Què és el discurs d’odi?

En l’àmbit europeu, s’ha definit el discurs d’odi com el: “… foment, promoció o instigació (…) de l’odi, la humiliació o el menyspreu d’una persona o grup de persones, així com l’assetjament, descrèdit, difusió d’estereotips negatius, estigmatització o amenaça pel que fa a aquesta persona o grup de persones i la justificació d’aquestes manifestacions per raons de “raça”, color, ascendència, origen nacional o ètnic, edat, discapacitat, llengua, religió o creences, sexe, gènere, identitat de gènere, orientació sexual i altres característiques o condicions personals.”

Recomanació nº 15 de la Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància (ECRI) del Consell d’Europa (2015).

Totes les institucions europees consideren necessari sancionar els casos més greus de discurs d’odi. No obstant això, no tot el discurs d’odi és delicte o pot ser objecte de sanció administrativa o civil. Per això, cal diferenciar en cada context particular entre:

• El discurs intolerant (o discurs d’odi no sancionable), que inclou el discurs d’odi que està emparat per la llibertat d’expressió. Tot i que aquest tipus de discurs no ha de ser sancionat, ha de ser combatut des d’altres estratègies, ja que suposa una greu amenaça per a la convivència i contribueix a perpetuar la discriminació de determinats col·lectius. La majoria del discurs d’odi existent tant en línia com fora de línia entraria en la categoria de discurs intolerant.

• El discurs d’odi sancionable, que inclou les formes més greus de discurs d’odi, que constitueixen delicte o comporten una sanció administrativa o la reparació del dany causat per la via civil, en un país determinat. Pel risc que suposa de violació del dret a la llibertat d’expressió, la Recomanació núm. 15 de l’ECRI estableix que el discurs d’odi hauria de ser perseguit penalment només en circumstàncies limitades i que les penes haurien de reflectir sempre el principi de proporcionalitat. Segons aquesta Recomanació, els Estats haurien de perseguir el discurs d’odi només si pot incitar actes de violència, intimidació, hostilitat o discriminació.

Pel que fa a aquest criteri, és important destacar que el Tribunal Europeu de Drets Humans ha destacat en sentències com en Féret contra Bèlgica de 2009 que perquè existeixi discurs d’odi no cal que s’inciti directament o explícita a la violència, sinó que és suficient amb que s’inciti a l’odi a l’injuriar, ridiculitzar o difamar certes parts de la població i els seus grups específics o la incitació a la discriminació. De la mateixa manera, el Tribunal també aclareix que qualsevol restricció de la llibertat d’expressió “ha d’obeir a una necessitat social democràtica, que va més enllà de la lesió de drets individuals“.

Alguns criteris per a valorar la gravetat del discurs d’odi són el contingut i la forma del discurs; el clima econòmic, social i polític; la posició o condició de l’emissor; l’abast del discurs; i els objectius del discurs. En particular, pel que fa a la posició de l’emissor, tenen especial rellevància els discursos emesos per polítics o persones amb responsabilitat pública. Així doncs, com es recull en la sentència abans esmentada: “els discursos polítics que inciten a l’odi basat en prejudicis religiosos, ètnics o culturals representen un perill per a la pau social i l’estabilitat política als Estats democràtics“. Aquest tipus de discursos haurien de ser, per tant, objecte de restricció de la llibertat d’expressió.

Tota forma de discurs d’odi és discriminatòria cap a d’altres persones. Aquestes persones són sovint percebudes com diferents (“els altres”), bé per raó del seu origen, religió, gènere, orientació sexual, o d’altres característiques o condicions personals.

Els grups vulnerables a l’odi varien en cada lloc i en cada moment històric. No obstant, si ens situem en el moment actual i en el context europeu, és possible distingir una llista de grups vulnerables que són especialment susceptibles de ser objecte de discurs d’odi.

Segons la Recomanació núm. 15 de l’ECRI, els grups vulnerables a l’odi solen incloure persones sol·licitants d’asil i refugiades, les persones migrants, les persones negres, les comunitats de persones jueves i musulmanes, les persones gitanes i altres comunitats religioses, històriques, ètniques i lingüístiques minoritàries, i les persones LGBTI.

A més d’aquests grups, la recomanació destaca també que les dones, les persones sense recursos, els nens i joves pertanyents a aquests grups i les persones amb diversitat funcional són especialment vulnerables a l’odi.

Tenint en compte aquests grups vulnerables, es poden destacar com a tipus principals d’odi els següents:

• Antigitanisme: és una forma de racisme dirigit a les persones gitanes.
• Antisemitisme: prejudici, odi o discriminació cap a les persones jueves tant com a grup ètnic o religiós.
• Aporofòbia: rebuig de les persones sense recursos o sense llar.
• Islamofòbia: prejudici, odi o por cap a l’Islam o les persones musulmanes.
• LGTBIfòbia: rebuig a les persones lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals.
• Racisme: creença que, per motiu de la raça, el color, l’idioma, la religió, la nacionalitat, l’origen nacional o ètnic, es justifica el menyspreu d’una persona o grup de persones o la noció de superioritat d’una persona o grup de persones.
• Sexisme: discriminació de les persones per raó de sexe. Com a conseqüència de la desigual relació de poder entre homes i dones en la societat, la forma més comuna de sexisme és la misogínia, el rebuig, odi o discriminació cap a les dones.
• Xenofòbia: prejudici, odi o por cap a persones d’altres països o cultures.

El discurs d’odi contribueix a crear un clima general d’intolerància que genera conseqüències molt concretes per als grups afectats i per a la societat en general.

Un dels objectius principals del discurs d’odi és difamar persones que formen part de grups vulnerabilitzats –per exemple a través de la difusió d’estereotips i rumors i d’assenyalar– com bocs expiatoris dels problemes de la societat, el que afecta la percepció que la població general té d’elles.

• A nivell individual, el discurs d’odi també afecta la percepció que els grups victimitzats tenen de si mateixos, el que pot afectar la seva autoestima. A més, les expressions de discurs d’odi poden incloure amenaces i arribar fins l’assetjament, el que sol provocar en les víctimes ansietat i altres problemes de salut mental, que en alguns casos extrems poden desembocar en suïcidi.

• A nivell social, la difamació de grups vulnerabilitzats i la justificació de la discriminació que sol implicar el discurs d’odi pot generar actituds discriminatòries, tant per part de persones individuals com en els representants de les institucions públiques. Aquestes actituds inclouen sovint negar a aquests grups l’accés a béns públics com l’ocupació, l’habitatge, la sanitat o l’educació, el que contribueix a la seva exclusió i marginació.
  Així mateix, els processos d’alteritat (percepció d’un grup de persones com diferents i aliens a la pròpia comunitat) i la deshumanització que comporta el discurs d’odi poden dur a determinades persones o grups a cometre actes de violència, tant contra propietats i/o elements simbòlics (com actes de vandalisme o de profanació), com contra persones (agressions físiques o sexuals, assassinat o terrorisme).
  En última instància, la història ha demostrat ja en massa ocasions que el discurs d’odi posa les bases per a formes extremes i generalitzades de violència com el genocidi, que pretén l’aniquilació o extermini sistemàtic i deliberat d’un grup social.

La piràmide de l’odi representa les arrels de l’odi i les seves conseqüències.

En l’actualitat, el discurs d’odi es genera i propaga principalment a través de tres canals:

• L’espai públic. Una via de difusió és l’espai públic, on el discurs d’odi pot adoptar múltiples formes i produir-se en diversos contextos. En primer lloc, el discurs d’odi a l’espai públic es pot difondre a través de pintades en actes de vandalisme contra propietats públiques o privades, o en forma de profanació de llocs de culte o cementiris. En segon lloc, també pot produir-se al carrer o qualsevol altre lloc públic, adoptant la forma d‘insults o improperis dirigits contra persones per la seva pertinença a col·lectius vulnerabilitzats. En tercer lloc, el discurs d’odi a l’espai públic també pot prendre la forma de difamació indirecta sobre aquests col·lectius, per exemple en el context de mítings polítics o esdeveniments esportius. Finalment, en casos especialment greus, a l’espai públic el discurs d’odi també pot acompanyar actes de discriminació, assetjament o agressions físiques.
  • Si vols reportar discurs d’odi a l’espai públic a Barcelona, denúncia-ho a l’Oficina per la No-Discriminació de Barcelona.

• Internet. Avui dia, internet és un dels principals espais de propagació de discurs d’odi. Algunes característiques del medi en línia, com la facilitat que tenen les persones de romandre en l’anonimat o la seva naturalesa transnacional, faciliten la generació i extensió d’aquest discurs, i dificulten la seva sanció. Així doncs, des de la generalització del seu ús en la dècada de 1990, webs, blocs i fòrums es van convertir ràpidament en espais privilegiats de difusió de l’odi. Més recentment, amb l’arribada de la web 2.0, les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria han passat a ser l’espai principal de propagació d’aquest tipus de discurs.
  Si vols denunciar o informar d’una entrada de discurs d’odi a internet, destaquem a continuació algunes vies que pots seguir:
  • Denuncia en línia l’odi en xarxes socials
  • Denuncia a l’Oficina per la No-Discriminació de Barcelona
  • Denuncia a les autoritats
• Els mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació de masses (en què la comunicació es transmet des d’un únic emissor a una audiència massiva) han jugat tradicionalment un paper molt rellevant en la generació i difusió del discurs d’odi. Encara que mitjans com la premsa, la ràdio i la televisió també poden generar discurs d’odi directament, és particularment rellevant la seva contribució a crear un clima social propici a aquest tipus de discurs, principalment a través de la seva facultat per configurar l’agenda pública (què és notícia) i per generar, normalitzar o reafirmar estereotips i prejudicis amb el tractament que fan de la diversitat. Per aquesta raó, és important tenir en compte que una notícia poc contrastada o tendenciosa sobre un col·lectiu vulnerabilitzat o la reproducció no crítica del discurs d’odi d’altres emissors, com pot ser el cas de polítics que formen part de moviments xenòfobs, també poden generar discurs d’odi.
  • Si et trobes davant d’una notícia poc contrastada, pots contactar amb l’Observatori de l’Discurs de l’Odi als Mitjans.

Per la gravetat dels seus efectes tant en les persones i comunitats que els pateixen com en la societat en general, prevenir el discurs d’odi és fonamental en les societats diverses.

Per reduir la incidència de l’odi en la societat, cal un esforç conjunt per part d’actors socials específics –com l’Administració pública, els mitjans de comunicació, els partits polítics, l’acadèmia, les empreses, les entitats– així com de la ciutadania en general.

En aquesta secció veuràs algunes maneres d’aportar el teu granet de sorra a la lluita contra l’odi.