La meva aportació

Sara Gómez

Aquesta mostra presenta, per primera vegada en un museu, la revisió més completa de la cineasta afrocubana Sara Gómez (Guanabacoa, 1942 - l’Havana, 1974), una de les principals representants del documentalisme fet a Cuba durant els anys seixanta i setanta del segle passat.

Tot i la seva mort prematura, Sara Gómez va desenvolupar una trajectòria excepcional en el ja de per si mateix memorable panorama del documentalisme cubà dels anys seixanta i setanta.

Pionera del que més tard es va anomenar «cinema antietnogràfic», exponent d’una filmografia basada en la potència política del testimoni, la realitzadora va investigar la seva època des d’un triple enclavament conflictiu: jove, dona i negra.

Totes les obres de Sara Gómez s’inscriuen en el marc del projecte revolucionari que arrenca l’any 1959. No obstant això, a diferència d’altres autors coetanis, les seves pel·lícules es poden observar, avui, com un sismògraf de les tensions que es van anar generant en la realitat cubana durant els primers quinze anys del triomf de la revolució.

És d’aquesta manera que cal entendre Mi aporte… (1972), un dels seus films essencials, amb el qual explora els llocs construïts per les dones en l’esfera pública, l’àmbit laboral i el territori domèstic; sobre les ideologies que aquestes despleguen, segons les seves diverses extraccions econòmiques i els seus particulars sistemes de valors, contra un masclisme totalitari.

El cinema de Sara Gómez es mostra particularment amatent als processos de marginalització i als antagonismes de classe. Però, davant de certs conceptes utilitzats en excés per les gramàtiques del moment, la seva obra aborda quins són aquells sabers que les capes més vulnerables despleguen per impugnar la Història majúscula, en quines circumstàncies els individus esdevenen subjectes socials complexos.

Guanabacoa, crónica de mi familia (1966), De bateyes (1971) i De cierta manera (1974) componen una mena de tríptic sobre la negritud vista des de perspectives divergents. Així, el primer —un documental autobiogràfic— rastreja els orígens familiars de la cineasta al si d’una nissaga de músics i professionals de classe mitjana. El segon profunditza en les ferides colonials del proletariat racialitzat cubà des de la memòria de nombrosos descendents de persones esclavitzades als ingenis sucrers del segle xix, la majoria en mans d’empresaris catalans. L’última cinta —primer llargmetratge fet per una dona a l’illa— narra la història sentimental entre dos personatges: una mestra blanca que abraça sense fissures els credos de la revolució i un operari mulat, nascut al raval de Las Yaguas, que, tot i que ha començat un procés de canvi afectiu i ideològic, es resisteix a desmantellar aquelles masculinitats dominants al barri, a casa i a la feina.

Finalment, hi ha un altre grup de pel·lícules, entre les quals destaquen Iré a Santiago (1964), a partir del poema de Federico García Lorca «Son de negros en Cuba» —inclòs a Poeta en Nueva York (1929)—, i, especialment, Y… tenemos sabor (1967), que analitzen el llegat africà en la cultura cubana i recuperen els estudis que van dur a terme Fernando Ortiz Fernández, Argeliers León, Lydia Cabrera i Rómulo Lachatañeré.

Aquests documentals no només donen compte d’alguns debats intel·lectuals compartits amb diversos companys de generació —com Inés María Martiatu, Sergio Vitier, Nancy Morejón, Rogelio Martínez Furé, Jacinto Abraham Rodríguez o Miguel Barnet Lanza— entorn dels cabals que les classes populars i els subjectes negres erigeixen al voltant de si mateixos i de les condicions de vida que els interpel·len, sinó que també aprofundeixen en com la música i el ball, juntament amb altres manifestacions festives, irrompen en l’espai col·lectiu i creen polititzacions inesperades i inapropiables.