veient les peces aplegades a L’ombra del pixapins hom s’interroga sobre què seria del museu si aquest no hagués desestimat les formes temptatives, si en comptes d’abraçar els dogmatismes més diversos, a les sales d’exposicions es transités per una mena de viatge envers enlloc, una odissea des de tots els llocs i des de cap en particular.