La «classe obrera», com a categoria heurística, va tenir la capacitat analítica d’organitzar l’evidència històrica de la societat industrial des del segle XIX fins a mitjans del XX, al voltant de les fàbriques, les institucions de classe, la cultura de classe, els partits i els sindicats. Les classes socials van esdevenir un fet social total, una visió col·lectiva del món, el «punt de vista històric», la gran narrativa tractora que arrossegava les altres demandes, una manera específica de llegir l’àmbit social i d’estructurar les formes de representació política entorn dels conflictes de classe. 

El lligam entre la classe obrera i la qüestió social va ser un producte de la societat industrial i de l’esgotament de l’Antic Règim. La crisi d’aquest lligam dona compte d’una altra transició: la forta transformació del règim de fàbrica i les mutacions del capitalisme globalitzat. Tan obvi és que la classe treballadora no ha desaparegut com evident que els seus referents culturals han entrat en crisi. Aquest seminari es proposa tractar diversos debats teòrics i cruïlles polítiques relacionats amb la capacitat estructurant de la classe, el seu potencial per emmarcar les representacions i identitats polítiques, i la vivència de la classe avui.

Primera sessió – L’esquerra ha abandonat la classe treballadora?

En una època marcada pels intents frustrats de transformació social, i des d’un afecte de desesperança i de cancel·lació del futur, proliferen discursos que acusen l’esquerra d’haver abandonat la classe treballadora i desatès la politització de la qüestió social. La lluita de classes, els problemes econòmics i les preocupacions materials s’haurien substituït per les polítiques de la identitat i les lluites pel reconeixement. S’assenyala una complicitat entre l’anomenada «esquerra cultural» i el neoliberalisme.

Moltes posicions polítiques consideren que les potències emancipadores del futur seran alliberades després de recuperar una certa materialitat perduda. En oposició amb aquest conservadorisme sensible, ens cal traçar nous imaginaris que expliquin la fragilitat identitària de les nostres societats després de la llarga travessia que ens va llegar la derrota obrera del segle passat, i seguir els fils latents encara per descobrir. En aquesta primera sessió ens ocuparem de K. Marx, el qual no va oferir mai una concepció essencialista del proletariat; de la Revolució Russa de 1917, en què els obrers no van ser el subjecte protagonista; i del Maig del 68, que no va suposar la renúncia a la lluita de classes, sinó una ampliació i un aprofundiment en aquesta.

Segona sessió – El mandat de la classe mitjana: de la promesa meritocràtica al ressentiment existencial

Des de mitjans del segle XX les societats occidentals s’han articulat entorn del privilegi polític i cultural que va adquirir la «classe mitjana», entesa com un horitzó d’integració i una utopia disponible per a la classe obrera. Com a superfície expandida i eix d’identificació afectiva, la «classe mitjana» va crear un ethos comú i compartit. La classe mitjana ha funcionat com un dispositiu històric de normació, l’ideal d’un ordre, el mite fundacional de la dimensió normativa de l’statu quo. El seu ethos s’ha articulat al voltant d’una doble dimensió: com a força progressista, en tant que assumeix i impulsa la modernització, i com a força conservadora, en tant que assoleix l’estabilitat d’un ordre des de l’obediència consentida.

Què fem amb la classe mitjana si aspirem a un projecte profund de transformació social? En aquesta sessió parlarem de la capacitat d’acció de la classe mitjana, així com de les seves dimensions subjectives i fenomenològiques per pensar com fer-la transitar des d’allí cap a altres indrets.

Tercera sessió – Lluita de classes i crisi climàtica

No hi ha connexions lògiques i coherents entre la crisi ecològica i les diferents crisis socials, econòmiques i polítiques que vivim, com si es tractés d’un mecano; peces articulades a l’interior d’un sistema monstruós, amb ritmes i temps ben acoblats i alineats que ens permet explicar-ho tot. La posició contrària, la que considera que els interessos de la «classe treballadora» i els interessos de la «classe climàtica» entren en contradicció, parteix del mateix error: pressuposa l’existència de dos subjectes polítics ja donats. Davant tal desafiament, n’hi ha que han proposat respondre-hi alçant una bandera bicolor, vermella i verda. És un lloc comú proposar un formalisme abstracte amb el qual unir «classe i ecologia» com a forma juxtaposada. Tanmateix, aquest lligam encara està per construir; cap dels seus termes ens condueix necessàriament a l’altre.

Necessitem una hibridació teòrica i política de conjunt. La intersecció entre les dimensions «vermella» i «verda» exigeix ​​pensar què significa aquesta trobada, com nuar-les i vertebrar-les com a projecte comú, una construcció política d’identificacions, pertinences i desitjos. La simple conjunció dels termes és una sortida en fals a un conflicte enorme. Aquest és l’objectiu d’aquesta tercera i darrera sessió.

Antonio Gómez Villar és professor de filosofia a la Universitat de Barcelona (UB), codirector del Festival de Filosofia Barcelona Pensa i membre de l’Institut d’Estudis Culturals i Canvi Social (IECCS). Les seves principals línies de recerca tenen a veure amb les maneres en què s’ha redefinit el camp conceptual de classe atenent la transformació de les subjectivitats i les noves relacions culturals i polítiques, així com amb l’anàlisi dels repertoris d’acció col·lectiva des d’una perspectiva antagonista. És autor de llibres com Los olvidados. Ficción de un proletariado reaccionario (Bellaterra, 2022) i Ernesto Laclau y Chantal Mouffe: hegemonía y populismo (Gedisa, 2021), i editor dels llibres Maradona, un mito plebeyo (Ned, 2021) i Working Dead. Escenarios del postrabajo (La Virreina, 2019), amb María Ruido i Marta Echaves.