Centre Cultural Sandaru

Fresc, natural, original, per a grans, joves i nens

El Centre Cultural Sandaru ha volgut mantenir en el seu nom el de l’antiga fàbrica de begudes carbòniques que hi havia al solar que ocupa. Però, a més, recupera el lema del refresc estrella dels anys seixanta per plasmar en paraules el seu compromís amb els veïns del barri: una oferta per a públics de totes les edats i tan compromesa amb l’entorn com amb les persones.

Una ampolla de... «Untomate»

«Untomate», «Unnaranja», «Unlimón», «Unapio», «Unuva»... Així es deien els sucs que produïa Santiago Daurella a l’empresa que va fundar al Born (concretament al carrer del Rec) l’any 1940, Jugos y Zumos de Frutos Españoles SL.

El 1945 Daurella es va decidir a fabricar i vendre begudes carbòniques, una operació per a la qual va buscar un nom que semblava sortit d’una pel·lícula d’espies i que va acabar batejant l’empresa: «Organización D» (amb la D de Daurella).

L’home de la Coca-Cola

El 1949 Daurella ja tenia unes noves instal·lacions on elaborar les seves begudes carbòniques, però ja no eren al Born, sinó al barri del Parc, al número 11 del carrer Buenaventura Muñoz. Aquest emplaçament, però, encara no va ser el definitiu: només dos anys després, el 1951, construïa al solar de l’actual Centre Cívic Parc Sandaru la seva novíssima fàbrica.

Què va passar l’any 1951 perquè Daurella es decidís a emprendre una inversió tan gran? Doncs que havia aconseguit la concessió de... la Coca-Cola! El popular refresc nord-americà es va estar envasant al número 11 de Buenaventura Muñoz fins al 1953, quan la planta embotelladora es va traslladar.

Un nou refresc

Mentrestant, l’empresa treia una línia nova de begudes sota la marca Sandaru. Un nom estrany? Llegiu les primeres lletres del nom i cognoms del propietari: es deia Santiago Daurella Rull.

Des del 1963 ja es podia demanar un Sandaru al bar, que era, bàsicament, tònica amb suc de fruites. Però el públic no va acollir bé el nou producte i Organización D va haver de tancar la fàbrica a principis dels anys setanta.

Precisament, el 1976 el Pla General Metropolità va establir que els terrenys de la fàbrica Sandaru canviessin de qualificació de sòl d’ús industrial a equipaments.

De casal d’avis a centre cívic

Les entitats del barri van començar a reclamar l’ús públic de les instal·lacions de la Sandaru. Una de les que s’hi volien instal·lar era Flojocant, dedicada a l’ajut a immigrants i a l’organització d’activitats culturals. L’any 1979, Flojocant ja havia iniciat converses amb els propietaris del sòl per crear a les dependències de l’antiga fàbrica una entitat cultural que es diria Ateneu Parlament.

Però el pla de Flojocant no es va arribar a fer realitat i el 1982 l’Ajuntament de Barcelona va negociar l’adquisició del local, que finalment es va habilitar per acollir un casal d’avis.

El Districte de Sant Martí i les entitats associatives i culturals del barri van pactar l’any 2001 reconvertir el casal d’avis en un centre cívic, que s’obriria en un edifici de nova planta. Per fer-ho es va convocar un concurs públic al qual es van presentar més de vuitanta projectes, i el guanyador va ser el del col·lectiu AAAR Arquitectes, format per Dani Abad i Riera, Jordi Altabàs Càrdenes, Francisco Javier Álvaro Méndez i Sergi Raventós i Mateu.

Un equipament versàtil

El nou equipament, amb soterrani, planta baixa i tres pisos, es va inaugurar el 2007 i és un espai versàtil que s’adapta fàcilment a les necessitats del barri. Hi trobareu des d’una sala d’exposicions a un casal de gent gran, una sala polivalent, un espai de trobada i intercanvi, sales per a tallers, bucs d’assaig, vestidors, una gran sala escènica amb grades i un escenari desmuntable, l’actual Sala Sandaru...

Bona part de les activitats que es desenvolupen al Centre Cultural Sandaru estan promogudes per una gran varietat d’entitats i grups residents, des d’una societat flamenca a grups familiars, passant per associacions relacionades amb l’educació ambiental.