SOTAVEU
Mar Arza
16.11.2024 – 30.03.2025
Comissari: Valentín Roma
Inauguració: divendres 15 de novembre, 19 h
Sotaveu és la primera exposició antològica sobre l’obra de Mar Arza (Castelló de la Plana, 1976). S’hi presenten set peces inèdites, concebudes per a aquesta mostra, al costat d’una sèrie de treballs que es van realitzar entre el 1997 i l’actualitat.
La trajectòria de Mar Arza evoluciona des de l’interior d’una poètica subtil, minuciosa i alhora rotunda, en la qual som convocats a «llegir intensament». Així, contra una certa prepotència implícita en qualsevol discurs ―l’autor investit d’autoritat―, els seus projectes sol·liciten una mirada i fins i tot una posició atenta a allò que es retreu i es resisteix a ser percebut de manera inequívoca.
El llenguatge, o millor, la rereguarda de les paraules, les maneres com aquestes contribueixen a la dissensió, adopta un paper crucial en les gramàtiques de l’artista, la qual no sols es va ocupar de les abstraccions que sostenen tot missatge, sinó especialment de les seves materialitats més estrictes, des del significat d’una tipografia fins als sistemes de construcció d’imatges o la corporeïtat d’un símbol.
L’escriptor colombià Juan Cárdenas identifica la lleugeresa com «un senyal del gran art, aquell que sembla surar i evita veure’s greu». Efectivament, allò lleuger, és a dir, les idees emancipades de la pesada solemnitat doctrinària, es troba com a fonament en bona part dels treballs de Mar Arza, fins i tot en aquells que desemmascaren com les arts han representat i estigmatitzat el lloc social de les dones, i com hi han influït històricament.
D’aquí procedeixen els seus rescats sobre les polítiques de la feminitat desenvolupades com a corrents subterranis, les seves relectures d’insubordinacions que van conspirar enfront de les seves hegemonies successives, que es van teixir en les fissures de la memòria, indetectables però fermes, a vegades fràgils i secretes, sempre avançant-se per assenyalar què està disposat a volar i què s’enfonsa.
Tota l’obra de Mar Arza se situa en una mena de parpelleig epistemològic que permet veure el rostre i les eines del que és urgent i del que mereix ser pensat novament, transmès d’una altra manera. I és que, quan les certeses escassegen, quan el nihilisme esdevé un ornament vacu i, sobretot, quan cal prendre la paraula, necessitem que els artistes facin de la perplexitat un manifest, que enllacin les urgències amb les metàfores.
Blanca Varela, la gran poeta peruana, va escriure uns versos meravellosos, que parlen sobre la rebel·lia que es desferma quan s’uneixen les nostres vulnerabilitats. Diuen així: «la lentitud es belleza / copio estas líneas ajenas / respiro / acepto la luz / bajo el aire ralo de noviembre / bajo la hierba / sin color / bajo el cielo cascado / gris / acepto el duelo y la fiesta».
Amb la col·laboració de: