Economia Social i Solidària

Entrevista amb Anna Cerdà i Callís, Directora de Paral·lel 62. Parlem del nou equipament municipal, dels drets culturals i del model de gestió des de l’Economia Social i Solidària (ESS).

Una pregunta molt bàsica, però molt necessària. Què és Paral·lel 62?

Sobretot és un canvi de model de gestió d’un equipament, que mai no ha acabat de llegir-se com a públic, i ara vol acabar de fer d’aquest edifici, que és de titularitat municipal, un recurs al servei de la ciutadania en general al voltant de la música, però no només. És un espai que està constituït amb la forma física d’un teatre. Té un teatre molt gran i una sala petiteta, on s’hi desenvolupen activitats més o menys relacionades amb el món escènic, amb l’epicentre en la música, però també amb altres àmbits: teatre, ràdio en directe, standup comedy, etcètera. Això seguirà passant, però Paral·lel 62 el que pretén és que vagi més enllà d’això i que sigui més coses al mateix temps. De manera que farem altres coses que no seran només muntar concerts o obres de teatre, més enllà del que passa a l’escenari. I l’altra missió, que també es deriva de la voluntat i coneixement, experiències i reptes de la gent que hi estem al darrere és fer créixer aquesta idea de projecte situat. Com podem ser útils al Raval? Quines interaccions podem tenir amb el Poble-sec?  Què necessita Barcelona? Quina xarxa d’espais de creació hi ha? Com podem ajudar? Què falta? Què sobra? És a dir, bé, fer una mica d’articulació i no tant d’inventar un munt projectes nous.

Com neix el projecte i per què?

L’edifici és de titularitat municipal des de 2005. L’hivern passat va sortir el concurs públic amb un programa una mica diferenciat, amb un caràcter molt més públic i obert. De manera que els requeriments que fa l’Ajuntament ja inclouen tot uns indicadors que s’han de desenvolupar, s’han d’articular, és on haurem de fer seguiment. Està molt més subratllada aquesta tasca de vincle amb projectes educatius, amb el barri. Quan vam veure el caire que tenien aquestes bases, ens hi vam sentir molt còmodes, molt interpel·lades. Vam veure que era d’una dimensió gran, que nosaltres en aquell moment no teníem, i que el que havíem de fer era unir-nos per tenir un múscul suficient com per portar a terme aquest projecte: fer que aquesta sala no pari de funcionar i engegar tots aquests projectes al voltant, per sobre i per sota, que potser no són tan visibles d’entrada, però que també són molt importants.

Com esteu construint la relació amb el territori i com us hi enxarxeu?

Venim més de l’artesania que de la indústria, si tenim múscul és en enxarxament amb les nostres realitats diverses. La dinàmica aquesta de treballar amb i pel i des del territori està claríssima i ja la tenim integrada; això facilita molt els contactes.

L’altra cosa és que el Raval és un barri súper organitzat, hi ha moltes entitats i alhora estan bastant organitzades i bastant aixoplugades entre elles. Anem ja a buscar els punts que ja estan enxarxats, evidentment. Intentem no desestructurar coses que ja estiguin organitzades, anem a posar-nos al servei. Quan hi ha llocs on hi ha una bona dinamització d’entitats o de la gent, és molt fàcil afegir-s’hi, perquè hi ha una energia que ja circula.

Arriben peticions de tota mena, des de peticions molt estàndard, com d’agents que no són promotors a l’ús que ens demanen llogar la sala fins a iniciatives que requereixen més acompanyament. Amb aquestes volem fer una tasca molt honesta i professional. Encara que siguis una entitat i que siguis amateur, et tractarem d’una forma professional a l’hora de muntar el que decidim que passarà aquí. Volem ser transparents, la idea és tractar totes les peticions de la mateixa manera, tot i que algunes requereixin més acompanyament i dedicació.

Una de les novetats de Paral·lel 62 és la seva gestió horitzontal. Com funciona?

La horitzontalitat no és un lloc on arribes i t’instal·les, sinó que és una manera de fer i un camí, un recorregut. En aquest sentit, el que està passant és molt xulo: s’estan barrejant diverses maneres de fer, però trobant aquest modus operandi comú que ens permet operar d’una forma molt àgil i professional i ràpida. O sigui, la sala ha d’anar com un tro, peti qui peti, i al mateix temps s’articulen una sèrie d’aliances que van a altre ritme de xup xup i que requereixen molt més d’aquesta qüestió de l’intercanvi i la reunió, l’aprenentatge mutu.

Llavors, el que estem fent és un mix, però sense perdre de vista aquesta idea. L’empresa que hi ha al darrere d’aquest nou projecte ja està constituïda per diverses empreses que ja acullen a diversa gent. Dintre d’aquestes empreses ja es treballa horitzontalment i alhora també són entitats que treballen un tipus de sector que requereix l’acció directa. O sigui, no ens passem el dia fent assemblees. Ens passem el dia treballant, fent fulls de ruta, fent pressupostos, gestionant factures, acollint artistes, complint uns horaris tècnics. El criteri i l’opinió tècnica dels tècnics de l’equip de la sala, que fa anys que treballa en aquest espai, compten molt perquè són els que tenen l’experiència pràctica i directa d’aquesta sala, els qui coneixen moltes vegades el promotor de primera mà perquè fa anys que hi treballen. És a dir, l’horitzontalitat no és només l’acudit fàcil de fer moltes assemblees, sinó que s’aplica a tots els processos. Hi ha moments en què les coses es comparteixen, es parlen i quan hi ha un bolo, doncs, hem activat un protocol de valoració i el que no ha anat bé, es comparteix. Intentem entendre l’horitzontalitat d’una forma no naïf i no infantil, intentem desjerarquitzar també la informació.

Paral·lel 62 també destaca per la integració dels valors de l’ESS. Com funcioneu en aquest sentit? Sou conscients de la fita que significa això per a l’ESS de la ciutat en general?

El projecte és complex, perquè és com un pastís amb moltes capes. Quan parlem de l’ESS, sempre en parlem de què volem que estigui a la base i vagi permeant-ho tot. Com aquests principis d’intercooperació, de fer un consum més ètic, el més local possible, que les economies que generem les puguem traçar i rastrejar com estan circulant aquests diners…

Estem fent uns moviments ara progressius, però ja van passant de moure tots els serveis que necessita i mobilitza un espai com aquest cap al món de l’Economia Social i Solidària i, a poder ser, local i ultralocal. És a dir, si podem aconseguir que el màxim de treballadors i treballadores de la sala siguin del barri, per nosaltres, ja és estar en aquesta mateixa dinàmica. No és anar a buscar l’etiqueta d’ESS i prou, sinó que tingui una translació molt objectiva, pràctica, tangible.

No hem posat a cap paper percentatges, objectius concrets, perquè creiem que és una cosa que hem d’anar sumant forces i que també som conscients del paper que fem com una mica de laboratori, de prova pilot. Creiem que aquesta és una ocasió per eixamplar opcions i que els imaginaris de la gent s’obrin a altres dinàmiques, però que això pugui ser replicable, de mil maneres i escales diferents, a altres projectes.

I quina vinculació existeix, doncs, amb els drets culturals?

Segurament tothom estaria d’acord que la cultura és un dret. Fer-la, rebre-la, gaudir-la, estudiar-la. Però aquí et trobes amb el dia a dia. Estem intentant generar aquestes dinàmiques perquè això sigui possible. És bastant al·lucinant, perquè només d’intentar destravar una mica el funcionament de les coses, només amb el fet de ja ser nosaltres un col·lectiu fet de col·lectius molt enxarxat, cadascú amb les seves famílies, aliances, ja arriben un seguit de propostes, demandes, idees i que ja fan que es trenquin algunes barreres. Hem acollit, promogut o allotjat activitats que han interpel·lat la comunitat taiwanesa, brasilera, argentina, a la gent del trap, però també la gent de la comèdia en català. És a dir, ja estan passant una sèrie de coses, que ve a ser la translació d’això: que tothom pugui tenir el seu lloc i que la gent entengui que ser públic també és un paper actiu. Dessacralitzar una mica aquesta cosa de l’artista i el públic, un geni que ve a fer cosa un espectacle i tu aplaudeixes i te’n vas. Hem fet formats que canviem una mica la dinàmica i tot passa a la platea, per exemple. És a dir, ja està passant, això, i el que volem és posar-hi més energia.

Quan dieu “música i altres disciplines escèniques”, què voleu dir?

La hibridació de disciplines és una cosa absolutament habitual, des de fa molts anys. La frontera entre el teatre, les arts visuals, la performance, la música… moltes vegades està molt difosa, per sort. Aquí també estem oberts que els bolos no siguin convencionals i que passin més coses que guitarra, baix, bateria, xim pum i ja està. L’altra és que ens volem obrir a sectors, subsectors, gèneres i disciplines que són molt importants a la ciutat i que, potser a nivell d’espais de creació o de formació, o d’exhibició, o simplement de punts de trobada i reunió, no tenen tants espais.

Al final, l’ideal, és que la gent et comprés entrades amb el ulls tancats. Dir, si fan això, jo hi vaig perquè sé que el que fan està bé. Què vol dir aquest bé per nosaltres? Que el contingut sigui  interessant, evidentment, però també la manera en com es presenta. És a dir, si tu saps que el personal està ben preparat perquè faci una bona acollida del públic, que intentarem que el personal que incorporem de nou i que, segons quines tasques d’atenció al públic, pugui ser del barri i, de passada, t’expliquen quatre coses d’on ets. Veus que les barres hi ha refrescos són de comerç just… també generes un cert tipus d’experiència de públic, que volem que sigui diferent a les altres sales.

Paral·lel 62 també es vincula amb la Xarxa de Cases de Música. Què és una Casa de Música i què vol dir la vostra vinculació?

La Xarxa de Cases de la Música és una iniciativa que ja té molts anys i que està estesa per gairebé tot el país. La idea és que Barcelona s’hi incorpori i tanqui una mica la xarxa, que ja estarà repartida per totes bandes. És una iniciativa publico-privada, és a dir, d’impuls privat amb suport públic. A cada municipi on hi ha una seu, hi ha un impulsor privat que tenia unes certes inquietuds i que havia detectat una sèrie de necessitats que a la seva localitat no estaven ateses. Llavors, el suport de l’Ajuntament o la Diputació corresponent, i de la Generalitat fa possible que, utilitzant i optimitzant la infraestructura, i els recursos tècnics d’una sala o espai que en principi era d’exhibició, es puguin fer altres coses més enllà, en aquest marc de suport a la creació i a la formació.

La Xarxa de Cases de la Música treballa d’una forma molt orgànica i molt ben pensada. Treballen en xarxa i ho comparteixen tot, però alhora s’especialitzen. Hi ha una xarxa que porta més les qüestions de formació i comparteix les iniciatives amb les altres; l’altra porta més qüestions de beques, de suport a la creació i genera unes dinàmiques a les quals unes altres s’afegeixen. Des de Paral·lel 62, estem veient quin paper podem fer des d’aquí, si som més altaveu, si som més propositius.

Barcelona és una ciutat molt activa, ja té una xarxa de cases de creació, té una sèrie d’equipaments, entitats mobilitzades que és evident que no doblarem, ni solaparem. Sinó que anirem a veure on podem fer aquesta feina de frontissa, de connector. A nivell pràctic, el que sí que passarà és que les activitats de la Xarxa de Cases de la Música que no tenien un lloc on esdevenir en quant a acte gran, doncs ara tindran una seu més visible.

Finalment, què destacaries de Paral·lel 62?

És un projecte molt compartit. Una de les coses que a mi, aquí sí parlo personalment, em té emocionada, és l’acompanyament que ens fem els uns als altres. Hi ha molt respecte per la feina dels altres, hi ha molta sensibilitat perquè la gent estigui còmoda, confortable. Les condicions en que es fan les coses per nosaltres són molt importants i voldríem que això traspués. A més, volem ser útils: que el nostre pas per aquest espai sigui útil per a tothom, que quan sigui que marxem, hi hagués coses bones que ja no es poguessin fer enrere; que s’haguessin trencat dinàmiques i obert  noves maneres de fer.