Helios Gómez (Sevilla, 1905 - Barcelona, 1956), sevillà, gitano i barceloní, estava inscrit en algunes de les xarxes de creació més interessants del seu temps. La seva obra habita un nus paradoxal entre semblants aparentment antitètics; és alhora anacrònic i avançat a la seva època: artista realista, populista i d’avantguarda, activista polític i gitanista militant, comunista llibertari i flamenc dels que canten i ballen.

Conegut i desconegut alhora, Helios Gómez (Sevilla, 1905 - Barcelona, 1956) és un artista de trajectòria singular. Es reconeixia com a sevillà, gitano i barceloní, estava inscrit en algunes de les xarxes de creació més interessants del seu temps i sempre va representar un nus paradoxal entre semblants aparentment antitètics, alhora anacrònic i avançat a la seva època: artista realista, populista i d’avantguarda, activista polític i gitanista militant, comunista llibertari i flamenc dels que canten i ballen. La pertinència de les obres de l’artista Helios Gómez és un cas singular dins del panorama artístic europeu del seu temps.

Per començar, es reivindica com a gitano i intenta dotar aquesta identitat d’un significat no solament cultural o ètnic sinó, sobretot, polític, cosa que l’avança unes quantes dècades a moltes de les reflexions crítiques que arriben avui des del camp dels estudis postcolonials, que en l’àmbit gitano el reconeixen com a referent.

A més, com a artista popular, fins i tot populista, és més que pertinent la militància formal avantguardista, una formalització que ell reivindicava com a realisme, un veritable realisme capaç d’expressar, visibilitzar i transmetre —des de l’àmbit subaltern però amb la mateixa complexitat que la ciència, la filosofia o la literatura que li eren contemporànies— els anys que va viure tan intensament, la societat que volia transformar, els grups humans amb els quals lluitava per emancipar-se.

És en el laboratori de l’avantguarda on Helios Gómez troba un espai radical i lliure per donar síntesi a elements dispars, fins i tot a les heterodòxies amb què li va tocar conviure. Pròxim a l’ultraisme al començament, dadà-constructivista després i productivista fins a la fi de la Guerra Civil, de la qual surt aferrat al sobrerealisme, és des d’aquesta experimentació i experiència que la resolució dels seus treballs es pot rellegir avui dia des de l’anomenat tomb gràfic, és a dir, no només privilegiant el grafisme i la tipografia com a tècniques de partida, sinó també desenvolupant performativament les aplicacions que provenen de la vella xilografia artesanal en l’agitprop, el cartellisme, l’activisme, la premsa i el mural públic, entre d’altres, fins a convertir, per exemple, en un instrument artístic el Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya, que va fundar i dirigir des de bon començament.

També la seva militància anarquista pren una deriva interessant. Format entre el socialisme francmaçó del seu pare i la tutoria de Felipe Alaiz a Sevilla, quan dirigia Solidaridad Obrera, el diari llibertari que havia estat clausurat a Barcelona, va passar després per un comunisme que ell sempre va presentar com a llibertari i, en plena guerra, a contracorrent, torna a la fília anarquista per intentar continuar, després de la derrota de 1939, amb fórmules associacionistes andalusistes —va fundar la Casa de Andalucía a Barcelona— i gitanistes, treballant també en un intent desesperat de donar forma política a certa reconciliació nacional.

El cas d’Helios Gómez és, doncs, excepcional, i la revisió de la seva obra que proposem, un intent, precisament, d’entendre la seva singularitat mostrant-lo en els contextos culturals, socials i polítics que va travessar. La importància del seu estil gràfic i el reconeixement dels seus traços són inqüestionables i tenen una presència aclaparadora en molts dels treballs —llibres, pel·lícules, assajos, etc.— que segueixen el conflicte de la Guerra Civil espanyola, encara que molts cops no hi aparegui convenientment esmentat. Però a nosaltres ens interessa mostrar-lo en les xarxes que va transitar, aliat amb els artistes i els moviments en què va militar, subratllant la profunda convicció comunitarista de la seva feina. De primer, amb els ultraistes sevillans; després, amb els dadà-constructivistes a Alemanya o amb el sindicat d’artistes gràfics que va engegar en plena Guerra Civil, també amb els gitanos, amb el caire polític que va voler imprimir als seus trets identitaris, amb els flamencs, un àmbit expressiu al qual se sentia lligat, amb el proletariat, fins i tot amb el lumpen, fins al punt que el podem considerar un avançat d’allò que seguint Mario Perniola es pot anomenar lumpen-productivisme.

Jean Cassou va encertar bé en aquesta imatge del «pícaro que es fa objector» la manera de fer singular d’Helios Gómez. Les classes subalternes en què majoritàriament els gitanos s’encaixen, aquestes que fins i tot Marx va motejar amb el malnom de lumpen-proletariat, decideixen tenir veu pròpia, exigeixen emancipar-se. Helios Gómez ho fa, a més, sense amagar els desqualificatius —ganduls, tabolaires, folklòrics, orientalistes, delinqüents— que els atribueixen; és més, la seva aposta és fer bandera d’aquestes vexacions, reivindicant allò pel qual se’ls menysprea.

De fet, seguint l’exemple conceptual d’Helios Gómez mateix, no hem volgut amagar en aquesta exposició certes consideracions paternalistes i estereotipades —graciós, col·laboracionista, confident—que l’artista sevillà va haver de suportar i que, potser, expliquen per què la seva obra encara no té la centralitat que li correspon en l’art del seu moment.

Futurista, orientalista, populista, la manera de fer d’Helios Gómez desfà magníficament aquest malentès —tan productiu—, que, tal com va advertir Fredric Jameson, es dona entre modernitat i modernisme en els àmbits culturals d’Espanya i l’Amèrica Llatina. Com a resultat, potser, no hi ha cap artista que, des de la cultura gitana, a més, personifiqui tan bé la visió del futur i la revisió del passat, imprimint aquestes energies anacronistes en les lluites polítiques del temps que li va tocar viure. Helios Gómez agafa la seva força dels passats oblidats i dels futurs imminents, que diria José Esteban Muñoz, i les seves estampes, negre sobre blanc, constaten, sobretot, la negació de l’estat de coses que va marcar el seu present.

Subaltern, gitano, cosmopolita, el temps històric que va viure —imposat pel capitalisme i executat pel feixisme— el va portar des de la llibertat de la bohèmia europea de les avantguardes fins a la presó, el vaixell presó i el camp de concentració en un vaivé constant. Utopia i distopia coincideixen, doncs, en Helios Gómez. Nomadisme, èxode i exili —cigne negre, endeví del més enllà—, la seva forma de ser, la seva manera de viure.