El desordre ordinari

El desordre ordinari

Comissariat per Eloy Fernández Porta

Una cultura comuna, construïda a partir de les vivències quotidianes i articulada amb els lligams personals i afectius de la consuetud: aquesta idea, enunciada per primer cop per Raymond Williams, ha estat a la base de nombroses inflexions en el coneixement i en les seves pràctiques, des del marxisme fins a les noves sociologies, passant pels estudis culturals. En els darrers temps, però, sembla que l’antiga celebració del fenomen de compartir com a tal ha estat substituïda per una mirada crítica envers els principis i normatives que regeixen tals experiències. Uns principis que no sempre són manifestos: més aviat apareixen com a lleis no escrites, elaborades pels ciutadans —és a dir, pels consumidors—, que fixen i sancionen les formes de participació en el col·lectiu, els seus hàbits i modalitats expressives.  

El desordre ordinari és la paradoxa que resumeix aquesta condició, distintiva de l’època del fes-t’ho tu mateix, de la vigilància recíproca per Smartphone i de l’espionatge horitzontal. Una de les definicions de «cultura» més presents en el l’imaginari col·lectiu és la de «costum». Els esdeveniments habituals es desenvolupen en un punt de trobada entre l’experiència analògica i la digital: entre la materialitat i les interfícies. És, també, un punt de fricció on se solapen pràctiques i discursos procedents de diverses fases històriques del capital —la fase industrial, la productiva, l’emocional.

Per tal de fer justícia a aquests fenòmens caldrà una perspectiva plural, en la qual les eines de la crítica cultural es renovin per abordar l’experiència compartida com a «cas d’estudi» i com a «problema conceptual». Així, com en diuen dos dels participants al programa, «l’utillatge semiòtic, urbanístic, periodístic o antropològic resulta idoni per examinar amb els ulls ben oberts el que és ordinari, banal, quotidià, popular, el que ha estat trobat, el que és a fora, a la ciutat» [Mariano de Santa Ana]. Perquè allò que una vegada vam anomenar pop no és sinó «el soroll que fa la caixa quan salta la tapa» [Laurent De Sutter].