Ciutat Patrimoni

L'antecedent del Catàleg de Patrimoni de la Ciutat de Barcelona es remunta a la Llei de Sòl de 1956, on es fixava que els municipis havien d'aprovar uns llistats o catàlegs d'edificis que a causa dels seus valors artístics, històrics, arqueològics, típics o tradicionals no podien ser enderrocats. La conseqüència d'aquesta normativa quedà materialitzada en l'aprovació el 30 d'octubre de 1962 del Catálogo de Edificios y Monumentos de Interés Artístico, Histórico, Arqueológico y típico o tradicional amb categoria de Pla parcial.

El Catálogo de Edificios y Monumentos de Interés Artístico, Histórico, Arqueológico y típico o tradicional va ser el primer document, amb intenció de protegir el patrimoni, que es redactà a l'Estat espanyol, fruit d'un llegat d'incalculable valor, elaborat per l'equip dirigit per l'Adolf Florensa, arquitecte municipal que dirigia el Servei d'Edificis Artístics i Arqueològics i d'Ornat Públic per tal de tenir cura de la conservació dels monuments de la ciutat.

Tanmateix, la manca d'una plena vinculació del Catàleg amb els instruments de regulació urbanística el van convertir en un mer inventari, per la qual cosa l'eficàcia del Catàleg era gairebé nul·la, no tenia cap altra utilitat que la de constituir un tràmit més en el procés d'obtenció de determinades llicències d'enderrocament. La catalogació en la pràctica ni protegia, ni comportava que s'hagués d'actuar amb un particular respecte sobre els edificis reconeguts.

Els anys 70, període de notable activitat constructiva, va fer quasi impossible conciliar aquesta dinàmica de creixement amb la pervivència del passat. El cas de Can Serra esdevingué paradigmàtic, fou la pedra de toc d'una consciència generalitzada de mantenir la memòria històrica d'una ciutat indignada per la pèrdua excessivament habitual dels seus edificis més emblemàtics.

L'aprovació definitiva el 18 de gener de 1979 del Catàleg de Patrimoni Històricoartístic de la ciutat de Barcelona constituí un pas més en la valoració del patrimoni, tot i que no resolia la contradicció existent entre l'afectació urbanística i la protecció d'un element concret. Davant d'una afectació urbanística, s'establia que era factible la descatalogació i consegüent enderroc d'un edifici si existien "previsions de planejament d'interès públic prevalent".

Durant els anys vuitanta, la protecció de patrimoni s'assumeix col·lectivament i la valoració de l'arquitectura històrica és una fita demostrativa de l'evolució de la ciutat.

En un context sòcio-polític procliu a la defensa del nostre patrimoni, la Generalitat de Catalunya, d'acord amb la competència exclusiva en aquesta matèria que li és atribuïda, elaborà la Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català. La Llei parteix d'un concepte ampli del patrimoni cultural de Catalunya i és objecte d'aquesta, la protecció, conservació, la investigació, la difusió i el foment del patrimoni cultural. S'estableixen dues categories de protecció A i B comunes a béns mobles, immobles i immaterials i deixa entreveure una altra categoria.

El problema entre la protecció i els plans urbanístics es va intentar superar amb la redacció dels Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Catàleg adaptats territorialment als districtes de la ciutat i aprovats definitivament al llarg de l'any 2000. Aquests Plans Especials s'han anat ampliant fins a dia d’avui, amb nombrosos planejaments que han incrementat la protecció de les edificacions, com és el patrimoni industrial, els espais emblemàtics, els plans de Sant Andreu, Poblenou, Horta, Gràcia,... i els que estan per venir.

Aquesta solució ha permès coordinar els criteris de protecció i els del planejament, de manera que la protecció s'ajusta actualment de forma molt més efectiva.

Els Plans estableixen quatre nivells de protecció:

• La categoria superior la formen els elements amb nivell A (Bé Cultural d'Interès Nacional), decidits per la Generalitat.
• La següent categoria la formen els de nivell B (Bé Cultural d'Interès Local), decidits per l'Ajuntament i ratificats per la Generalitat.
• El nivell C (Bé d'Interès Urbanístic) és competència absoluta de l'Ajuntament.
• Per últim, els de nivell D (Bé d'Interès Documental).

Per a les tres primeres categories, és obligat el manteniment i no és possible l'enderroc, mentre que al nivell D es permet l'enderroc després de presentar i ser aprovat un estudi històricoarquitectònic.