La poesia acció o la poesia de carn i ossos, un record de Carles Hac Mor i Ester Xargay

Amb Julien Blaine i Marc Audí

Julien Blaine (Rognac, França, 1942; Christian Poitevin és el seu nom real) és una figura clau de les neoavantguardes europees, de l’acció i de la poesia d’experimentació. Va participar en el Maig del 68 a París i en la confluència de la clau social i política subversiva i revolucionària del moment i el desig de recuperació de l’energia irreductible i la integritat de l’avantguarda (dos aspectes que l’acompanyarien al llarg de la seva trajectòria artística). La mateixa tardor del 1968 va crear el moviment poètic«:». D’aleshores ençà no ha parat mai d’impulsar i organitzar mostres, esdeveniments i publicacions de poesia experimental, tant dins com fora de França. Va ser fundador de les revistes Robho (1967) i DOC(K)S (1976).

Al final dels anys seixanta, va desplegar una poesia semiòtica que, a més de les lletres, es produïa per signes de tota mena i que es pot definir com a «postconcreta» i «postfluxus» (amb la demanda d’una poesia conductual, en què la poesia s’experimenta a cada moment com a part integral de la vida). Aquesta, al llarg dels anys setanta, portant a l’extrem les tensions internes de la fragmentació, va evolucionar cap al concepte de poésie élémentaire.

Al final dels anys noranta, va prendre un protagonisme cada vegada més gran, a cavall entre la gamberrada escènica i la ironia desenfrenada, l’acció corporal i carnal continguda en el poema. S’ha dit que, per sobre de tot, la poesia de Blaine és una experiència física: una acció o performance. També és un procés o una investigació incerta. A través del poema convertit en acció (les publicacions, d’altra banda, molt prolífiques i en tots els formats imaginables —llibres, cartells, discos, fullets, art postal, objectes, pel·lícules, revistes, diaris, etc.— passen a ser considerades sovint meres partitures, esquemes preparatoris per a la poesia acció, o incorporen aspectes materials i de poesia visual), Blaine es proposa encarnar i desossar el llenguatge amb la voluntat d’assolir i transmetre el que ell anomena la «qualitat corporal del poema». O, com expressaria el mateix Blaine en una famosa entrevista el 2009 amb Toni Negri, «moure’l, moure’l amb tot el nostre cos, la nostra veu completa i sencera». No és una coartada. Moltes d’aquestes accions el posen en perill físic real, treuen el poeta de qualsevol zona de confort, configuren un espai de violència incontrolable i sempre oscil·len entre el que és grotesc i el que és tràgic, perquè «el poeta d’avui és ridícul». 

És prou simptomàtic que Julien Blaine no limités aquestes accions i la seva labor d’agitador de consciències als espais habituals de l’art i la poesia. Sota el nom de Jules VAN (acrònim de vrai art nouveau, «veritable art nou», que ja havia fet servir des del 1975 per signar una columna al diari Libération, del qual, de fet, havia estat un dels fundadors i des d’on animava els lectors a viure més intensament), de manera esparsa i en diferents ocasions, va practicar l’art del boicot, el robatori, la disfressa i el sabotatge en el que, per oposició, podríem anomenar la «vida real» o el «món civil».

Marc Audí (Barcelona, 1979) és professor titular a la Universitat Bordeus-Montaigne. Les seves línies de recerca són la poesia catalana contemporània (segles XX i XXI), la poesia visual, la literatura comparada, i el diàleg entre la plàstica i la literatura en les primeres i les segones avantguardes.