“El carrer de Montcada no era un carrer exclusiu, sinó divers”

Parlem amb Albert Garcia Espuche sobre el seu treball històric més recent, plasmat a l’obra 'La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona (segles XIII a XVIII)', editada per l'Ajuntament de Barcelona L’historiador i arquitecte ens apropa a la captivadora realitat d’un dels carrers més emblemàtics de Barcelona i, sobretot, de la gent que hi va viure, a través de dos volums i més de 1.000 pàgines.   

Com va sorgir la idea d’aquesta obra i per què el carrer de Montcada?

De fet, aquest és l’últim pas d’una recerca començada el 1980. En aquest cas han estat sis anys de treball, el temps raonable per a la recerca i l’elaboració. Tal com diu el títol, la protagonista de l’obra és la gent, en bona part anònima. No és, doncs, un llibre sobre les cases del carrer de Montcada, per molt que se’n proporciona molta informació, sinó sobre la gent que hi vivia.

Per què, doncs, centrar-se en les persones i la vida quotidiana?

Nosaltres ens considerem més importants que la casa on vivim. Amb el mateix esperit s’analitza la realitat històrica del carrer. El segon volum de l’obra tracta l’anàlisi família a família, ordenada a través de les cases, utilitzades com a contenidor per classificar la informació tant des del punt de vista metodològic com des de l’explicatiu.

Quan a Josep Pla li preguntaven per què sempre escrivia sobre la vida quotidiana, responia: “Hi ha una altra vida, a més de la vida quotidiana?”. En el cas de les meves recerques prefereixo parlar de vida en societat, o d’economia i vida quotidiana. De fet, economia i vida quotidiana són del tot inseparables.

I què trobem quan ens fixem en la vida d’aquestes persones anònimes?

El carrer de Montcada s’ha posat com a exemple d’espai nobiliari i de gent rica, molt exclusiu, sense activitat econòmica ni botigues. L’estudi de l’activitat de milers de veïns i propietaris, en canvi, permet definir amb precisió i riquesa el veritable contingut del carrer.

L’obra mostra que, fins i tot al carrer de Montcada, d’un nivell mitjà-alt, el tret més sobresortint és la diversitat. Aquesta diversitat s’ajusta molt a la realitat de la societat catalana d’aquell període. Una de les cases més importants del carrer, la dels nobles Bru, explica perfectament la via i també, el país. Sota el seu habitatge, aquesta família notable llogava un espai de planta baixa on obria porta la Taverna del Gall, i un altre on funcionava una fàbrica de tabac. És a dir, els nobles Bru no tenien inconvenient a tenir sota els seus peus una taverna, un lloc conflictiu per naturalesa, i un negoci amb molins de sang que feien força soroll. Calia saber conviure amb la diversitat, fins i tot si era molesta, i treure’n uns guanys raonables.

Per a les persones que coneguin menys el sistema nobiliari català, què és un ciutadà honrat i en què es diferencia d’un noble?

És un títol que suposa un camí cap a l’ennobliment. Està per sota de donzell, cavaller i, finalment, noble. Els mercaders rics aspiraven a ser ciutadans honrats i quan ho eren aspiraven a ser donzells, etc.

Al carrer de Montcada es fa evident la importància que tenia a la ciutat l’ascens social. La via, però, no suposava l’etapa final de l’ascens, sinó una d’intermèdia. De fet, al carrer de Montcada vivien branques secundàries de les famílies importants, les principals s’estaven en llocs més preeminents, com ara el carrer Ample. Els enllaços matrimonials eren essencials per ascendir. Als arbres genealògics de l’obra es veu com s’entrellacen les famílies, com el carrer funciona com una mena d'”espai matrimonier”.

Com s’organitzaven les famílies del carrer de Montcada?

Dintre de la casa, l’organització és prou clara. A la planta baixa quedaven els serveis de la casa (magatzems, cotxera, cavallerissa, cuina de fer bugades, etc.) i, donant a façana, una o més botigues, que també són habitatge, llogades a altres famílies. La primera planta era la principal, amb una primera sala o rebedor, una segona sala i de vegades, una tercera, el menjador, l’estrada (espai íntim de les dones) i les habitacions de la família. A l’altra planta o a les golfes quedaven les habitacions dels criats i les criades, els guarda-robes, etc. La casa en si mateixa suposava una estratificació vertical de la diversitat, present al carrer d’altres maneres.

Parles molt de cases, però nosaltres coneixem els edificis d’aquest carrer com a palaus…

Després de la Guerra Civil Espanyola s’usa per primera vegada el terme palau per parlar de les cases del carrer de Montcada. Es tracta d’una denominació errònia des del punt de vista històric. En el període que ens ocupa, les cases importants rebien el nom de “cases grans”. Mai s’utilitzava el terme palau. Aquest s’aplicava tan sols a les seus dels poders “externs” a la ciutat: el palau del rei, el palau del virrei, el palau del bisbe, etc. Fins i tot la casa de tots els barcelonins era la “Casa de la Ciutat” (ara Ajuntament) i la casa de tots els catalans era la “Casa de la Diputació” (ara Generalitat). El carrer de Montcada mostra clarament el procés de suma de cases menors, en especial durant els segles xvi i xvii, per formar unes “cases grans”. Així, la casa Dalmases és el resultat de sumar quatre cases.

Com has pogut desenvolupar aquesta recerca tan profunda? Quines fonts i quins recursos has fet servir?

En principi, resseguir la vida dels veïns i propietaris d’un carrer com el carrer de Montcada durant segles és quelcom impossible. Però es pot portar a terme amb prou èxit a través de múltiples fonts documentals i, en especial, fent ús sistemàtic de les actes notarials, en una feina que inevitablement ha de durar algunes dècades. En el transcurs de la trajectòria de recerca m’ha calgut emprar més d’un milió dos-cents mil documents notarials.

En el període estudiat, quasi tot quedava reflectit en les actes notarials. Disposem de contractes matrimonials, testaments i inventaris post mortem, però també de documents que parlen de negocis, de viatges i de mil coses més. La verificació de tot per part del notari era fonamental. La vídua, per exemple, havia de fer inventari post mortem com a molt tard un mes després de la mort del marit per tal de deixar clar que no feia cap mena de trampa. Aquesta voluntat de “fe pública” va quedar ben patent en moments dramàtics com els setges: destaca el cas de la noble amb el marit mort defensant la muralla, la casa enderrocada pel bombardeig i els mobles disseminats pels convents de la ciutat, que va al notari a dir-li que només es retardarà una mica en el termini per fer l’inventari.

Què voldries recalcar del carrer de Montcada i la seva gent?

Tal com he dit, la paraula clau és “diversitat”: diversitat social, econòmica i funcional. Era un carrer “amb” nobles (no “de” nobles), on també vivien mercaders, banquers, velers i membres de molts oficis més, on obrien porta botigues diverses i tavernes i on, fins i tot, funcionaren fàbriques de paraires.

Podeu trobar La gent del carrer Montcada. Una història de Barcelona (segles XIII a XVIII) a les llibreries habituals i a la Sala Ciutat. És l’obra més completa –dos volums i més de mil pàgines– i també la més captivadora per conèixer i entendre la història de la Barcelona medieval i moderna a través d’un dels indrets més significatius de la ciutat: el carrer de Montcada.