Comissari: Valentín Roma
Inauguració: divendres 7 d’abril, 19 h

A partir de l’arxiu fotogràfic i de les memòries escrites pel seu pare entorn de l’experiència del servei militar a la colònia espanyola del Sàhara l’any 1964, Pilar Monsell (Còrdova, 1979) crea una pel·lícula, África 815, a mig camí entre el diari audiovisual, el cinema introspectiu i el documental polític. L’exposició presenta aquest film juntament amb els quaderns de rodatge i els materials documentals que el van desencadenar.

Articulada a l’entorn d’Àfrica 815, el primer llargmetratge de Pilar Monsell (Còrdova, 1979), aquesta mostra es proposa transitar per la geografia interna de la pel·lícula mitjançant la recuperació d’un seguit de documents que provenen del seu procés de confecció i l’ampliació d’algunes de les seves zones de treball.

Entre els documents recuperats hi ha els llibres de memòries del pare de la cineasta. La seva lectura va originar el film, una selecció de fotografies d’arxiu que «fan visibles» les presències i els llocs a què es refereixen les narracions dels protagonistes i, per acabar, els diaris de camp que Pilar va desenvolupar durant l’escriptura i el rodatge del film, en què apareixen dibuixos, citacions i referències que són, per dir-ho d’alguna manera, línies de fuga però també vies d’accés a Àfrica 815.

En un altre sentit, la instal·lació amb tres monitors que recuperen materials bruts de rodatge, acompanyats de textos que els matisen o els expandeixen, constitueix una mena de continuació d’aquesta veu en off -fins i tot una música confessional- al voltant de les gravacions domèstiques en super-8, les converses entre el pare i l’autora sobre l’escriptura, així com les filmacions del mar, potser un dels «personatges» més substancials del film, respectivament. Finalment, es presenta la pel·lícula en la seva versió cinematogràfica completa.

Àfrica 815 comença amb un pla gairebé fix, o interminable, en què es veu una embarcació mirant de recuperar el rumb mentre un banyista xipolleja en la immensitat del mar.

Pocs segons més tard, la veu de la narradora anuncia el seu comiat i llança una pregunta al pare, que explica certa història sobre un somni de destrucció i de recerca: Barcelona bombardejada, la filla sense parador, una tragèdia que aquella veu viril, ja aquí una veu que no tem les confessions, descriu sense dramatisme, com si fes un diagnòstic, com s’enumeren les característiques formals d’un paisatge.

Entre aquest inici i l’abandó de l’apartament -en un altre temps familiar, avui un refugi, potser una terra de ningú-, es van revelant els perímetres d’una biografia compartida i alhora aliena. El relat del pare sobre el seu passat, les imatges fotogràfiques que testimonien els seus amors i les ciutats on es van desenvolupar, els volums de les memòries paternes que Pilar Monsell ausculta una vegada i una altra, al costat de l’autor i protagonista, tots dos embarcats en una odissea per la precisió d’adjectius, temps i gramàtiques, els dos desobeint el silenci per anomenar alguna cosa que mereix ser recordada, qui sap si perquè no es perdi o per encarnar-la, per concloure o per cicatritzar.

Marguerite Duras -una referència ineludible per a la cineasta- va escriure, a Un dic contra el Pacífic, sobre l’enfollida obstinació de la seva mare mirant d’aturar les marees nocturnes. El sentiment d’injustícia que ja s’havia apoderat d’aquella dona i que, com a Moisès al desert, l’impedia comunicar-se parlant, només podia escridassar el mar o no escridassar a ningú. Per contra, a Àfrica 815 les veus que percudeixen el film són terriblement agradables, desapassionades.

Tot paradís perdut és també -és sobretot- una pàtria construïda des de la rebel·lió i la nostàlgia; tot paradís futur és aquella terra o aquell mar on l’impossible colpeja amb tanta força el possible que engendra infinites formes de possibilitat.