Quan Zhou

“Viatjar, formar-se i llegir són les estratègies que millor funcionen contra la discriminació”

 

Quan Zhou és il·lustradora i dissenyadora gràfica. Va estudiar a Madrid i es va graduar a Anglaterra. Adora la migdiada i odia l’api. La seva mare insisteix que es casi amb un xinès, i ella no fa gaire cas al tema. Ha publicat vinyetes en la versió digital d’El País, col·laborat en el programa “Hoy empieza todo” de Radio 3, a Podiumcast amb “El Quanderno” i al “Debatuiter” de Carne Cruda. A més, el 2015 va treure la seva primera novel·la gràfica, Gazpacho agridulce, seguida el 2017 per Andaluchinas por el mundo i, el 2018, per El Gran Libro de los niños extraordinarios, juntament amb Nuria Labari. El seu Instagram és @gazpachoagridulce i, fins al moment, no s’ha menjat cap gat.

Parlem amb ella amb motiu de la seva participació a la campanya #AturemRumors, llançada a l’abril de 2018 per la Xarxa BCN Antirumors.

Hem llegit que el teu nom espanyol és Margarita. Com a dona andalusa-xinesa nascuda i criada a Espanya: ¿podries explicar-nos com vius aquesta triple identitat?

És cert que el meu nom espanyol és Margarita, és a dir, així em deien algunes persones fora de casa, però en el registre estic inscrita com Quan. Sobre això de bregar amb la triple identitat, sempre dic el mateix: és una feina molt difícil i que porta molt de temps. He crescut a Espanya i, per molt que parli xinès, moltes de les meves costums i, en general, la meva manera de pensar és occidental. Però, també he estat educada seguint tradicions que responen a l’origen cultural de la meva família xinesa.

Això ha implicat viure dos mons i, per tant, viure experiències diferents de les que vivien les noies de la meva edat, és a dir: menys privilegis i també, en molts casos, menys llibertats. En aquest context, aquesta triple identitat costa molt de portar, en gran part, a causa del racisme que t’envolta. De fet, mentre creixes pots arribar a pensar fins i tot que “allò xinès és dolent”.

Només amb el temps i gràcies a un procés llarg de treball intern per empatitzar amb l’entorn i entendre el perquè de les diferències entre els costums d’uns i altres, arribes a adonar-te que aquesta diversitat és una cosa positiva, ja que, en realitat, et permet tenir accés a dos mons i a cultures i idiomes diferents.

Donada la teva ascendència xinesa, què opines de la descripció “migrants de segona o de tercera generació”? Et sents identificada amb ella?

La veritat és que jo utilitzo aquesta expressió sovint, encara que sé que no té molt sentit, és a dir, no em sento identificada amb ella simplement perquè jo he nascut aquí. El correcte seria dir que sóc espanyola d’ascendència xinesa. No obstant això, sí que utilitzo aquests conceptes en el meu dia a dia perquè crec que és la manera més senzilla que la gent m’entengui, i vull arribar a tothom.

Algunes de les persones entrevistades a la web #BCNvsOdi han defensat que a España existeix un “racisme estructural”. Tu et consideres una persona racialitzada? Per què?

Sí, clar que em sento una persona racialitzada. Que sóc xinesa no és una cosa que pugui amagar a ningú. Però també vull puntualitzar que a dia d’avui no pateixo un racisme “tan visible”. Crec que això es deu al fet que, d’una banda, la societat ha anat evolucionant i cada vegada és més mixta i, de l’altra, ja no visc en un poble sinó en una ciutat gran, i en ella la diversitat no és anecdòtica, és la normalitat.

A això també cal afegir que quan era petita era més vulnerable davant els nens o adolescents, que solen tenir bastant menys empatia que els adults, especialment dècades enrere quan hi havia una menor presència de la diàspora xinesa a Espanya. Llavors sí que vaig patir comentaris racistes forts del tipus: “puta xinesa de merda vés-te’n al teu país”.

De tota manera, a dia d’avui també experimento aquest tipus de situacions però de menor intensitat, és a dir, “microracismes” com el clàssic: “D’acord, però d’on ets en realitat”? o “Per ser xinesa que bé que parles espanyol”, etc. Suposo que és el resultat del desconeixement i la ignorància. Al cap i a la fi, per a molts dels meus amics occidentals, sóc la primera amiga xinesa que tenen.

Hem llegit moltes vegades que una de les formes de racisme que experimenten amb més freqüència les persones racialitzades és el racisme institucional. Creus que la comunitat xinesa pateix també aquest tipus de racisme?

Personalment no he patit racisme institucional, potser generacions xineses anteriors a la meva sí que en van patir, però, almenys al meu poble, a mi mai m’han demanat el DNI pel carrer ni res semblant. No obstant això, sí que he vist com l’hi demanaven a persones llatines.

El que sí que he viscut jo i he vist experimentar als meus pares és un canvi d’actitud pel que fa a la classe social. Abans es pensava que els xinesos venien a quedar-se amb la feina que els espanyols no volien, que eren pobres i no tenien capacitat adquisitiva i, per tant, no consumien. Però ara, amb l’emergència de la Xina com a potència econòmica, tot això ha canviat, especialment als comerços, on han passat d’ignorar-nos a fer-nos literalment la pilota. Ara mateix a El Corte Inglés fins i tot hi ha personal shoppers que parlen xinès.

Atès que al llarg de la teva carrera, part del teu treball l’has dedicat a desmuntar rumors i estereotips sobre la comunitat xinesa a Espanya, ens agradaria preguntar-te: ¿Quins estereotips o prejudicis referits a aquesta comunitat creus que són els més perillosos?

La veritat és que els clàssics rumors com que “mengem gats i gossos” o estereotips com que “treballem 24h al dia”, són rumors i generalitzacions que no representen la realitat, i com a molt poden generar curiositat, però no rebuig.

No obstant això, els rumors que sí considero que són perillosos perquè produeixen enveja i desassossec cap a aquesta comunitat, són els relacionats amb la capacitat econòmica. Per exemple, el típic rumor que “els xinesos paguen menys impostos” pot convertir-se en una cosa molt perjudicial en un context de crisi econòmica, com el viscut en aquests anys. És molt perillós, sobretot perquè quan la gent ho està passant malament, fer creure que un altre sector de la població s’està enriquint mentre la resta no arriba a final de mes, pot generar sentiments d’odi.

D’altra banda, també crec que un rumor o prejudici molt injust és aquell que insisteix que “els xinesos són una comunitat hermètica que no es relaciona”. És totalment normal que una part de la comunitat xinesa, com ara la generació dels meus pares, tingués dificultats per relacionar-se amb el seu entorn. Al cap i a la fi, no coneixien l’idioma i a sobre havien d’enfrontar-se al racisme de la societat. Si jo ja pateixo rebuig imagina’t ells!

Per sort, també crec que això cada vegada passa menys i que, poc a poc, estem caminant cap a grups racials mixtes, com succeeix en molts llocs dels Estats Units, on la diversitat és la norma.

En línia amb això, com a dona d’origen xinès, sents que les dones xineses a Espanya pateixen un racisme específic per la seva condició de gènere?

I tant que si. Un exemple és que, mentre als homes xinesos se’ls asexualitza, a nosaltres tot el contrari, se’ns hipersexualitza. Existeix aquesta idea de la dona asiàtica en l’imaginari occidental en què sempre es veu com jove i submisa. De vegades, tant a amigues meves d’origen asiàtic com a mi mateixa, ens ha passat que ens hem vist en situacions en què no sabem si l’altra persona vol conèixer-nos, o simplement som la seva fantasia sexual.

Entenent el discurs d’odi com el “foment, promoció o instigació de l’odi, la humiliació o el menyspreu per raons de raça, color, ascendència, origen nacional o ètnic”: ¿Diries que has estat víctima alguna vegada d’aquest discurs? ¿I algú del teu entorn o que coneguis? ¿I a Internet?

Sí, moltes vegades, sobretot quan era més jove. Comentaris com els que et deia abans de “puta xinesa vés-te’n al teu país”, són per a mi exemples d’aquest discurs. No obstant això, aquest odi l’he patit sobretot al carrer i, tot i que el meu treball és majorment digital i està molt exposat, a dia d’avui no m’he trobat encara amb aquest tipus de comentaris a les meves xarxes o a la meva pàgina.

No obstant això, el meu amic Chenta Tsai sí que ha patit discurs d’odi a Internet per ser d’origen asiàtic i/o gai. De fet, el seu nom artístic és Putochinomaricón com a estratègia d’apropiació i autodefensa i, moltes vegades l’ataquen els haters.

Què creus que necessiten fer la societat i/o les administracions públiques per frenar o acabar aquest discurs d’odi i aquests prejudicis i estereotips? ¿I a Internet, com creus que s’hauria d’actuar?

Crec que la clau és l’educació. Educar en la diversitat, en la cultura global, contra les discriminacions, donar a conèixer la història d’altres països. A més, també considero important combinar aquesta educació amb una millor preparació i formació dels professors i de les administracions per actuar davant d’aquestes situacions. Per molt que en una classe hi hagi diversitat racial, si el professorat no està entrenat per actuar davant d’atacs racistes, el problema seguirà estant aquí.

A Internet, crec que la clau està també, de nou, en l’educació. Creure que es pot eradicar el discurs d’odi a la Xarxa és simplement una utopia, és tractar de posar-li dics al mar. Crec que seria més útil educar les persones en valors, perquè elles són les que estan darrere d’aquests comentaris discriminatoris en línia.

Sobre les mesures actuals que existeixen, crec que sí, que evidentment pot ser positiu multar aquest discurs en línia, ja que incentiven el hater a pensar-s’ho dues vegades abans de compartir de nou missatges racistes, xenòfobs, etc. Però, igualment, segueixo sense pensar que sigui la mesura més eficaç ja que a aquesta persona, per molt que li hagin posat una multa, seguirà sent o pensant de manera racista, i buscarà altres espais per difondre el seu missatge i llançar la seva bomba.

Com a col·laboradora de la campanya #AturemRumors de la Xarxa BCN Antirumors, recomanes com a estratègia per protegir-se dels rumors discriminatoris sortir a conèixer els veïns i entaular relacions amb persones d’altres comunitats. Quines altres estratègies creus que funcionen contra els rumors i prejudicis? Quines altres accions portes a terme?

És un tòpic però crec que viatjar, formar-se i llegir, són les estratègies que millor funcionen contra la discriminació. Com ja he dit abans, crec que la base d’aquests discursos i prejudicis és la manca de coneixement i, sobretot, la ignorància. Si la gent viatgés més (cadascú evidentment dins les seves possibilitats) s’adonaria que els éssers humans realment no som tan diferents els uns dels altres.

Actualment, col·laboro en la campanya #AturemRumors i en altres iniciatives contra els rumors. Per la meva banda, segueixo treballant en el meu projecte Gazpacho Agridulce. I, a més, organitzo un taller amb la psicòloga En Wai Zhou Lin, “Emocions il·lustrades”. En ell busquem acostar-nos a les vivències del dia a dia dels migrants i el seu entorn. Treballem a través del còmic i d’exercicis dinàmics, estereotips, prejudicis i crisi d’identitat de les segones generacions, així com el potencial que emana d’aquestes identitats múltiples. Utilitzem com a recursos experiències autobiogràfiques, tractant sempre de fomentar l’empatia entre els assistents i fer-los reflexionar.

Sempre ens agrada demanar referents i exemples sobre activisme contra la discriminació i el discurs d’odi: ¿Ens recomanaries altres iniciatives i/o activistes xinesos que treballen per combatre els estereotips i els discursos discriminatoris?

Contra el racisme i a nivell espanyol està, com ja he dit abans, Chenta Tsai, que crec que té un discurs increïble. La periodista i escriptora Lola Hierro, que anteriorment coordinava el blog de “Migrados”, d’El País digital, i que actualment acaba de publicar El tiempo detenido y otras historias de África. Un altre artista i activista xinès que també m’agrada molt és, per descomptat, Ai Weiwei, qui tracta molts temes d’índole social, sobretot a favor de les persones migrants.

També destacaria a la sociòloga, feminista, política brasilera i militant dels drets humans, Marielle Franco, tristament assassinada pel seu activisme. I, des del món del còmic, crec que un bon exemple per fer pensar a les persones pot ser Persépolis, una obra que et fa reflexionar sobre els discursos d’odi i la discriminació, i sobre moltes altres coses.